divendres, 24 de juliol de 2015

De què és model el "model Barcelona"?

La foto és de Jordi Secall
Fragment del pròleg a Elogi del vianant. Del "model Barcelona" a la Barcelona real (Edicions de 1984, 2005)

DE QUÈ ÉS MODEL EL “MODEL BARCELONA”?
Manuel Delgado
                                  
S’ha repetit –i és ben cert– que Barcelona és un model. La pregunta pertinent aleshores seria: un model, de què? La resposta és que Barcelona ha estat un model de projecte al·lucinat i visionari de ciutat, joguina en mans de planejadors que han cregut que els seus designis i la voluntat ordenadora de les institucions que servien eren suficients per superar i fer desaparèixer els conflictes, les desigualtats, els malestars... Model d’una vocació fanàtica de transparència, el destí de la qual ha estat constituir una ciutat llegible i, per tant, obeïble i obedient. Model de simplificació identitària, a la recerca d’una personalitat col·lectiva estandarditzada i falsa, que serveixi al mateix temps per crear cohesió ciutadana entorn dels valors polítics hegemònics i l’esquematització pròpia d’un producte comercial com qualsevol altre. Model d’un intervencionisme tecnocràtic que concep el pla urbà com a pla moral. Model de despotisme centralitzador, que ha fet ben poc per promocionar la democràcia participativa, que s’ha aprofitat de l’afebliment del moviment veïnal i que s’ha mostrat hostil i agressiva contra uns moviments socials cada cop més actius. Però el més important és que totes les polítiques urbanístiques desenvolupades a Barcelona han estat guiades, en els darrers vint-i-cinc anys, per la voluntat de modelar la ciutat i modelar-la no tan sols per fer-ne, d’ella, un model, sinó per fer-la modèlica, és a dir, exemple exemplaritzant, referent a seguir del que ha de ser una ciutat plegada als llenguatges que li ordenaven ordenar-se i mostrar-se ordenada.

Així, doncs, aquesta obra contrasta dues Barcelones. L’una és la Barcelona  Model. Model en el sentit de referent a seguir, pauta que els planificadors urbans i els arquitectes de tot el món imiten o citen, exemple exemplaritzant que s’ofereix internacionalment i als seus propis habitants com a paradigma de creixement, d’organicitat, d’harmonia... Model en el sentit, així mateix, de maqueta o reproducció ideal d’una ciutat que ha vist realitzat el somni daurat d’una identificació absoluta entre la perfecció del pla dissenyat i unes relacions socials no menys projectades, que han aconseguit un màxim nivell d’integració, sense ensurts, sense desassossecs, sense turbulències. 

Igualment, Barcelona és una model o millor una top-model, una dona que ha estat entrenada per romandre permanentment atractiva i seductora, que es passa el temps maquillant-se i posant-se guapa davant del mirall, per després exhibir-se en una passarel·la destinada a les ciutats-fashion, el més in en matèria urbana. És la Barcelona-èxit, la Barcelona que està de moda –o que és una moda, com es vulgui–, com ho demostra la fascinació que desperta en els turistes d’arreu del planeta que la visiten. Per últim, Barcelona és prototip de la ciutat-fàbrica, urbs  esdevinguda enorme cadena de producció de somnis i simulacres, que fa de la seva pròpia mentida la seva principal indústria i que fa del seu component humà un exèrcit d’obrers-presoners, productors i al mateix temps venedors del seu propi no-res. Perquè ningú no es distregui d’aquesta tasca fonamental –produir i vendre sense descans–, un mecanisme panòptic no perd de vista res del que passa als carrers i les places de la gran factoria, vigilant que tota espontaneïtat quedi conjurada, tota rebel·lia avortada i cap desobediència sense càstig, convertint la ciutat és una presó en què sols els submisos viuen contents. Com algú va escriure a les parets dels volants del recinte del Fòrum de les Cultures, Barcelona és ja Carcelona: la Model.

A l’ombra d’aquesta Barcelona modelada i modèlica el que hi trobaríem  és una altra cosa. M’he agosarat a anomenar aquesta altra cosa la Barcelona real, conscient que la qüestió d’allò real ha estat força discutida pels filòsofs i hi ha hagut qui –seguint Baudrillard– ha proclamar la seva fi, en un món en el qual tot és ja pur simulacre. Aquí s’està convençut que allò real existeix més enllà i abans de les representacions, de la realitat com a construcció social i àdhuc del llenguatge. Allò real és tot el que insinua aquí i allà la seva naturalesa tremenda i desmesurada; tot el temut, però també tot l’anhelat. Quan es parla aquí de la Barcelona real és per al·ludir a tot allò que hi ha d’indescriptible, d’indesxifrable, d’irreductible i també d’incontrolable a la vida de la ciutat; tot el que s’amaga o ens amaguen, però que de tant en tant el que ens volien vendre com la “millor ciutat del món” exsuda per les seves nombroses esquerdes. És la passió, l’ansietat, la misèria, el desig, la glòria, la ràbia, la impaciència..., tots els forats negres en els quals s’arreplega el que és negat per inacceptable, per incalculable, per abissal o senzillament per complex. És possible que –com ens ensenyà Lacan– mai no arribem a saber què és allò real en abstracte, ni, en el nostre cas i en concret, en què consisteix i què constitueix això que podem atrevir-nos a pensar com la Barcelona real. Però, creieu-ho, els desnonaments de llogaters insolvents, la destrucció de barris sencers que s’han considerat “obsolets”, les batudes policíaques contra immigrants sense papers, la repressió contra els ingovernables..., tot això és part d’aquest real del qual segurament no podem ni imaginar-nos-en la resta.




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch