 |
| La foto és de Yanidel |
Comentari per a Alicia Santamaria, estudiant del grau d'Història de l'Art de la UB.
DONES DEL CARRER
Manuel Delgado
Van estar Baudelaire i més tard Walter
Benjamin els qui van consagrar la figura del flâneur com l’heroi per
antonomàsia de la modernitat urbana. El flâneur és el vianant ociós, el
passejant que veiem entregar-se a la deambulació sense finalitat, al plaer de
perdre’s pels carrers amb l’única i suficient distracció de contemplar la vida
que –mai millor dit– transcorre al seu voltant. Al flâneur el podem assimilar, com la seva manifestació més
pura, a la figura no menys abstracta de l’“home del carrer”, desconegut
que circula amb llibertat, sense haver de pagar peatges ni brindar
explicacions, puix que exerceix el dret a definir la seva subjectivitat apart.
L’home del carrer s’identifica, al seu torn, amb aquest personatge central de
l’ordre polític lliberal que és el ciutadà,
molècula fonamental de la democràcia, les accions del qual són reafirmació
concreta d’un espai públic entès com esfera al mateix temps de comunicació i de
circulació, en el qual cadascú pot gaudir dels plaers de la pura sociabilitat,
vida relacional sense objecte ni centre, en el marc de la qual es pot exercir,
a més, el dret a parlar i a fer en relació als afers públics, és a dir aquells
que concerneixen a tots.
Ara bé, el flâneur baudelerià difícilment
podria ser una flâneuse, puix el seu
hàbitat natural –el carrer– és un domini usat amb llibertat sols pels barons i
controlat per ells. Tot el que podria afirmar-se de l’home del carrer no seria
aplicable a una dona del carrer que, com és ben sabut, és una cosa ben
distinta. Una dona del carrer no és la versió en femení de l'home del carrer,
sinó més aviat la seva inversió, la seva negativitat. D’entrada, dona del
carrer significa senzillament “prostituta”, dona que apareix situada en els
estrats més baixos del sistema de jerarquització moral de les conductes. No és
casual que a la seva feina li diguem eufemísticament “fer el carrer”. Ella és
qui confirma les pitjors sospites que poden recaure sobre una dona que ha estat
vista sola pilladerjant o aturada en una cantonada. La dona del carrer és
aquella a qui li té sense cura la seva reputació, puix aquesta no pot sofrir ja
un major deteriorament. És la puta dardaire, la puta barata, en l’escalafó
professional de les meuques la que ocupa l’esglaó inferior, la que és sovint
–ara mateix, aquí, per exemple– objecte d’empaitament per part d’autoritats i opinions públiques
que no poden tolerar no que la misèria humana existeixi, sinó que és vegi. Tot
plegat és conseqüència de que, en l’imaginari dominant a propòsit de qui té
dret a un ple ús de l’espai públic, la dona del carrer professionalitza el
principi segons el qual la presència en solitari d’una dona, exhibint-se en una
actitud expectant en un lloc públic, encarna una anomalia a corregir.
Efectivament, està sola, allà, aturada davant tothom; així doncs, ha de ser per
força que espera ser acompanyada, i acompanyada per aquest home al qual espera
i al qual d’alguna forma convoca, en la mesura que la seva presència senyala un
lloc vacant, que no és sinó el del baró que, com naturalment, hauria
d’aparèixer al seu costat.
El mateix passa amb la noció d'home públic.
L’home públic és aquell que s’entrega a allò públic, entès com a regne de la
crítica i l’opinió al qual li pertoca el deure de retre comptes de llurs accions
en el moment en el que li sigui requerit. L’home públic s’identifica amb el
polític o amb el professional de qualsevol signe que desenvolupa llur activitat
sotmès a valoració per part d’aquest personatge col·lectiu que és el públic,
de l'opinió del qual depèn la seva reputació. En canvi “dona pública” és un
atribut que s'aplica a una persona para la qual el qualificatiu “pública”
implica simplement “accessible a tots”. En aquest cas, no és que la dona
pública sigui a l’espai públic,
sinó que ella mateixa és part d’aquest espai públic definit precisament a
partir del principi d’accessibilitat. D’aquesta lògica s’infereix que el
contrari d’una dona pública és una dona privada,
però no en el sentit d’una dona que gaudeix de vida privada, sinó d’una dona
que és propietat privada d’un home i accessible sols per a ell. Una dona
pública és com tothom sap, de nou, una manera més de designar una puta.
Aquesta extraordinària distància que separa
l’ús de les denominacions relatives al carrer o a allò públic quan fan
referència als homes i a les dones posen de manifest que la pretensió segons la
qual l’espai públic és un àmbit de i per la igualtat humana és una pura
fal·làcia. El carrer, decididament, no és de tothom i, per tant, de ningú, com
proclamà en el seu moment el projecte democràtic modern. Dit d’una altra
manera: les potencialitats democràtiques de l’espai públic, com espai de
tots i per a tots, no s’han realitzat, car es ressenteixen del llast d'un
sistema global que es funda en la desigualtat en l’accés i l’usdefruit dels
recursos socials. En aquest cas, el carrer no pot oposar eficaçment la seva
vocació igualitària a les flagrants asimetries que les dones han de sofrir en
el mercat de treball, en la llar, en la distribució de la justícia, en les
jerarquitzacions polítiques o en el sistema educatiu. És ben cert que aquest
ple dret al carrer tampoc
és ni de lluny un objectiu assolit per tots els segments inferioritzats o
estigmatitzats de la societat; ara bé, no és menys cert que les segregacions
espacials que es deriven de la desigualtat de classe o d’ètnia afectaran sempre
més a les dones del segment exclòs que als seus homes.
Aquest marcatge topogràfic de les dones es tradueix igualment és un escapoliment
del dret a gaudir de les avantatges de l’anonimat com a recurs bàsic per les
relacions públiques. La naturalesa neutral i mixta de l'espai públic és, no ens
enganyem, molt més una declaració de principis que una realitat palpable. Paradoxalment,
al carrer aquesta mateixa dona que veiem invisibilitzada com a subjecte social
pateix una hipervisibilització com a objecte d’atenció. Les dones –en especial
certes dones considerades cobdiciables pels homes– són constantment víctimes
d’agressions sexuals expressades en els seus nivells més elementals: l’assalt
amb la mirada, la interpel·lació grollera sota la forma de pirop. Al carrer,
molt més que en altres indrets, les dones poden descobrir fins quin punt són
éssers sobre tot percebuts, puix que existeixen fonamentalment per i per
a la mirada dels demés –dels homes i de les altres dones–, el que s’hauria de
col·locar a la base mateixa de la inseguretat tant moral com física a la que
apareixen crònicament condemnades.
La utopia teòrica de l’espai públic estableix que aquest és el marc
d’una consideració desafiliada, és a dir d’un tracte que no té en compte res
que no siguin els principis de reserva i cortesia que organitzen una societat
d’estranys, tots els quals comparteixen deures i drets. Per descomptat que
aquest principi d'igualtat formal i reciprocitat que se suposa que regeix
universalment les relacions en públic i que distribueix de manera equitativa
respecte i dignitat és una mera il·lusió, en la mesura que les relaciones
d'opressió, discriminació i explotació que determinen les relaciones socials
reals estan presents en cada situació concreta de la vida quotidiana. Això és
el que semblen oblidar aquells que fan l’apologia d’un espai públic
desconflictivizat i feliç: l'estructura social està present en el nucli mateix
de tota interacció. En aquest sentit, per a les dones, el dissimul, les
veritats a mitjes, les renegociacions i les retirades a temps –condicions
prèvies consubstancials a les trobades i topades que tenen lloc ininterrompudament
als exteriors urbans– són molt més difícils, arriscats i compromesos que per
als homes, que han rebut, des del seu naixement, el dret a l'aventura,
definible al capdavall com expressió extrema de la predisposició de l’espai
urbà per la tasca creativa de l’atzar. Per a ells els perills de la negociació
social són considerablement menors que per a les dones, i menor també el preu a
pagar per les relliscades i els malentesos que de manera constant generen les
relacions entre desconeguts totals o coneguts relatius.
Ara bé, un cop dit tot això, caldria potser advertir que aquesta
sexuació de l’espai públic no assoleix devaluar ni desactivar completament les
seves virtuts com a escenari potencial per les emancipacions, les desercions i
les lluites. Això no vol negar l’evidència que el carrer ési un terreny
perillós per a elles, a les que els
factors d'inseguretat urbana afecten molt més intensament que als homes. Per
descomptat que tampoc comporta qüestionar que l'espai públic ha estat concebut
i dissenyat d’acord a interessos i models d’ús preferentment masculins. Vol dir
que –malgrat tot– és allà on la dona ha pogut trobar, a més de proscenis per la
vindicació dels seus drets, noves formes de resistència, moltes vegades sota la
disfressa d’activitats de lleure o de consum. Els contextos públics i
semipúblics urbans han ampliat per les dones la possibilitat de construir
reductes de seguretat i confiança aliens a la família, continuant amb una vella
tradició de marcs de trobada –safareigs públics, fonts, mercats, botigues de
barri, parròquies...– en el que s’acomplia la paradoxa que ha fet trobar a les
dones tantes vegades fora, en
l’exterior, un refugi per la seva intimitat que no els havia estat donat trobar
dins, en aquesta llar que havia de
ser presumptament reducte d'autenticitat i que podia convertir-se en qualsevol
moment en un infern per a elles.
En aquest espai allunyat de l’òrbita casolana –el centre de la ciutat,
altres barris, altres ciutats–, a la intempèrie, però protegida de les
inclemències de la llar, les dones podien veure multiplicar-se aquests altres
amb els quals practicar la
sinceritat i formes particulars i sovint àdhuc clandestines d’afectivitat, altres que ampliaran de manera
extraordinària aquell cercle de confidents aliens a la vida domèstica que
havien constituït les veïnes, les parentes, les amigues, el confessor,
l'amant.... Allà, entre desconeguts, la dona també podia escapolir-se de les
parleries i dels rumors, eludir les vigilàncies exercides en nom de la
comunitat. Ha estat entre les munions de desconeguts que s’agiten pels carrers
allà on les dones han pogut trobar el darrer refugi per als intercanvis més
privats, un escenari sobre el que assajar els seus millors intents de fuga o
sobre el que han pogut sentir més d’a prop que és allò en el que pot consistir,
algunes vegades, la llibertat.
