diumenge, 27 de març de 2016

Cerdà, el noucentisme i la restauració maragalliana

Foto presa de ajuntament.barcelona.cat
Comentari per als col·legues de l'OACU a propòsit de la vindicació neomaragallista de Cerdà i, sobre tot, del noucentisme

CERDÀ, EL NOUCENTISME I LA RESTAURACIÓ MARAGALLIANA
Manuel Delgado

M'interessa moltissim que us fixeu com el neomaragallisme fa l'elogi dels mateix ancestres que el margallisme: Cerdà i el noucentisme, en aquest cas al·ludit a través de la figura de Rubio i Tudurí, que van ser maneres de demostrar com el medi ambient ciutadà pot ser manipulat per a fer-ne argument i reforç simbòlic d’una determinada ideologia d’identitat artificialment afavorida des d’instàncies polítiques. L’estreta aliança entre polítics i arquitectes de la qual la Barcelona de Maragall va ser a l'hora escenari i fruit ve a il·lustrar formidablement el caire funcionarial i institucional dels segons com a instruments de formació d’un ambient humà adequat als interessos dels primers. L’objectiu: domesticar la ciutat, “civilitzar-la”, per emprar l’expressió que usava Pasqual Maragall, encara alcalde de Barcelona, en la presentació d’un llibre de l’arquitecta Beth Galí (El País, 24 de juliol del 1998). 

El que estic suggerint és que el maragallisme va ser la prellongació i l'intent de fer reiixir la reforma inacabada de Barcelona que va iniciar la burgesia com a nova classe dominant des de la primera meitat del segle XIX. Estem veient la continuació natural, en clau postmoderna, de la reforma urbana impulsada pel primer liberalisme burgès del XIX, mitjançant la qual es va intentar acabar amb l’activitat de les “classes perilloses” i amb les grans lluites socials i obreres a les ciutats, una reforma de què el paradigma seria la de París a càrrec del baró Haussmann a mitjans segle XIX.

La consciència d’aquests precedents és el que explica l’atenció demostrada pels dissenyadors urbans barcelonins maragallians i neomaragallians per les relacions entre identitat i arquitectura a Barcelona: com deia l’utopisme de Cerdà i el noucentisme, és a dir, el seguit d’assajos de formalització estètica i ideològica que havia conegut Barcelona en el període que s’estén entre les Exposicions Universals del 1888 i el 1929, aquella etapa en què la capital catalana va fer-se digne de denominacions com ara París del Sud o Ciutat dels Prodigis. Va ser aquella dilatada fase la que va fer de Barcelona l’escenari del Gran Somni, el laboratori d’un macroexperiment de modernització sota la direcció de la burgesia. És també d’aquella etapa d’esplendor de què en certa manera s’ha pretès una reedició a la Barcelona de la darreria del segle XX i l’inici del XXI.

L’assumpció d’aquests referents implica remetre recurrentment als tres moviments ideològics i estètics esmentats i als projectes urbanístics que els acompanyaven. Per a una ampliació teòrica de l’argument que segueix, des del punt de vista dels arquitectes, remeto a Helio PiñónNacionalisme i modernitat en l’arquitectura contemporània catalana, Edicions 62, Barcelona, 1980. En primer lloc tenim les versions catalanes del socialisme utòpic del XIX, que es concretaren en el gran projecte de l’Eixample degut a Ildefons Cerdà, vindicat per explicitar una voluntat de dur a la pràctica la il·lusió d’una ciutat racionalista, ideal, concebuda a la manera d’un espai abstracte i selecte, planificat a l’antípoda d’una ciutat com Barcelona, que semblava desenvolupar-se seguint els ímpetus de la seva pròpia espontaneïtat. No oblideu que tot el projecte de la Vila Olímpica es planteja com una realització del somni icarià al Poblenou. Un antecedent aquest, els dels socialistes utòpics, que ja reclamà per a si el racionalisme dels anys 30, agrupat entorn del GATCPAC, i els seus hereus del Grup R als anys 50 del segle passat i que les tendències actualment hegemòniques han assumit amb certes reserves, relacionades amb la condició anticentral i antipolítica del pla Cerdà.
           
Respecte del noucentisme es marquen distàncies pel que fa a certes adscrecències reaccionàries i es discuteix el valor de la seva aportació específicament arquitectònica –amb l’excepció de certes realitzacions, com ara alguns edificis de Puig Gairalt o de Goday–, però se n’assumeixen altres aspectes, com poden ser les propostes urbanístiques en si, la preocupació per artistitzar i enjardinar l'espai públic —d'aquí la referència a Rubió i Tudurí—  i, sobretot, el model d’institucionalització cultural de Prat de la Riba, amb el seu projecte d’una construcció nacional de Catalunya de base fortament municipalista i metropolitana, els instruments  principals del qual foren la Mancomunitat i les diputacions provincials. Teoritzant aquest èmfasi institucionalista, Oriol Bohigas havia declarat : “Lo más urgente es reducir la cultura escenográfica y finalista, los festivales, los conciertos, las representaciones y volver atrás para crear las grandes instituciones” (entrevista publicada a El País, 16 d’abril del 1993). Sobre aquest mateix afer, vegeu  l’article del mateix Bohigas, “Catalunya serà un programa cultural o no serà”, El País, 9 de juliol del 1992.

No s’ha d’oblidar que per als homes de la Lliga Regionalista que accediren al govern de Barcelona al 1901 –Cambó, Verdaguer i Callís, Puig i Cadafalch, Prat de la Riba mateix–, la capital catalana havia de ser el referent principal de tots els seus plans de regeneració i modernització per al país, l’epicentre dels canvis infraestructurals i relatius a l’organització centralitzada de la vida pública –sanitat, educació, cultura, benestar social– que exigia el nou lideratge del capitalisme financer i industrial. Del noucentisme es prenia per part del maragallisma una doctrina sobre la Ciutat Ideal que aposta per l’assumpció generalitzada d’un ciutadanisme capaç de propiciar l’adveniment d’unes ciutats clàssiques i renaixentistes recuperades, triomf d’idees abstractes de concòrdia civil sobre la conflictivitat i l’enfrontament entre classes. Aquest procés de canvi que s’inicia amb el segle ha estat molt ben descrit per Ignasi de Solà-Morales a “Los locos arquitectos de una ciudad soñada”, a A. SánchezBarcelona 1888-1929, Alianza, Madrid, 1994, pp. 144-154.

És fàcil trobar en l’actualitat les petjades d’aquella mateixa obsessió noucentista per l’harmonia, el domini racional i consesuat sobre les desavinences, la conversió de la ciutat en un centre de ciència, d’art i de cultura, sembrat per tot arreu de bellesa pública. Deute extraordinari també amb les idees sobre una civilitat específicamente barcelonina –temperada, equilibrada, integradora, atenta a les pedagogies que se li imparteixen des de les institucions...–, en tants sentits oposada a l’espanyola, que motiven bona part de l’obra i la militància política d’Eugeni d’Ors, Jaume Bofill o Josep Carner.

A un nivell més ideològic, també arrencaria d’aquí una certa idea de “mediterraneïtat”, tan cara a la literatura, per exemple, d’un Josep Maria López-Picó, la mateixa que en aquell moment exaltava la retòrica reaccionària d’en Paul Morand i del despuntant feixisme italià. Aquesta vindicació de la Barcelona, Metròpolis Mediterrània –recordeu que aquest és el nom de la revista cultural que publica l’Ajuntament– reaparegué per definir el gruix de les intervencions-invencions espacials dels governs barcelonins dels darrers anys. La idea fixa d’ “obrir-se al mar” va presidir l’edificació de la Vila Olímpica, la reconversió del Moll de la Fusta i d’Espanya, la reorganització de la Barceloneta, etc., i és aquesta mateixa concepció la que no deixa d’inspirar també les grans operacions financeres que estan urbanitzant una part important del Poblenou ­­–el Districte 22@– o la desembocadura del riu Besòs, amb motiu del Fòrum 2004.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch