dimecres, 28 de desembre del 2016

L'edat de la violència


La foto és de Scott Adkins
Article publicat a El Periódico de Catalunya el 21 d'octubre de 2002

L’EDAT DE LA VIOLÈNCIA
Manuel Delgado

Un seguit d’assumptes d’actualitat –l’actuació d’un grup d’estudiants que gravaven en vídeo les seves  pallisses a indigents o l’agressió a un guàrdia jurat al Sánchez Pizjuán de Sevilla– han tornat a plantejar un tema que sembla angoixar des de fa temps la societat: la violència juvenil. L’última edició de l’enquesta de seguretat pública de Catalunya col·locava aquesta violència juvenil com una de les principals preocupacions ciutadanes, amb una puntuació de 8,08 sobre 10. Vet aquí el que es mostra com una espècie de tara social, un càncer moral amb unes causes que s’han de buscar en la desestructuració familiar, el triomf del vici i la pèrdua de valors.

Resulta curiós, en aquest sentit, que s’hagi desenvolupat una àrea específica en l’imaginari social vigent en la qual els protagonistes són específicament els joves, i joves a qui s’atribueix una predisposició de caràcter natural a practicar una violència injustificada i sense ideologia. En veritat, es parla de “violència juvenil” com si es parlés de l’acne, és a dir com una patologia que afecta els éssers humans pel fet mateix de trobar-se en una determinada franja generacional, una síndrome que passa amb els anys, com si un deixés de ser violent a mesura que es fes gran o com si el vandalisme i les agressions gratuïtes fossin, en efecte, “coses de l’edat”.

Estranya , en aquest mateix ordre de coses, que no es parli, per exemple, de “la violència dels trenta” o de “la violència dels quaranta” a l’hora d’al·ludir als actes de violència comesos per persones adultes, sens dubte molt més nombrosos i letals que no pas els que protagonitzen els adolescents. De la mateixa manera, quan fa uns dies un home gran va degollar la seva dona a Sabadell, aquest succés va ser etiquetat per la premsa sota l’epígraf “violència domèstica” –un altre invent prou curiós, per cert-, quan potser hauria d’haver anat a parar a un nou apartat titulat “violència senil”, tenint en compte sobretot que l’agressor patia un tipus de depressió habitual en persones de la seva edat.

Per poc que es pensi una mica, resulta evident que aquesta preocupació publica respecte a les presumptes tendències violentes dels joves està destinada a contribuir a la creixent criminalització de la joventut i a aportar proves concloents en el sentit que les persones que no han arribat a la maduresa són consubstancialment problemàtiques i han de ser vigilades de prop, alhora que es genera por social i s’estimula la demanda popular de més duresa jurídica i policial. Per descomptat que aquest manera d’imaginar els joves com a predisposats a la violència permet defugir els problemes que sí que són propis de la seva edat i que no tenen res a veure amb la desorientació moral que se’ls atribueix, com ara el desmantellament de l’ensenyament públic, la condemna a la desocupació o a l’explotació laboral a través de les empreses de treball temporal i els contractes escombraries, o la impossibilitat d’accedir a una vivenda pròpia.

Que els jove no puguin tenir ni una educació digna, ni feina, ni casa, ni futur són, pel que sembla, assumptes menors. El que realment sembla inquietar d’ells és que siguin tan violents. Tothom es posa d’acord a l’hora d’alimentar aquesta imatge negativa i negativitzadora dels joves. Els psicòlegs i psiquiatres, per convèncer-nos que certs problemes viuen en les conductes i no en les estructures. La premsa, assumint la seva tasca d’estendre llegendes urbanes sobre les amenaces que planen sobre els honrats ciutadans i la necessitat de combatre-les. I la policia, oferint-se com la institució que ens protegirà d’aquests perills que ens esperen així que posem un peu al carrer.  La  conseqüència: que no hagi deixat d’augmentar el nombre de ciutadans que declaren preferir la seguretat a la llibertat, que, segons l’esmentada enquesta sobre la seguretat pública a Catalunya, el 2002 ja arribava al 46,8%, davant del 42,8% de l’any 2001.

Tot plegat no vol dir que no existeixin joves violents, tants –o segurament molts menys- com adults. Però –i  permetin-me la ironia- llavors potser  és qüestió de veure el costat positiu de l’assumpte. Recordem el missatge d’aquella famosa pel·lícula de Kubrick, La naranja mecànica, i, en els serveis que, degudament uniformats, podrien arribar a brindar al manteniment de l’ordre públic o a la defensa de la pàtria.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch