 |
| La foto és de Scott Adkins |
Article publicat a El Periódico de Catalunya el 21 d'octubre de 2002
L’EDAT DE LA
VIOLÈNCIA
Manuel Delgado
Un seguit d’assumptes d’actualitat –l’actuació d’un grup
d’estudiants que gravaven en vídeo les seves pallisses a indigents o l’agressió a un
guàrdia jurat al Sánchez Pizjuán de Sevilla– han tornat a plantejar un tema que
sembla angoixar des de fa temps la societat: la violència juvenil. L’última
edició de l’enquesta de seguretat pública de Catalunya col·locava aquesta
violència juvenil com una de les principals preocupacions ciutadanes, amb una
puntuació de 8,08 sobre 10. Vet aquí el que es mostra com una espècie de tara
social, un càncer moral amb unes causes que s’han de buscar en la
desestructuració familiar, el triomf del vici i la pèrdua de valors.
Resulta curiós, en aquest sentit, que s’hagi desenvolupat
una àrea específica en l’imaginari social vigent en la qual els protagonistes
són específicament els joves, i joves a qui s’atribueix una predisposició de
caràcter natural a practicar una violència injustificada i sense ideologia. En
veritat, es parla de “violència juvenil” com si es parlés de l’acne, és a dir
com una patologia que afecta els éssers humans pel fet mateix de trobar-se en
una determinada franja generacional, una síndrome que passa amb els anys, com
si un deixés de ser violent a mesura que es fes gran o com si el vandalisme i
les agressions gratuïtes fossin, en efecte, “coses de l’edat”.
Estranya , en aquest mateix ordre de coses, que no es parli,
per exemple, de “la violència dels trenta” o de “la violència dels quaranta” a
l’hora d’al·ludir als actes de violència comesos per persones adultes, sens
dubte molt més nombrosos i letals que no pas els que protagonitzen els
adolescents. De la mateixa manera, quan fa uns dies un home gran va degollar la
seva dona a Sabadell, aquest succés va ser etiquetat per la premsa sota
l’epígraf “violència domèstica” –un altre invent prou curiós, per cert-, quan
potser hauria d’haver anat a parar a un nou apartat titulat “violència senil”,
tenint en compte sobretot que l’agressor patia un tipus de depressió habitual
en persones de la seva edat.
Per poc que es pensi una mica, resulta evident que aquesta
preocupació publica respecte a les presumptes tendències violentes dels joves
està destinada a contribuir a la creixent criminalització de la joventut i a
aportar proves concloents en el sentit que les persones que no han arribat a la
maduresa són consubstancialment problemàtiques i han de ser vigilades de prop,
alhora que es genera por social i s’estimula la demanda popular de més duresa
jurídica i policial. Per descomptat que aquest manera d’imaginar els joves com
a predisposats a la violència permet defugir els problemes que sí que són
propis de la seva edat i que no tenen res a veure amb la desorientació moral
que se’ls atribueix, com ara el desmantellament de l’ensenyament públic, la
condemna a la desocupació o a l’explotació laboral a través de les empreses de
treball temporal i els contractes escombraries, o la impossibilitat d’accedir a
una vivenda pròpia.
Que els jove no puguin tenir ni una educació digna, ni
feina, ni casa, ni futur són, pel que sembla, assumptes menors. El que realment
sembla inquietar d’ells és que siguin tan violents. Tothom es posa d’acord a
l’hora d’alimentar aquesta imatge negativa i negativitzadora dels joves. Els
psicòlegs i psiquiatres, per convèncer-nos que certs problemes viuen en les
conductes i no en les estructures. La premsa, assumint la seva tasca d’estendre
llegendes urbanes sobre les amenaces que planen sobre els honrats ciutadans i
la necessitat de combatre-les. I la policia, oferint-se com la institució que
ens protegirà d’aquests perills que ens esperen així que posem un peu al
carrer. La conseqüència: que no hagi deixat d’augmentar
el nombre de ciutadans que declaren preferir la seguretat a la llibertat, que,
segons l’esmentada enquesta sobre la seguretat pública a Catalunya, el 2002 ja
arribava al 46,8%, davant del 42,8% de l’any 2001.
Tot plegat no vol dir que no existeixin joves violents,
tants –o segurament molts menys- com adults. Però –i permetin-me la ironia- llavors potser és qüestió de veure el costat positiu de
l’assumpte. Recordem el missatge d’aquella famosa pel·lícula de Kubrick, La naranja mecànica, i, en els serveis
que, degudament uniformats, podrien arribar a brindar al manteniment de l’ordre
públic o a la defensa de la pàtria.
