dijous, 21 de gener de 2016

Sobre l'anticlericalisme com a ideologia burgesa


Comentari per a l'historiador Paul Preston

SOBRE L'ANTICLERICALISME COMO A IDEOLOGIA BURGESA
Manuel Delgado

Jo crec que atribuir als anarquistes, en tant que tals, la violència antireligiosa a Espanya és un error. És cert que a Elx i a Orihuela, sense presència anarquista, les destruccions i les morts van ser menys al 36, però si que ho van ser, per exemple, a Castella-La Manxa o Astúries, amb una hegemonia absoluta del PSOE. És més, tot el que ha treballat Álvarez Junco sobre el programa ideològic anarquista no assigna a la qüestió religiosa un protagonisme especial. Al congrés de Saragossa del 36 a penes se'n parla. Mira't de nou La ideología política del anarquismo español, d'Álvarez Junco (Alianza). Vaig estar parlant amb ell no fa pas gaire, en les conferències que vam fer l'any passat sobre la Setmana Tràgica, i vam coincidir bastant en aquest extrem.

Jo ho veig claríssim que l'anticlericalisme va ser sempre una ideologia essencialment burgesa, associada a la tradició lliuirepensadora del reformisme del segle XIX. Aquest és l'argument de Sánchez Ferré a "Maçoneria, anarquisme i republicanisme" (a Ies. Jornades sobre Moviment Obrer a l´Arús, Biblioteca Pública Arús, 1991). És possible que els anarquistes haguessin encapçalat agressions anticlericals, però és del tot presumible que de no haver estat presents militants anarcosindicalistes en els fets, aquests s'hagués produït exactament igual. Els assassinats rituals, les profanacions, les paròdies i els incendis que tenen en lloc a Espanya abans dels anys 30 i al llarg de més d'un segle són obra de grups no organitzats políticament, la identificació ideològica dels quals és poc menys que impossible. Ni tan sols els «malvats» radicals republicans, als quals sistemàticament s'atribueix l'orientació interessada, reaccionària i demagògica dels disturbis anticlericals de 1909 a Barcelona van ser culpables directes d'aquells esdeveniments. Com ha assenyalat Romero Maura, el Partit Radical mai va assumir com el seu enemic objectiu l'Església i només a posteriori va incorporar la defensa apologètica de les cremes de temples i convents.

Tampoc la violència revolucionària a Espanya tenia incorporada a les seves lògiques els atacs contra el clergat com un requisit indispensable. Les insurreccions en les quals a principis dels anys 30 es proclama el comunisme llibertari es mantenen indiferents davant els representants i representacions de l'Església, amb alguna excepció aïllada com la de Sollana, al gener del 32, quan un sacerdot va ser ferit pels anarquistes en un intercanvi de tirs. Va haver significatius casos de revolta popular en les quals la qüestió religiosa i el paper del clergat passen desapercebuts. Així, entre 1932 i 1934, aixecaments anticaciquils tan importants com els de Castilblanco, Arnedo o Xerès transcorren tràgicament, però sense que s'interpel·li als capellans ni s'ataqui esglésies o convents. En els successos de la població extremenya de Castilblanco, que quatre guàrdies civils van ser linxats pels veïns, la documentació del procés, recopilada pels defensors socialistes dels acusats, no esmenta tot just a l'Església ni al «problema religiós». De fet, durant la revolució anarquista de gener de 1933 no es produeix l'atac contra edificis religiosos, i si instal·lacions militars o policials. En l'episodi millor estudiat d'aquella revolta –el de Casas Viejas–, no es registra cap agressió anticlerical, a pesar que el paper atribuït a l'Església en aquell context l'hagués fet mereixedora d'atacs violents com els quals havia patit o hauria de patir més tard.




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch