 |
| La imatge prové de http://es.slideshare.net/francescfs/del-catalanisme-a-lindependentisme-definitiu-2-2007 |
Extret de Diversitat i integració. Lògiques
i dinàmiques de la identitat a Catalunya, publicat el 1996 per Empúries.
L'ESSENCIALISME
NACIONALISTA I EL RACISME CULTURAL
Manuel Delgado
El vell racisme
biològic no és, avui, la ideologia responsable del gruix de situacions de
discriminació i intolerància que es produeixen a les societats occidentals. Ara
per ara, els quadres de desigualtat més importants que afecten a comunitats
diferenciades no es justifiquen en raons genètiques, sinó en la presumpció de
que certs trets culturals, valorats com a negatius, permeten col.locar el grup
que els detenta en la banda baixa d'una determinada jerarquia moral. Parlem del
que s'anomena racisme diferencialista, racisme identitari, fonamentalisme
cultural, etnicisme, o, més freqüentment, racisme cultural.
El racisme
cultural estableix que participar d’una certa identitat col·lectiva comporta
característiques de les que, a la manera d'un programa genètic, els membres
individuals són portadors hereditaris. La caduca noció de raça és d'aquesta
manera substituïda per la fetitxització del valor cultura. En la línia de la
seva accepció romàntico-idealista, recollida després per l'antropologia
nord-americana, la cultura és entesa com una entitat inefable, que imprimeix en
els que han estat educats en ella una certa visió del món, imposant-los-hi una
orientació vital i determinant llurs actituds i opinions. A l'igual que succeeix
amb el racisme biològic, el racisme cultural naturalitza una diferència que
s'accepta que és cultural, però que es considera determinant àdhuc més enllà de
la voluntat personal dels individus. En la mesura que considera les cultures
com a entitats exemptes, ahistòriques, homogènies i en darrera instància incommensurables,
el racisme cultural arriba a idèntiques conclusions que l'antic racisme
biològic, que poden resumir-se en que les diferències entre grups humans ‑fenotípiques o
conductuals, tant s'hi val‑ són irrevocables.
Aquest racisme de
nou encuny funciona inferioritzant aquells dels quals la identitat ètnica és
investida de qualitats negatives, al mateix temps que s'ensalsen les virtuts
del propi temperament nacional o ètnic. En defensar el dret a preservar la seva
imaginària puresa cultural, el grup es protegeix de tota suposada contaminació
marginant, excloent, expulsant o impedint l'accés als agents considerats
portadors d'impuresa. Els factors de risc per l'homogeneïtat cultural de la
comunitat poden provenir d'instàncies polítiques superiors ‑un Estat opressor, o
un govern massa descuidat amb les “essències pàtries”‑. També de vies per les que subtilment penetren influències “estrangeritzants”,
com els mass-media, la publicitat o el cinema. Però, sobre tot, s'interpreta
que el perill principal prové dels immigrants, és a dir aquells que han vingut de fora a viure dins del territori
que el grup considera propi, i als que es pot acusar eventualment de no
haver-se amollat a la idiosincràsia del país d'acollida i de posar-la en perill
amb els seus costums aliens. Aquest racisme diferencialista desenvolupa una actitud
envers els estranys que sols en aparença hauria de resultar contradictòria. Per
un costat, els rebutja, ja que desconfia d'ells al percebre'ls com una font de
brutícia que altera la integritat cultural de la nació. Però, al mateix temps,
els necessita, en tant que la seva presència li permet construir i endurir el
que d'incomparable troba en la seva pròpia singularitat.
És freqüent que
el racisme cultural o ètnic aparegui a la base del nacionalisme primordialista,
és a dir d'aquell nacionalisme que es considera fonamentat en essències
immutables i que presumeix l'existència d'un tarannà particular i inconfusible
en aquells que són considerats com a inclosos en la nació. El nacionalisme
essencialista es considera legitimat a establir qui i què mereix ser homologat
en tant que “nacional”, i, per contra, qui i què ha de ser considerat estrany,
contaminant, perillós i, en conseqüència, excluible.
D'acord amb el nacionalisme primordialista, qui aspiri a ser investit com “un dels nostres” ha de acceptar ser sotmès al motllo unificador d'aquells que es consideren dipositaris d'una metafísica “cultura nacional” ‑la kulturnation romàntica‑, una situació prístina i esplendorosa que, segons el nou racisme diferencial, existiria “abans” de l'arribada dels forasters i que la presència d'aquests amenaça amb alterar. Es així que el grau d'adhesió a la suposada cultura essencial d'un país permet distribuir en termes “ètnics” els graus de ciutadania política, dels que dependran, al seu torn, els diferents nivells d'integració-exclusió socioeconòmica. Aquesta forma flexible de racisme, consistent en una etnificació de la mà d`obra, permet conceptualitzar de forma raonada la inevitabilidad de prescindir d'aquells principis igualitaris que la democràcia lliberal afirma haver instituït com a inviolables. Així, els immigrants del propi Estat o de la CEE, per exemple, podran merèixer un dret a la ciutadania nominalment ple, però rebran un estatut especial en tant que la seva insuficient integració cultural farà d'ells membres ètnicament precaris o insuficients. Pel que fa als immigrants provinents de països extracomunitaris, el seu destí és el de ser considerats en els marges o més enllà del límits del que es considera el nucli més irrenunciable de la cultura autòctona, i per tant estarà del tot justificada la seva exceptuació del dret a la ciutadania.
