 |
| La foto és d'Oliver Walk |
Fragment de la conferència de cloenda de l'Any Amades, organitzada per
l'Associació Cultural Joan Amades i celebrada al Palau de la Generalitat, el 15
de gener de 2010.
AL PRINCIPI FOU EL GEST
Manuel Delgado
Pensem. Què és el
que ocupa un espai sinó un cos? No un cos abstracte, la corporeïtat com a concepte,
sinó un cos específic, concret, definit, aquest cos que gesticula i, fent-ho,
assenyala, es dirigeix, puntua, envolta, gira sobre si mateix o sobre altres
cossos o objectes. Cos que és a l’espai, que té davant si i al seu al voltant
una objectivitat, que es constitueix en epicentre d’aquest espai, nucli des del
qual parteixen ràdios que defineixen al seu torn voltants, que reconeix
contorns, que estableix perifèries cada vegada més llunyanes, cos que busca amb
la mirada o a les palpentes. De vegades, troba. Cos que actua a través de l’espai,
que el travessa, l’organitza a través dels seus sentits, que el sotmet a plans
i a estratègies, un cos que es deixa atrapar i transportar per forces que
procedeixen del seu entorn històric, social, emotiu, sensitiu, que nota totes
les presències i les absències, susceptible als fluxos que l’influeixen. Cos
complicat en una suite de situacions, d’aparellaments efímers. Cos que es passa
el temps mirant-se en els miralls que li presten els altres cossos. Cos
provocador i provocat, cos que desencadena reaccions en altres cossos, que van
del vertigen a la indiferència. Cos espacial, ja que és producte de l’espai, i
productor d’espai, determinat per ell i determinant seu.
El cos genera
oposicions i paral·lels, simetries i ruptures, està fet de reciprocitats amb
les coses i amb els altres cossos, que es reflecteix en els canvis que suscita
i en resulta. L’ocupació de l’espai no implica que l’espai sigui un contenidor
buit que esperi la irrupció en ell d’un cos. És el cos que fa l’espai que
ocupa. És l’acció corporal, l’energia corporal, la que desprèn la seva pròpia
territorialitat efímera, que ve donada abans de res per les negociacions que
les persones estableixen a propòsit de quin és la seva zona i quins són els
seus límits, tal com la proxèmica ens ha ensenyat. Julio Cortázar tenia raó: un
pont és un home creuant un pont.
Pensem què ens
ensenya la forma de donar-se la vida social en el marc d’un col·lectiu humà que
es comunica sols per gestos: el dels sordmuts, que s’intercanvien informacions
entre ells sols i exclusivament a través de gestos, el que es coneix com a «llenguatge
de signes», que és en realitat un llenguatge de les gesticulacions, un
llenguatge fet tot ell d’imatges visuals, sense paraules i amb l’únic suport de
moviments musculars, capaç, malgrat la suposada limitació que implica l’absència
de verbalitzacions, de traduir totes les significacions possibles, fins i tot
algunes que no són traslladables al llenguatge verbal. Un manifestació del que
tots hem protagonitzat alguna vegada, quan, davant la impossibilitat de fer-nos
entendre i entendre els altres amb paraules, recorrem a «parlar per senyes».
La versatilitat i l’eficàcia del cos com a instrument de comunicació que els sordmuts demostren comunicant-se entre si qüestiona un origen del llenguatge ubicat sols en un desenvolupament del que inicialment foren crits quasi animals. Davant aquesta hipòtesi, ens trobaríem amb la probabilitat d’un concurs estratègic en aquest procés de generació del llenguatge humà d’una combinació de competències fòniques i gestuals. De fet, l’arrel de l’enunciació no seria verbal, sinó corporal, i que el que la veu expressa no hauria estat, i continuaria sent d’alguna manera —al contrari del que s’afirma—, sinó la transposició verbal d’un moviment gestual. Tot plegat ens conduiria a un supòsit gens descartable i que, parafrasejant la cèlebre proclamació bíblica, diria: al principi no va ser el verb, sinó el gest. Més enllà encara, tindríem la sospita que el llenguatge verbal no seria un requisit per a la comunicació, sinó ben al contrari, un obstacle, car la comunicació començaria justament quan las paraules cessen i s’apaguen. L’autèntica comunicació és sempre en silenci, cos a cos.
La versatilitat i l’eficàcia del cos com a instrument de comunicació que els sordmuts demostren comunicant-se entre si qüestiona un origen del llenguatge ubicat sols en un desenvolupament del que inicialment foren crits quasi animals. Davant aquesta hipòtesi, ens trobaríem amb la probabilitat d’un concurs estratègic en aquest procés de generació del llenguatge humà d’una combinació de competències fòniques i gestuals. De fet, l’arrel de l’enunciació no seria verbal, sinó corporal, i que el que la veu expressa no hauria estat, i continuaria sent d’alguna manera —al contrari del que s’afirma—, sinó la transposició verbal d’un moviment gestual. Tot plegat ens conduiria a un supòsit gens descartable i que, parafrasejant la cèlebre proclamació bíblica, diria: al principi no va ser el verb, sinó el gest. Més enllà encara, tindríem la sospita que el llenguatge verbal no seria un requisit per a la comunicació, sinó ben al contrari, un obstacle, car la comunicació començaria justament quan las paraules cessen i s’apaguen. L’autèntica comunicació és sempre en silenci, cos a cos.
