diumenge, 3 de juliol de 2016

Al principi fou el gest

La foto és d'Oliver Walk
Fragment de la conferència de cloenda de l'Any Amades, organitzada per l'Associació Cultural Joan Amades i celebrada al Palau de la Generalitat, el 15 de gener de 2010.

AL PRINCIPI FOU EL GEST
Manuel Delgado

Pensem. Què és el que ocupa un espai sinó un cos? No un cos abstracte, la corporeïtat com a concepte, sinó un cos específic, concret, definit, aquest cos que gesticula i, fent-ho, assenyala, es dirigeix, puntua, envolta, gira sobre si mateix o sobre altres cossos o objectes. Cos que és a l’espai, que té davant si i al seu al voltant una objectivitat, que es constitueix en epicentre d’aquest espai, nucli des del qual parteixen ràdios que defineixen al seu torn voltants, que reconeix contorns, que estableix perifèries cada vegada més llunyanes, cos que busca amb la mirada o a les palpentes. De vegades, troba. Cos que actua a través de l’espai, que el travessa, l’organitza a través dels seus sentits, que el sotmet a plans i a estratègies, un cos que es deixa atrapar i transportar per forces que procedeixen del seu entorn històric, social, emotiu, sensitiu, que nota totes les presències i les absències, susceptible als fluxos que l’influeixen. Cos complicat en una suite de situacions, d’aparellaments efímers. Cos que es passa el temps mirant-se en els miralls que li presten els altres cossos. Cos provocador i provocat, cos que desencadena reaccions en altres cossos, que van del vertigen a la indiferència. Cos espacial, ja que és producte de l’espai, i productor d’espai, determinat per ell i determinant seu.

El cos genera oposicions i paral·lels, simetries i ruptures, està fet de reciprocitats amb les coses i amb els altres cossos, que es reflecteix en els canvis que suscita i en resulta. L’ocupació de l’espai no implica que l’espai sigui un contenidor buit que esperi la irrupció en ell d’un cos. És el cos que fa l’espai que ocupa. És l’acció corporal, l’energia corporal, la que desprèn la seva pròpia territorialitat efímera, que ve donada abans de res per les negociacions que les persones estableixen a propòsit de quin és la seva zona i quins són els seus límits, tal com la proxèmica ens ha ensenyat. Julio Cortázar tenia raó: un pont és un home creuant un pont.

Pensem què ens ensenya la forma de donar-se la vida social en el marc d’un col·lectiu humà que es comunica sols per gestos: el dels sordmuts, que s’intercanvien informacions entre ells sols i exclusivament a través de gestos, el que es coneix com a «llenguatge de signes», que és en realitat un llenguatge de les gesticulacions, un llenguatge fet tot ell d’imatges visuals, sense paraules i amb l’únic suport de moviments musculars, capaç, malgrat la suposada limitació que implica l’absència de verbalitzacions, de traduir totes les significacions possibles, fins i tot algunes que no són traslladables al llenguatge verbal. Un manifestació del que tots hem protagonitzat alguna vegada, quan, davant la impossibilitat de fer-nos entendre i entendre els altres amb paraules, recorrem a «parlar per senyes». 

La versatilitat i l’eficàcia del cos com a instrument de comunicació que els sordmuts demostren comunicant-se entre si qüestiona un origen del llenguatge ubicat sols en un desenvolupament del que inicialment foren crits quasi animals. Davant aquesta hipòtesi, ens trobaríem amb la probabilitat d’un concurs estratègic en aquest procés de generació del llenguatge humà d’una combinació de competències fòniques i gestuals. De fet, l’arrel de l’enunciació no seria verbal, sinó corporal, i que el que la veu expressa no hauria estat, i continuaria sent d’alguna manera —al contrari del que s’afirma—, sinó la transposició verbal d’un moviment gestual. Tot plegat ens conduiria a un supòsit gens descartable i que, parafrasejant la cèlebre proclamació bíblica, diria: al principi no va ser el verb, sinó el gest. Més enllà encara, tindríem la sospita que el llenguatge verbal no seria un requisit per a la comunicació, sinó ben al contrari, un obstacle, car la comunicació començaria justament quan las paraules cessen i s’apaguen. L’autèntica comunicació és sempre en silenci, cos a cos. 


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch