 |
| Foto de Tom Waterhouse |
Nota per en Joan Uribe,col·lega al Departament d'Antropologia Social de la UB
ANTROPOLOGIA URBANA I ASCETISME INTRAMUNDÀ
Els postulats
morals que impulsaven als teòrics de Chicago eren, al seu torn, la derivació
d'una inquietud filantròpica de matriu no menys religiosa, determinada pel fet
que pràcticament tots els membres de la seva primera fornada eren fills de
pastors protestants -Thomas, Burgess, Faris- o procedien del treball social
-Wirth, Thrasher, Shaw-. Les preocupacions socials dels chicaguianos no estaven
guiades només per una simple voluntat científica, sinó que resultaven de la
convicció que els estralls produïts pels processos d'incorporació a la societat
urbana havien de ser endolcits per mitjà, entre altres coses, d'un millor
coneixement sobre la composició i la vida de les classes populars, en gran
mesura conformades per immigrants que començaven a amuntegar-se en les
barriades perifèriques de les grans ciutats americanes o que constituïen guetos
el model havien importat d'Europa-
En aquests
nínxols de pobresa i desarticulació social, al mateix temps llocs i estats
mentals, aïllats espacial i moralment de la resta de la societat, era
previsible l'aparició de patologies socials de tot tipus, des de l'anomia fins
al crim. Els teòrics de Chicago van ser una mena de destacament
científic-social lliurat a redimir els habitants dels slums o barris baixos
menys del paupèrrim de les seves condicions de vida que de la desorganització
psicològica i moral que es podia esperar en ells. Els seus habitants eren gent
que, al cap i a la fi, havien anat a enfrontar-se a una societat sense cor,
individualista, sense que els mecanismes de control i d'organització que havien
conegut en les seves cultures de partida servissin per a res. A la deriva en un
món atroç, els pobres estaven abocats a l'alcoholisme, la delinqüència, la
marginació o simplement a la desesperació.
És sabut que el
moviment sociològic de Chicago -com altres anàlegs a Anglaterra i Estats Units-
va respondre als requeriments d'un corrent d'activisme pastoral protestant
conegut com els settlements, la intenció va ser la de convertir els barris
perifèrics de les grans ciutats en expansió en laboratoris en què posar a prova
iniciatives de progrés sociomoral capaços de temperar els excessos del
liberalisme capitalista i el darwinisme social imperant. El marc general és el
del cristianisme social reformista, el puritanisme lleument d'esquerres de la
Social Gospel, que va sortir als carrers de les grans ciutats amb la finalitat
de rescatar d'elles a totes les víctimes d'un capitalisme cada vegada més
desproveït del seu justificació transcendent, cada vegada més immisericorde. El
mateix context de The Fundamentals va incloure reflexions de signe reformista i
un dels grans representants del fonamentalisme, William B. Riley, va sostenir
que eren necessari no donar l'esquena al que estava passant a les ciutats, sinó,
al contrari, anar-hi per solidaritzar-se amb els treballadors i democratitzar
al màxim la vida civil. Tot això es va concretar en campanyes per elevar el to
moral de les classes pobres urbanes, víctimes no tant de la seva pobresa com de
la seva desorientació. Translació al camp del treball positiu del que al llarg
del XIX s'havia convertit en una lectura filantròpica de la vella caritat
cristiana, entesa ara com a contribució al restabliment d'un ordre socionatural
més just, alienat per causes essencialment morals, que es derivaven al seu torn
de les noves formes de vida que havia portat amb si la revolució industrial.
La solidaritat i
l'activisme social puritans es deriven aquí d'una concepció singular de
l'ascetisme intramundà a què es referís Max Weber. Si l'ascetisme místic i
contemplatiu adopta, segons Weber, una posició d'espera indolent de la
salvació, ja que l'individu és només un recipient de la divinitat, l'ascetisme
antimundano de tipus actiu contempla l'ésser humà com a instrument de Déu, compromès
per això a la redempció de la vida. La ascètica activa és intramundana, en el
sentit que opera al món i ho fa en qualitat de conformadora d'una
racionalització de la vida que pretén alliberar a aquesta de la corrupció de la
criatura i de la condició contaminant i pecaminosa del món material. El místic
asceta s'acredita contra el món a través de la seva passivitat, de la seva
acció, de la seva apartar-se. En canvi, l'ascetisme actiu testimonia la
possessió de la gràcia a través de l'acció, i una acció que s'aplica sobre una
societat en procés de putrefacció, marcada per la deslleialtat cap a Déu i les
seves lleis i que ha de ser alliberada o alleugerida del pecat , alhora que es
preparen les condicions per a l'adveniment del món nou anunciat per les profecies.
Les ciències
socials es van convertir en un front més del redemptorisme religiós que dominava
la societat nord-americana a principis del segle passat, com havia passat a
Europa al llarg del XIX de la mà dels primers passos de la sociologia i
l'antropologia. En no pocs dels volums de The Fundamentals es proclamava la
importància de recórrer al mètode científic per reconèixer i aplicar la
voluntat divina, i, sobretot, per intentar «ajudar a tots els nostres germans
en els assumptes socials». Els sociòlegs de Chicago no només van ser
investigadors lliurats a la pràctica d'una disciplina acadèmica, sinó també
apòstols que volien rehabilitar, amb una mà a la Bíblia i l'altra a la Ciència,
la doctrina del pecat original, i fer-ho sota la forma d'una nova responsabilitat
social, una fórmula que substituïa la vella solució individual del
protestantisme tradicional per la convicció que la salvació de cadascú només
era possible a través de la salvació del tot social. Lògica de l'involucrament
que resulta al seu torn d'una teologia del social com a totalitat holística,
cada un dels components depèn -és solidari- de tots els altres.
Es portava així
fins les últimes conseqüències el segon manament més important de la Llei,
després del de «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima,
amb tot el pensament», que no és sinó el «estimaràs el teu proïsme com a tu
mateix »(Mt 22, 34-40; Mc. 12, 28-31; Lc. 10, 25-28). Aquest «amor al proïsme»
neotestamentari -ja present, no obstant, en el Levític, 18, 19- es recull en la
pròpia comiat de Crist: «estimar-vos els uns als altres ...» (Jn. 15, 12), i
s'entronca amb la filantropia o «amor als homes», present en la pròpia tradició
jueva i recollit ja per Filó. Arrel mateixa del principi de caritat que es
mostra a la paràbola del Bon Samarità (Lc. 19, 25-37), assentat al seu torn
sobre la superioritat de l'amor sobre la justícia, en el sentit que l'amor es
brinda a tot ésser humà al marge dels seus mèrits: «El precepte de l'amor al
proïsme no suprimeix la justícia; el que fa més aviat és satisfer-, superant i
donant al proïsme més del que li pertany estrictament». Tot això en el si de la
situació crònicament crítica de la nova ciutat, escenari permanent d'un
desgavell que embogeix, en què és fàcil trobar corroborada fins a la seva
màxima expressió la visió protestant d'un ésser humà no menys sempre en crisi.
Davant els efectes dissolvents de l'heterogeneïtat absoluta, Crist, la unitat
que salva.
