dijous, 7 d’abril de 2016

El ciutadanisme noucentista i la pàtria-ciutat

"Joventut", de Josep Clarà, una de les estàtues de la plaça de Catalunya de Barcelona,
una de les obrers més representatives de l'urbanisme noucentista
La foto és d'Albert Esteves,
Notes per Saida Palou

EL CIUTADANISME NOUCENTISTA I LA PÀTRIA-CIUTAT
Manuel Delgado

Estic completament d'acord amb això que dius del noucentisme com a un corrent en el marc del qual cap trobar les fonts de la ciutat com a mite. És mes, es al noucentisme que li pertoca elaborar una primera teoria ciutadanista, del que, com saps, crec que va ser reactualització l'alcalde Maragall i l'actual govern municipal. Pensa en com es va produir el contrast entre Joan Maragall i Eugeni d’Ors en ordre a trobar l’essència ciutadana de Catalunya.

El plantejament comú va ser aquell que conduïa a una nova noció de país que trobés les arrels de la seva identitat no en singularitats històriques o en tradicions compartides, sinó en una determinada idea de civilitat de la qual Barcelona constituiria la cristal·lització potencial. Enfront de la Catalunya idíl·lica de la Renaixença, que ni era societat civil ni era Estat, i enfront d’una Espanya fracassada, Estat incapaç de vertebrar entorn seu un autèntic projecte polític integrador, Barcelona podia erigir-se com l’exemple perfecte d’una societat civil que era capaç d’existir amb eficàcia i pròsperament sense la protecció d’un Estat-nació ni sense haver d’invocar arrels idiosincràtiques pretesament mil·lenàries.

És en aquest ambient de vindicació de la capital catalana en qualitat de punt de referència modernitzador que tant d’Ors com Maragall feren les seves interpretacions de Barcelona com un assaig de pàtria-ciutat. En els seus articles periodístics, signats com Xènius, Eugeni d’Ors concebia Barcelona com una entitat elitista i tancada, de vocació neoatenenca i organitzada geomètricament, tot plegat precisament molt en la línia noucentista. Per contra, Joan Maragall, matisant les obsessions antiurbanes del modernisme, havia entès Barcelona com una mena de caos pactat, una cosa així com un desordre secretament racional que li provocava sentiments encontrats de frustració i fascinació.

Per ambdós, en canvi, el desitjable era fer realitat una autèntica pàtria urbana, un objectiu per al qual resultava indispensable alguna cosa més que un projecte intel·lectual carregat de premonicions. El necessari era superar l’absència d’una veritable autoconsciència de ciutadania, un amor civil capaç de dotar de consistència sociohumana vertebrada sòlidament allò que no podria resultar, sense aquest requisit, més que una pura entelèquia. D’Ors ho plantejava al 1907, reclamant per a Barcelona aquest esperit que volia veure erigint-se més enllà de la mesquinesa de les existències individuals.  : “Però, no!...– Plató em valgui, per a recordar-vos i recordar-me, com per sobre les animetes miserables dels homes, hi ha la gran ànima de la Ciutat. I la Ciutat nostra vol ser salvada, ha de salvar-se. Podrem no convertir en Pau, en Pere, en Berenguer en homes civils. Però Barcelona, però Catalunya, han de guanyar Civilitat definitiva, així ens morim tots...” ("Entre les runes de Civilitat”, dins Glossari, Edicions 62/La Caixa, p. 41).. Amb més lucidesa encara ho expressava Joan Maragall amb les paraules amb què tancava un famós article seu del 1909, en què reaccionava davant de l’espectacle terrible de la Barcelona sacsejada pels esdeveniments de la Setmana Tràgica: “Aquí hi hagué potser una gran població; però per cert que mai hi ha hagut un poble” (“Ah, Barcelona!”, a Elogi de la paraula i altres assaigs, Edicions 62/La Caixa, 1978, p. 190).


Si t'interessa, sobre la visió de Joan Maragall i Eugeni d’Ors a propòsit de la Catalunya-ciutat resulta fonamental el llibre d’Eugenio Trías, La Catalunya ciutat i altres assaigs, L’Avenç, 1984.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch