divendres, 21 d’agost de 2015

Antropologia urbana i ascetisme intramundà

Foto de Tom Waterhouse
Nota per en Joan Uribe,col·lega al Departament d'Antropologia Social de la UB

ANTROPOLOGIA URBANA I ASCETISME INTRAMUNDÀ

Els postulats morals que impulsaven als teòrics de Chicago eren, al seu torn, la derivació d'una inquietud filantròpica de matriu no menys religiosa, determinada pel fet que pràcticament tots els membres de la seva primera fornada eren fills de pastors protestants -Thomas, Burgess, Faris- o procedien del treball social -Wirth, Thrasher, Shaw-. Les preocupacions socials dels chicaguianos no estaven guiades només per una simple voluntat científica, sinó que resultaven de la convicció que els estralls produïts pels processos d'incorporació a la societat urbana havien de ser endolcits per mitjà, entre altres coses, d'un millor coneixement sobre la composició i la vida de les classes populars, en gran mesura conformades per immigrants que començaven a amuntegar-se en les barriades perifèriques de les grans ciutats americanes o que constituïen guetos el model havien importat d'Europa-

En aquests nínxols de pobresa i desarticulació social, al mateix temps llocs i estats mentals, aïllats espacial i moralment de la resta de la societat, era previsible l'aparició de patologies socials de tot tipus, des de l'anomia fins al crim. Els teòrics de Chicago van ser una mena de destacament científic-social lliurat a redimir els habitants dels slums o barris baixos menys del paupèrrim de les seves condicions de vida que de la desorganització psicològica i moral que es podia esperar en ells. Els seus habitants eren gent que, al cap i a la fi, havien anat a enfrontar-se a una societat sense cor, individualista, sense que els mecanismes de control i d'organització que havien conegut en les seves cultures de partida servissin per a res. A la deriva en un món atroç, els pobres estaven abocats a l'alcoholisme, la delinqüència, la marginació o simplement a la desesperació.

És sabut que el moviment sociològic de Chicago -com altres anàlegs a Anglaterra i Estats Units- va respondre als requeriments d'un corrent d'activisme pastoral protestant conegut com els settlements, la intenció va ser la de convertir els barris perifèrics de les grans ciutats en expansió en laboratoris en què posar a prova iniciatives de progrés sociomoral capaços de temperar els excessos del liberalisme capitalista i el darwinisme social imperant. El marc general és el del cristianisme social reformista, el puritanisme lleument d'esquerres de la Social Gospel, que va sortir als carrers de les grans ciutats amb la finalitat de rescatar d'elles a totes les víctimes d'un capitalisme cada vegada més desproveït del seu justificació transcendent, cada vegada més immisericorde. El mateix context de The Fundamentals va incloure reflexions de signe reformista i un dels grans representants del fonamentalisme, William B. Riley, va sostenir que eren necessari no donar l'esquena al que estava passant a les ciutats, sinó, al contrari, anar-hi per solidaritzar-se amb els treballadors i democratitzar al màxim la vida civil. Tot això es va concretar en campanyes per elevar el to moral de les classes pobres urbanes, víctimes no tant de la seva pobresa com de la seva desorientació. Translació al camp del treball positiu del que al llarg del XIX s'havia convertit en una lectura filantròpica de la vella caritat cristiana, entesa ara com a contribució al restabliment d'un ordre socionatural més just, alienat per causes essencialment morals, que es derivaven al seu torn de les noves formes de vida que havia portat amb si la revolució industrial.

La solidaritat i l'activisme social puritans es deriven aquí d'una concepció singular de l'ascetisme intramundà a què es referís Max Weber. Si l'ascetisme místic i contemplatiu adopta, segons Weber, una posició d'espera indolent de la salvació, ja que l'individu és només un recipient de la divinitat, l'ascetisme antimundano de tipus actiu contempla l'ésser humà com a instrument de Déu, compromès per això a la redempció de la vida. La ascètica activa és intramundana, en el sentit que opera al món i ho fa en qualitat de conformadora d'una racionalització de la vida que pretén alliberar a aquesta de la corrupció de la criatura i de la condició contaminant i pecaminosa del món material. El místic asceta s'acredita contra el món a través de la seva passivitat, de la seva acció, de la seva apartar-se. En canvi, l'ascetisme actiu testimonia la possessió de la gràcia a través de l'acció, i una acció que s'aplica sobre una societat en procés de putrefacció, marcada per la deslleialtat cap a Déu i les seves lleis i que ha de ser alliberada o alleugerida del pecat , alhora que es preparen les condicions per a l'adveniment del món nou anunciat per les profecies.

Les ciències socials es van convertir en un front més del redemptorisme religiós que dominava la societat nord-americana a principis del segle passat, com havia passat a Europa al llarg del XIX de la mà dels primers passos de la sociologia i l'antropologia. En no pocs dels volums de The Fundamentals es proclamava la importància de recórrer al mètode científic per reconèixer i aplicar la voluntat divina, i, sobretot, per intentar «ajudar a tots els nostres germans en els assumptes socials». Els sociòlegs de Chicago no només van ser investigadors lliurats a la pràctica d'una disciplina acadèmica, sinó també apòstols que volien rehabilitar, amb una mà a la Bíblia i l'altra a la Ciència, la doctrina del pecat original, i fer-ho sota la forma d'una nova responsabilitat social, una fórmula que substituïa la vella solució individual del protestantisme tradicional per la convicció que la salvació de cadascú només era possible a través de la salvació del tot social. Lògica de l'involucrament que resulta al seu torn d'una teologia del social com a totalitat holística, cada un dels components depèn -és solidari- de tots els altres.

Es portava així fins les últimes conseqüències el segon manament més important de la Llei, després del de «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament», que no és sinó el «estimaràs el teu proïsme com a tu mateix »(Mt 22, 34-40; Mc. 12, 28-31; Lc. 10, 25-28). Aquest «amor al proïsme» neotestamentari -ja present, no obstant, en el Levític, 18, 19- es recull en la pròpia comiat de Crist: «estimar-vos els uns als altres ...» (Jn. 15, 12), i s'entronca amb la filantropia o «amor als homes», present en la pròpia tradició jueva i recollit ja per Filó. Arrel mateixa del principi de caritat que es mostra a la paràbola del Bon Samarità (Lc. 19, 25-37), assentat al seu torn sobre la superioritat de l'amor sobre la justícia, en el sentit que l'amor es brinda a tot ésser humà al marge dels seus mèrits: «El precepte de l'amor al proïsme no suprimeix la justícia; el que fa més aviat és satisfer-, superant i donant al proïsme més del que li pertany estrictament». Tot això en el si de la situació crònicament crítica de la nova ciutat, escenari permanent d'un desgavell que embogeix, en què és fàcil trobar corroborada fins a la seva màxima expressió la visió protestant d'un ésser humà no menys sempre en crisi. Davant els efectes dissolvents de l'heterogeneïtat absoluta, Crist, la unitat que salva.





Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch