 |
| "Taris", Jean Vigo (1931) |
Bé, comencem aquesta etapa nomàdica de les Escopofílies, en que donem una mica de vacances a la Reina perquè reposi de tretze anys de trajin. Recordeu que no és un adéu a Vallcarca, sinó més aviat un descans o unes vacances. De segur que hi tornem. Aquest mes en anem a l'Ateneu La Torna, al carrer Sant Pere Màrtir, 37, ben a prop de la plaça Vila de Gràcia. A les 20,30. Dimecres que ve, passat demà, 27. Us adjunto un plànol i el cartell tan xulo que han fet els de La Torna.
Comencem amb un joieta del gran JEAN VIGO, LA NATATION, també presentada sovint com TARIS, ROI DE L'EAU (1931). Aparentment és sols una mena de reportatge a propòsit del que fou campió francès de natació Jean Taris, però, molt més enllà, és una mena d'estudi a propòsit del cos humà, que en mans del creador de la grandiosa "Atalante" esdevé pura poesia. Bellíssima.
No se si heu vist alguna cosa de BÉLA TARR, un dels directors més interessants i inclassificables dels darrers temps. Com a mostra, un proposo la seqüència inicial de WERCKMEISTER HARMÓNIAK, del 2000. Ja veureu. És un grup de borratxos, a un bar de mala mort que està a punt de tancar, que representen amb els seus cossos, en una mena de ballet, com es produeix un eclipsi solar..
No se quina seqüència posar-vos de BANDE À PART, d'en JEAN-LUC GODARD (1964, la pel·lícula el nom de la qual serà després el de la productora d'en Quentin Tarantino. Us passaré la del ball que fan els tres protagonistes i la de quan l'ANNA KARINA va en el metro mirant la gent que l'envolta.
L'altra dia vaig passar a classe l'obertura de CROOKLYN, de SPIKE LEE (1994). Volia explicar què va ser la cultura popular infantil de carrer, aquella manera d'apropiar-se la canalla dels barris, en l'etapa en que encara no havien estat segrestrat per l'"educació en el lleure", incloent-hi a casa nostra els esplais i altre centres de monitorització.
Un dels directors més torbadors del cinema francès és, sens dubte, HENRI-GEORGES CLOUZOT. A ell li devem algunes de les proves de la influència del cinema negre americà a Europa, però amb un toc certament especial. Us n’ofereixo la prova en el final d’aquesta MANON, de 1949. D’una banda la pel·lícula és un exemple d’aquesta forma francesa d’entendre el gènere negre. A més, la història que explica està emmarcada en l’exili d’un grup de jueus que, en acabada la guerra mundial, viatgen clandestinament a Israel per a fundar l’estat d’Israel, una forma que tenia Clouzot de reparar la seva imatge, que havia estat molt tocada pel judici que es va seguir contra ell per col·laboracionista. I és que era imperdonable que a la França ocupada i amb el patrocini dels ocupants nazis, tipus com ella haguessin produït una autèntica obre mestre com “Le courveau”. Però el que més importa d’aquests moments finals de la pel·lícula és l’apoteosi surrealista del comiat dels amants al desert. Delirant! No us la podeu perdre. L’escàndol que va provocar l’elogi de la necrofília que explícita. I un grapat de frases immortals. Com ara: “Res fa fàstic quan s’estima”.
Les persones que em coneixen estan al corrent de la meva debilitat per les pelis de guerra. De totes, una de les meves favorites es "Saving Private Ryan", que és una col·lecció de referències-homenatges que Steven Spielberg li fa als gran clàssics del gènere. Però si s'hagués de triar un de fonamental, l'eix que organitza tota la part final de la pel·lícula de Spielberg, aquesta seria una pel·lícula alemanya del 1958 titulada DIE BRÜCKE, dirigida per BERNARD WICKI, la història d'uns xavals, uns adolescents, que han de defensa un pont al seu pobles, ja a tocar del final de la segona guerra mundial.
M'agrada FLASHDANCE. Em va saber molt greu conèixer no fa gaire la mort de MICHAEL NOURI. Em ve de gust compartir alguna de les seves escenes. La va dirigir ADRIAN LYNE el 1985.
La gent jove no se'n recorda, però una de les coses que va impressionar el món de l'heroica lluita del poble vietnamita contra la invasió nord-americana va ser la seva capacitat de defensar-se del brutals atacs aeris que va patir i fer caure un munt d'avions americans, moltes vegades capturant els seus pilots vius i mostrant-los públicament pels carrers com a trofeus. El més genial era que la clau de l'èxit de les bateries antiaèries nord-vietnamites, quasi totes portades per dones, era un rudimentari, però molt eficaç, mètode per apuntar als avions enemics. Una pel·lícula vietnamita recent en parla. És titula NHữNG NGƯờI VIếT HUYềN THOạI, i la va dirigir BÙI TUấN DŨNG el 2013.
I per acabar —sense comptar algun que altre extra— , algun moment de CALIGULA, la delirant fantasia eròtica de TINTO BRASS, un dels cineastes més interessants, encara que sigui per desmesurat i embogit, de les darreries del segle passar. Aquesta és segurament la seva pel·lícula més famosa, i entendreu perquè. És del 1979.
Us hi espero aquest dimecres a La Torna.
