 |
| "Joventut", de Josep Clarà, una de les estàtues de la plaça de Catalunya de Barcelona, una de les obrers més representatives de l'urbanisme noucentista La foto és d'Albert Esteves, |
Notes per Saida Palou
EL CIUTADANISME NOUCENTISTA I LA PÀTRIA-CIUTAT
Manuel Delgado
Estic
completament d'acord amb això que dius del noucentisme com a un corrent en el
marc del qual cap trobar les fonts de la ciutat com a mite. És mes, es al
noucentisme que li pertoca elaborar una primera teoria ciutadanista, del que,
com saps, crec que va ser reactualització l'alcalde Maragall i l'actual govern
municipal. Pensa en com es va produir el contrast entre Joan Maragall i
Eugeni d’Ors en ordre a trobar l’essència
ciutadana de Catalunya.
El plantejament
comú va ser aquell que conduïa a una nova noció de país que trobés les arrels
de la seva identitat no en singularitats històriques o en tradicions
compartides, sinó en una determinada idea de civilitat de la qual Barcelona
constituiria la cristal·lització potencial. Enfront de la Catalunya idíl·lica
de la Renaixença, que ni era societat civil ni era Estat, i enfront d’una
Espanya fracassada, Estat incapaç de vertebrar entorn seu un autèntic projecte
polític integrador, Barcelona podia erigir-se com l’exemple perfecte d’una
societat civil que era capaç d’existir amb eficàcia i pròsperament sense la
protecció d’un Estat-nació ni sense haver d’invocar arrels idiosincràtiques
pretesament mil·lenàries.
És en aquest
ambient de vindicació de la capital catalana en qualitat de punt de referència
modernitzador que tant d’Ors com
Maragall feren les seves interpretacions de Barcelona
com un assaig de pàtria-ciutat. En els seus articles periodístics, signats com Xènius,
Eugeni d’Ors concebia Barcelona com una entitat elitista i tancada, de vocació
neoatenenca i organitzada geomètricament, tot plegat precisament molt en la
línia noucentista. Per contra, Joan Maragall, matisant les obsessions antiurbanes del
modernisme, havia entès Barcelona com una mena de caos pactat, una cosa així
com un desordre secretament racional que li provocava sentiments encontrats de
frustració i fascinació.
Per ambdós, en
canvi, el desitjable era fer realitat una autèntica pàtria urbana, un objectiu
per al qual resultava indispensable alguna cosa més que un projecte
intel·lectual carregat de premonicions. El necessari era superar l’absència
d’una veritable autoconsciència de ciutadania, un amor civil capaç de dotar de consistència sociohumana vertebrada
sòlidament allò que no podria resultar, sense aquest requisit, més que una pura
entelèquia. D’Ors ho plantejava al 1907, reclamant per a Barcelona aquest
esperit que volia veure erigint-se més enllà de la mesquinesa de les
existències individuals. : “Però, no!...– Plató em
valgui, per a recordar-vos i recordar-me, com per sobre les animetes miserables
dels homes, hi ha la gran ànima de la Ciutat. I la Ciutat nostra vol ser
salvada, ha de salvar-se. Podrem no convertir en Pau, en Pere, en Berenguer en
homes civils. Però Barcelona, però Catalunya, han de guanyar Civilitat
definitiva, així ens morim tots...” ("Entre les runes de Civilitat”, dins Glossari, Edicions 62/La Caixa, p. 41)..
Amb més lucidesa encara ho expressava Joan Maragall amb les paraules amb què
tancava un famós article seu del 1909, en què reaccionava davant de
l’espectacle terrible de la Barcelona sacsejada pels esdeveniments de la
Setmana Tràgica: “Aquí hi hagué potser una gran població; però per cert que mai
hi ha hagut un poble” (“Ah, Barcelona!”, a Elogi de la paraula i altres assaigs, Edicions 62/La Caixa, 1978,
p. 190).
Si t'interessa, sobre
la visió de Joan Maragall i
Eugeni d’Ors a
propòsit de la Catalunya-ciutat resulta fonamental el llibre d’Eugenio Trías, La
Catalunya ciutat i altres assaigs, L’Avenç, 1984.
