 |
| Canall jugant a un carrer de Londres el 1926. La foto és de Alamy |
EL CARRER COM A ESPAI PERDUT
Manuel Delgado
Manuel Delgado
Els principis que
orienten el concepte d'integració social -i per tant també el de exclusió-
només contemplen uns quants àmbits d'enquadrament legítim, en relació amb els
quals tota una altra experiència queda subrogada: la llar, l'escola, el treball
i determinades associacions més o menys formals degudament reglades. Les
persones tenen una llar i es desplacen per anar a un lloc en què o estudien,
treballen o estan organitzats. La vida sencera s'ordena a partir d'una lògica
d'emplaçaments fixos dotats de seu o domicili en què els individus han de
desenvolupar els aspectes més estratègics de la seva vida. Entre un punt i
altre, entre volums construïts, s'obren buits -el exterior urbà- en què
s'espera que es desenvolupi una vida que no pot ser més que "de pas"
i de la qual -imaginada en el món modern carregada de tints pejoratius i
perillosos- res de bo es pot esperar. En aquest espai desolat la presència de
nens en llibertat no pot constituir sinó un escàndol inacceptable.
D'aquí el que
d'inacceptable resulta la imatge que a les ciutats de l'anomenat "tercer
món" brinden els nens que viuen i treballen al carrer. Del fenomen, la
visió assistencialista oficial i els mitjans de comunicació només reconeixen i
difonen els aspectes més melodramàtics, associats a l'abandonament o a la
violència familiar. En aquests casos s'espera la intervenció d'organitzacions
governamentals i no governamentals especialitzades la objectiu no és tant
vèncer la misèria en què viuen i de la qual procedeixen aquests nens, sinó
apartar del carrer, estructurar les seves vides a partir de la seva
incorporació a l'aparell escolar oa la preparació laboral.
El mateix per a
les ciutats de països en què s'ha imposat l'educació obligatòria, el que ha implicat
la declaració d'un autèntic toc de queda per als nens, de manera que una de les
funcions de la policia és intervenir davant la presència al carrer de menors
d'edat en horari escolar. Aquesta preocupació per controlar el que un clàssic
de l'Escola de Chicago cridava les "societats de les cantonades",
nens i joves que ocupaven els intersticis físics i morals de ciutats sense
ànima, a mercè de les males companyies, del vici, del delicte i del que no en
va es diu "violència al carrer". Tots els sistemes correccionals
destinats al càstig i reforma de la infància esgarriada han treballat amb la
prioritat d'apartar les seves víctimes del carrer, com correspon a la imatge
tan recurrentment destinada a elles de "gossos de carrer". De la
mateixa manera, que no és casual que l'atenció social de menors avui
classificats com "en situació de risc" hagi correspost a
especialistes designats com "educadors de carrer".
En les societats
que han aconseguit enquadrar de manera plena als seus nens, aquests apareixen
avui expulsats d'allò que fos un dia el seu imperi natural: el carrer, àmbit de
socialització que havia resultat fonamental i del que ara se'ls preserva per
emparar la caricatura que d'ells s'ha fet. Acuartelant-los a casa o a
l'escola, concentrant-los en espais singulars per al consum i l'estupidesa, posant-los en mans de monitors que els monitoritzen, els
protegim del carrer, alhora que protegim a aquest mateix carrer -ara més
desert de nens- de la dosi supletòria d'embull que els nens sempre estan en
condicions d'afegir. Negant als nens el dret a la ciutat, se li nega a la
ciutat a mantenir activada la seva pròpia infància, que és la diabòlica
innocència que està feta i que la vivifica.
En canvi, el
carrer va ser un dia el regne de la mainada, un ordre d'espais en els quals
qualsevol lloc -incloent descampats i solars- podia ser bo per jugar a tant i
fa amb no importa que objectes presents, als quals la imaginació assignava
funcions i significats. El més insospitat racó urbà podia esdevenir un escenari
d'aventures, marc natural per al que Jane Jacobs deia "jocs no
dirigits".
Però no és només
una qüestió de reconèixer en les apropiacions infantils de l'espai urbà un
valor merament vitalista i sentimental. Més enllà, el carrer juga un paper
fonamental en la socialització dels infants, ja que del que hi passi, fins i
tot sota l'aspecte de joc o aventura, dependran coneixements i habilitats
socials que no proveiran ni l'aparell escolar ni la formació casolana.
D'aquesta experiència infantil de l'exterior immediat a la seva llar neix en
bona mesura el que anomenem barri, com a escenari per a un tipus de vincle
social basat en la proximitat i en la rutina de les trobades en un context
territorial delimitat, però abans de res un medi ambient subjectiu associat a
pràctiques individuals el sentit i valor són sobretot biogràfics, ja que ha
estat l'aula natural que ens va permetre el pas gradual d'aquest espai que
anomenem privat a aquell altre de la interacció despersonalitzada entre i amb
desconeguts.
És per aquesta
vivència infantil de l'espai immediat al domicili que al barri se li encomanen
tasques fonamentals en la formació de la persona, confiades al grup d'edat -la
pandilla- i sota la discreta però omnipresent vigilància d'aquesta forma de
comunitat basada en la coresidencia a la que anomenem veïnat. Aquí s'estableix
el motlle o configuració bàsica per a qualsevol modalitat a apropiació
psicològica i afectual de l'espai, de qualsevol espai, ja que exerceix una
funció simbòlica mediadora que fa possible superar l'abisme brusc que es
produiria, si no existís, entre el completament públic i el completament
privat, com si fes una possibilitat de graduar els nivells d'apropament o
allunyament de la casa, a la manera com fem quan anem reconeixent rostres i
llocs que se'ns van fent -interessant expressió- més familiars i persones de la
qual podrem dir , encara que a penes sapiguem res d'elles, que "són del
meu barri" o "són del barri" i als que apliquem aquesta
denominació que les reconeix com destinataris d'un cert tipus de deures
recíprocs: els veïns.
