diumenge, 10 d’abril de 2016

L'ombra ferotge de la societat

La foto es de Rod Kirkpatrick
Consideracions per Xesc Alemany, estudiant del Màster d'Antropologia i Etnografia de la UB.

L'OMBRA FEROTGE DE LA SOCIEDAD
Manuel Delgado

Del que vàrem parlar és de com els excessos festius parlen d'una mena de costat fosc de l'ordre social, aquell en què es mostra la matriu de cas diabòlica dels seus dispositius, la naturalesa crònicament alterada del que els nodreix, el paper que juga en el bon funcionament de la societat l'agressió, la circulació dels danys i les ofenses, dels que al capdavall la festa no deixa de ser projecció simbòlica. Es com si aquestes oportunitats permetessin reconèixer l'existència d'una estructura en allò social, en efecte, però si, oberta en canal, aquesta estructura es desvetllarà en gran mesura tenint com a eix institucions atroces.

Potser el primer a endevinar aquest principi que veia per tot arreu en la vida social al «caos fent-ordre», per emprar les seves pròpies paraules, fora Gabriel Tarde, aquest sociòleg visionari que va reconèixer abans que ningú el valor de totes aquestes erupcions que esclataven aquí i enllà en el si aparentament clar de les coses, com advertència del fons interior i fosc que ocultaven. Però he aquí també el mèrit de qui, en la senda oberta a finals del segle XIX per Robertson Smith i la seva teoria sobre el lloc del sacrifici en la constitució del social, van reconèixer en el mal i en la mort les substàncies que vivifiquen d'amagat no importa quin ordre col·lectiu, que mai deixen de circular per la seva subsòl i que emanen a la superfície en que la potència dels esdeveniments s'imposa al poder de les estructures.

També ho trobem a Durkheim. Seguint a aquest últim, Henri Hubert i Marcel Mauss van donar un pas més amb la seva teoria general sobre l'intercanvi sacrificial, mostrant com la comunitat divinitzada només podia ser satisfeta mitjançant presents humans consistents en pecat, perill i dolor. Mauss va anar  després encara més lluny. Tota la seva tesi sobre el potlacht i la circulació de donacions a l'Assaig sobre el do desemboca en l'episodi en què les hosts d'aquells dos caps melanesis -Bobal i Buleau, «més aviat amics i només una mica rivals» - passen junts «tot un nit de vela, de dansa i de cant ». Al matí següent es lliuraven sense causa aparent a la masacre d'uns contra els altres. És aqui on entra Claude Lefort, quan afirmava amb rotunditat: «La comunió humana pressentida és proclamada amb frenesí; per poc que una amenaça aparegui, només la matança pot evitar el fracàs». Això ho tens a «El intercambio y la lucha de los hombres», en Las formas de la historia. Ensayos de antropología política (FCE). És un llibre del 1953.

Oblidades seguida per les ciències socials, aquest tipus d'intuïcions sobre el rerefons sense misericòrdia de tota interdependència humana van haver de quedar en mans de l'especulació filosòfica. Georges Bataille va partir d'elles per concloure que a la vida en comú li cal mantenir-se sempre «a l'altura de la mort».  De Bataille tot t'hauria d'interessar. De fet, tot el que sobre la festa van escriure la gent del College de Sociologie et seria adient: Bataille, Caillois, Leiris. Mira la compilació de Denis Hollier, El Colegio de Sociología (Taurus).

Ricoeur, Levinas i Blanchot també es van deixar estremir per idèntica suggestió: l'espant està en els fonaments de totes les formes de convivència. De Blanchot vaig esmentar-te La comunidad inconfesable (Arena), I és que hi ha alguna cosa inconfessable subjacent en qualsevol idea de comunitat, inclús la dels amants, un desastre que espera sota tot vincle social. Aquests pensadors van saber restablir la potencialitat torbadora d'aquella evidència que els teòrics de L'Année Sociologique només es van atrevir a insinuar: la de la societat com un cos boig i maligne que recorda cíclicament seu present opac, que somnàmbul s'abandona de tant en quant a contorsions inconcebibles, trasbalsat per una mena d'estupor que no constitueix una excepció, sinó la regla secreta i continguda de la seva normalitat. En el viatge al nucli social mateix, al cor de qualsevol convivialitat, només hi hauria, en efecte, tenebres. Com la mirada al·lucinada de Joseph Conrad havia albirat, la veu que allà escoltaríem no sabria parlar d'una altra cosa que l'horror.

Jo crec que les festes, especialment en els seus aspectes més delirants i desmesurats, permeten llegir el que està escrit entre línies a l'ordre social i endevinar aquest rerefons opac, la dimensió agonística de la vida col·lectiva, una desavinença endèmica, una venjança llargament ajornada entre segments que viuen junts odiant-se a mort, que mantenen entre sí un dissens constant i irrevocable que, lluny de portar-los a la ruptura, els arrosseguen a una convivència obsessiva, feta d'una roda interminable de greuges i amenaces, la culminació -una vegada i una altra ajornada- només pot ser l'incendi i la carnisseria, dels que la festa no deixa de ser insinuació.


Al centre d'aquest espai està, permanentment activat i disponible, l'innombrable, el que no es pot pensar ni representar, aquell «principi de crueltat» que evoca Clément Rosset, advertint com no en va del llatí Cruor deriva crudelis, «cruel» , però també crudus, «cru», el no cuinat, el sagnant, el fastigós (El principio de crueldad, Pre-textos)  Del que parlem és, doncs, de l'ombra ferotge de la societat. Cioran tenia bones raons per concloure, a De lágrimas y de santos (Tusquets) que el vertigen és el clima normal de l'home».

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch