dimecres, 2 de setembre de 2015

Nacionalisme i racisme cultural a Catalunya


Fragment de Diversitat i integració. Lògica i dinàmica de les identitats a Catalunya (Empúries, 1997)

NACIONALISME I RACISME CULTURAL A CATALUNYA
Manuel Delgado

Quan es planteja quin és el nivell de racisme que afecta la nostra societat, el més comú és que el balanç remeti a les imatges més tòpiques de l'antic racisme biològic, basats en el concepte de "raça": agressions contra negres o magrebins a càrrec de skins, discriminacions en l'accés a locals públics de persones de pell fosca, actuacions polítiques que segreguen membres de “minories ètniques”, abusos policials contra immigrants il·legals, etc. Tot i ser preocupants, aquestes expressions de racisme contra persones d'altres “races” són ben lluny d'amenaçar la convivència civil a Catalunya. Tanmateix, resulten ideals per que alguns conreïn un antiracisme molt sovint purament estètic.

En canvi, quan és fan valoracions sobre l'estat de la problemàtica racista al nostre país, pràcticament mai es computen aquestes modalitats de racisme que designem com culturals, i de les que les conseqüències si que podrien afectar les relacions entre segments molt importants de la societat catalana. Aquest racisme no té com a objecte els senegambesos o els nord-africans, que poden ser culpabilitzats de l'augment de la delinqüència, però que mai han estat contemplats com una font de risc per la supervivència de la cultura nacional catalana. Els destinataris d'aquest racisme cultural són, més aviat, centenars de milers d'immi­grants provinents d'al­tres comunitats de l'Estat espanyol, que reben amb una certa freqüència el retret d'haver-se constituït en una mena d'exèrcit d'ocupació, disposat a dissoldre la identitat nacional de Catalunya.

El raonament que suporta la desqualificació de determinades pràctiques culturals en tant que incompatibles amb una suposada catalanitat immanent es basa en un inquietant axioma: es reconeix que, com ja sabíem, “són catalans tots els que viuen i treballen a Catalunya”, però no allò que fan. Es a dir, un "immigrant" pot obtindre la seva homologació com a català en tant que pagui impostos i hagi demostrat la seva capacitat productiva, però perd aital privilegi en quan es posa a ballar, a celebrar festes, a cuinar o, senzillament, a parlar. La seva manca d'adhesió a la “genuïna” cultura amfitriona delata en ell una mena de condició anòmala, una catalanitat incompleta o de baixa intensitat. Són a dins, però alguna cosa d'ells pertany a l'afora, com si incorporessin un grau variable d'intrusisme que fa d'ells catalans insuficients o incomplerts.

El racisme cultural és part fonamental del nacionalisme primordialista, con­vençut que hi ha una dimensió inefable en la que es mani­festa una Catalunya eterna i essencial, al si de la qual sols poden ser admesos de ple aquells que demostrin posseir els seus estereotips. El seu postulat és el de l’existència d’una imaginària mentalitat o tarannà propi del poble català. Aquesta premissa pot quedar resumida en aquestes paraules de Prat de la Riba a La nacionalitat catalana (1906): “El poble és, doncs, un principi espiritual, una unitat fonamental dels esperits, una mena d’ambient moral que s’apodera dels homes i els penetra i els emmotlla des que neixen fins que moren.”

Es tracta, en definitiva, del naciona­lisme místic resultant de la imaginària Catalunya pairal i que va animar, als anys 20, el nacionalisme italianitzant del noucentisme, amb la seva natural desem­bocadura feixista de la mà de No­saltres Sols o dels Escamots d'Estat Català. La necessitat de no distreure esforços en la lluita contra el franquisme, va fer que la lluita en favor de la “integritat cultural” de Catalunya quedés congelada provisionalment. Un cop restaurada la democràcia i les emergències d'integrisme cultural s'han restringit a poca cosa més que espo­ràdiques declaracions d'Om­nium Cul­tural o del Front pel Ple­bi­scit per la Independència de Cata­lunya contra el cavall de Troia espa­nyolista que representen, segons ells, les Romerías del Rocío o les Ferias de Abril a Catalunya. Aquesta discreció en les seves explicitacions no treu que les tendències a l'exclusió cultural dels “no assimilats” siguin ben presents, si bé en un estat larvari, en el si del catalanisme conservador, i fins i tot en corrents nacionalistes radicals que es presenten a si mateixos com a progressistes.

La pregunta que convindria fer-se seria la de si continuarà sent aquesta essencialisme agressiu una energia desordenada i innòcua o, per contra, aconseguirà arribar a activar-se políticament. Com Mi­chel Wie­viorka (El espacio del racismo, Paidos) ha posat de manifest, l'experiència demostra que la xenofòbia cultural, si no asso­leix una mínima articu­lació ideo­lògi­ca, resta un vague substrat sentimen­tal que pot, com a molt, le­gitimar mesures governamentals antiimmi­gra­tòries, però no corrents exitossos de signe feixis­tit­zant, a la manera dels que es regis­tren a ­Fran­ça, de la mà de Le Pen, o a Aus­tria, amb el partit que dirigeix Joerg Haider. Cal qüestionar-se, aleshores, si existeix a Catalunya la possibilitat de que aquest racisme cultural, escassament precisat i sense vertebrar, trobi el mitjans de transcendir al nivell polític, i si al­guna de les formacions polítiques actuals esta­ria en condicions d'esdevenir, eventualment, el seu vehicle.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch