diumenge, 28 d’agost de 2016

Amors passavolants

Fragment del text per el catàleg de l'exposició "Jose Maria Nunes. Més enllà del temps", a Arts Santa Mònica, juliol-octubre 2016, dedicat a la pel·lícula "Noche de vino tinto" (1966). 

AMORS PASSAVOLANTS
Manuel Delgado

El 1966, José María Nunes estrena a l'Alexis "Noche de vino tinto", la pel·lícula més vista i de les més emblemàtiques de l'Escola de Barcelona. Els seus protagonistes són, en efecte, dos passavolants, és a dir dues persones que es troben atzarosament una nit i decideixen passar-la junts deambulant pels carrers de la ciutat. De fet, una història similar, la d'un home i una dona que no es coneixen i que recorren junts els carrers buits de la ciutat, tot esperant que obrin el metro de matinada, és una de les quatre que conformen "Mañana", la pel·lícula de Nunes que, quasi deu anys abans, el 1957, advertia del que serien les inquietuds formals i narratives pròpies i de l'Escola. Tant "Noche de vino tinto" com l'esquetx de "Mañana" li atorguen el protagonisme precisament a aquesta imatgeu del passavolant que, recordem-ho, és un dels temes centrals de l'experiència urbana des del segle XIX, allò que justament Charles Baudelaire —una de les lectures predilectes de Nunes— anomenà "la modernitat".

"Noche de vino tinto" és, certament, una historia d'amors urbans, és a dir el relat d'un romanç efímer entre transeünts que han sortit, de sobte, de l'incògnit i trenquen la reserva amb que mantenen a distància als demés, per a omplir de manera inopinada una pàgina a la vida d'un altre a qui mai s'havia vist abans i a qui no es tornarà a veure mai més. Per això és "urbà". No perquè tingui lloc a la ciutat, sinó perquè pertany a la vida urbana entesa com un univers en el que no paren de produir-se vincles laxos i no forçosos, els intercanvis apareixen en gran mesura no programats, les troballes fonamentals poden semblar fortuïtes i gruix de les relacions socials es produeix entre desconeguts totals o relatius. "Noche de vino tinto" és, doncs, una pel·lícula urbana perquè parla de nexes humans inacabats, que es neguen a cristal·litzar, que s'estructuren a partir d'un desplaçament continu, amb aturades que —a la manera de les escenes de un via crucis— jalonen una geografia sense marques ni límits definitius, en la que tot és fluctuant, aleatori i fortuït. 



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch