Ja us he anat posant al corrent de l'encàrrec i la preparació d'un programa que s'havia de dit "Camaleó". Recordeu que la idea era la de fer una mena de programa de programes per així dir-ho monstruosos, és a dir programes impossibles –encara no hi havia teles privades a Espanya–, en els que la lògica del mitjà era conduïda a la seva dimensió més distorsionada i distorsionadora, repassant diversos gèneres televisius.
Cada episodi tenia, però, un element comú, que era una mena d’introducció que corria a càrrec d’un estrany professor, que dictava una conferència relacionada amb la temàtica i el gènere de cada episodi. El conferenciant era jo amb una barba postissa i havia de sortir sempre al principi i al final de cada entrega de la sèrie. O sigui que cada episodi començava amb una història en la que, en un moment donat, apareixia el conferenciat, i acabava reprenent la història i el conferenciant. Al mig quedava encabit el programa fictici de TV, és a dir el simulacre. El tipus amb barba i batí que surt a l'encapçalament del programa arrepentjat sobre una televisió també sóc jo.
A fer notar que no es tractava en absolut de fer paròdies ni caricatures. No eren programes d’humor. És a dir, cada episodi era una imitació perfecte d’un programa de TV impossible, però versemblant. Tot era “normal”, és a dir podia ser un programa real. Era sols que era fals.
El primer torn li va tocar als informatius.
Consideri’s que la preparació d’aquest primer guió i l’enregistrament del programa van coincidir amb la primera guerra del Golf, que va esclatar el gener de 1991. Aquell episodi va implicar un tipus nous de televisió informativa que era el que s’anomena “televisió interromptiva”, és a dir autèntiques falques que, de sobte, amb una forta càrrega dramàtica, interrompien la programació amb un cartell que posava AVANCE INFORMATIVO. Quan sortia ja et cagaves perquè era l’indicatiu inequívoc que havia passat alguna de grossa. Els prolegòmens de la guerra del Golf en van ser un exemple, perquè tothom n’estava permanentment pendent.
A l’hora de triar el tema del informatiu interruptiu vam pensar en un tema de la màxima actualitat: la perestroika, el glasnost i la política d’obertura de Mijail Gorbatxov al que encara era la Unió Soviètica. El raonament era clar: si els mitjans s’havien inventat la perestroika i en Gorbatxov, tenien tot el dret a carregar-se’l. I així ho van fer.
L’episodi es deia “La mort”. Començava, com veureu –us el penjo sencer amb l’entrada—, amb una història: la d’unes noies que van de visita al parc d’atraccions del Tibidabo, a Barcelona. Van amunt i avall pujant a les atraccions, però una d’elles –una neboda molt guapa d’en Miguel Ángel, el realitzador– se n’adona que una senyora d’aspecte inquietant les va seguint sense perdre-les de vista. En un moment donat, la noia perd les seves amigues i es fica a un dels miralls còncaus i convexos de la sala de miralls del Tibidabo. Allà va parar a l’esmentada conferència, on el conferenciant –és a dir, jo amb barba postissa– està parlant de Perseus i el seu combat amb la Gorgona.
Aleshores, de sobte, apareixia el temible cartell d’AVANÇ INFORMATIU i apareixia en Pito Abril, que aleshores presentava els telenotícies de la 2 de Sant Cugat, anunciant un cop d’estat a la URSS i el possible assassinat d’en Gorbatxov. Mireu el programa, perquè té francament gràcia, sobre tot sabent el que va passar a l’endemà, que és que estàvem tots despatxats després d’un colossal escàndol, amb protesta diplomàtica inclosa.
Però això ja us ho explicaré en la propera entrega d’aquesta història de “Camaleó”, un programa que els estudiants de periodisme d’aquí solen incloure entre els seus visionats obligatoris de reportatges simulats. A la pròxima us faré un resum de com va anar tot el merder, que no té desperdici.
El programa es va emetre el 8 d'abril de 1991, a les 8 del vespre, per la segona cadena de TVE, emetent per Catalunya. A l'endemà estàvem tots al carrer.
