 |
| La foto es de Rod Kirkpatrick |
Consideracions per Xesc Alemany, estudiant del Màster d'Antropologia i Etnografia de la UB.
L'OMBRA FEROTGE DE LA SOCIEDAD
Manuel Delgado
Del que vàrem
parlar és de com els excessos festius parlen d'una mena de costat fosc de
l'ordre social, aquell en què es mostra la matriu de cas diabòlica dels seus
dispositius, la naturalesa crònicament alterada del que els nodreix, el paper
que juga en el bon funcionament de la societat l'agressió, la circulació dels
danys i les ofenses, dels que al capdavall la festa no deixa de ser projecció
simbòlica. Es com si aquestes oportunitats permetessin reconèixer l'existència
d'una estructura en allò social, en efecte, però si, oberta en canal, aquesta
estructura es desvetllarà en gran mesura tenint com a eix institucions atroces.
Potser el primer
a endevinar aquest principi que veia per tot arreu en la vida social al «caos
fent-ordre», per emprar les seves pròpies paraules, fora Gabriel Tarde, aquest
sociòleg visionari que va reconèixer abans que ningú el valor de totes aquestes
erupcions que esclataven aquí i enllà en el si aparentament clar de les coses,
com advertència del fons interior i fosc que ocultaven. Però he aquí també el
mèrit de qui, en la senda oberta a finals del segle XIX per Robertson Smith i
la seva teoria sobre el lloc del sacrifici en la constitució del social, van
reconèixer en el mal i en la mort les substàncies que vivifiquen d'amagat no
importa quin ordre col·lectiu, que mai deixen de circular per la seva subsòl i
que emanen a la superfície en que la potència dels esdeveniments s'imposa al
poder de les estructures.
També ho trobem a
Durkheim. Seguint a aquest últim, Henri Hubert i Marcel Mauss van donar un pas
més amb la seva teoria general sobre l'intercanvi sacrificial, mostrant com la
comunitat divinitzada només podia ser satisfeta mitjançant presents humans
consistents en pecat, perill i dolor. Mauss va anar després encara més lluny. Tota la seva tesi
sobre el potlacht i la circulació de donacions a l'Assaig sobre el do desemboca en l'episodi en què les hosts
d'aquells dos caps melanesis -Bobal i Buleau, «més aviat amics i només una mica
rivals» - passen junts «tot un nit de vela, de dansa i de cant ». Al matí
següent es lliuraven sense causa aparent a la masacre d'uns contra els altres. És
aqui on entra Claude Lefort, quan afirmava amb rotunditat: «La comunió humana
pressentida és proclamada amb frenesí; per poc que una amenaça aparegui, només la
matança pot evitar el fracàs». Això ho tens a «El intercambio y la lucha de
los hombres», en Las formas de la
historia. Ensayos de antropología política (FCE). És un llibre del 1953.
Oblidades seguida
per les ciències socials, aquest tipus d'intuïcions sobre el rerefons sense
misericòrdia de tota interdependència humana van haver de quedar en mans de
l'especulació filosòfica. Georges Bataille va partir d'elles per concloure que
a la vida en comú li cal mantenir-se sempre «a l'altura de la mort». De Bataille tot t'hauria d'interessar. De fet,
tot el que sobre la festa van escriure la gent del College de Sociologie et
seria adient: Bataille, Caillois, Leiris. Mira la compilació de Denis Hollier, El Colegio de Sociología (Taurus).
Ricoeur, Levinas
i Blanchot també es van deixar estremir per idèntica suggestió: l'espant està
en els fonaments de totes les formes de convivència. De Blanchot vaig
esmentar-te La comunidad inconfesable (Arena),
I és que hi ha alguna cosa inconfessable subjacent en qualsevol idea de
comunitat, inclús la dels amants, un desastre que espera sota tot vincle
social. Aquests pensadors van saber restablir la potencialitat torbadora
d'aquella evidència que els teòrics de L'Année Sociologique només es van
atrevir a insinuar: la de la societat com un cos boig i maligne que recorda
cíclicament seu present opac, que somnàmbul s'abandona de tant en quant a
contorsions inconcebibles, trasbalsat per una mena d'estupor que no constitueix
una excepció, sinó la regla secreta i continguda de la seva normalitat. En el
viatge al nucli social mateix, al cor de qualsevol convivialitat, només hi
hauria, en efecte, tenebres. Com la mirada al·lucinada de Joseph Conrad havia
albirat, la veu que allà escoltaríem no sabria parlar d'una altra cosa que
l'horror.
Jo crec que les
festes, especialment en els seus aspectes més delirants i desmesurats, permeten
llegir el que està escrit entre línies a l'ordre social i endevinar aquest
rerefons opac, la dimensió agonística de la vida col·lectiva, una desavinença
endèmica, una venjança llargament ajornada entre segments que viuen junts
odiant-se a mort, que mantenen entre sí un dissens constant i irrevocable que,
lluny de portar-los a la ruptura, els arrosseguen a una convivència obsessiva,
feta d'una roda interminable de greuges i amenaces, la culminació -una vegada i
una altra ajornada- només pot ser l'incendi i la carnisseria, dels que la festa
no deixa de ser insinuació.
Al centre
d'aquest espai està, permanentment activat i disponible, l'innombrable, el que
no es pot pensar ni representar, aquell «principi de crueltat» que evoca
Clément Rosset, advertint com no en va del llatí Cruor deriva crudelis, «cruel»
, però també crudus, «cru», el no cuinat, el sagnant, el fastigós (El principio de crueldad, Pre-textos) Del que parlem és, doncs, de l'ombra ferotge de la societat. Cioran tenia bones
raons per concloure, a De lágrimas y de
santos (Tusquets) que el vertigen és el clima normal de l'home».
