Aquesta sessió l'hem preparat amb en Jorge Larrosa, que ens portarà i
comentarà unes coses que ha triat.
A la darrera sessió va sortir el nom d'un personatge fascinant: MAYA
DEREN. Antropòloga, ballarina, cineasta, poetessa, escriptora.., un de les
personalitats més potents i creatives de l'avantguarda nord-americana dels
meitat del segle passat. M'agradaria presentar-vos-la. Bé, no exactament perquè
li van dedicar una escopofília especial a la sessió del 2 d'octubre..., de
2003. Fa dotze anys! Deu meu, com passa el temps. Us en recordeu alguns/es, de
quan la pantalla estava de l'altra costat de la Reina, i era un llençol? He repassat
el programa i hi algunes coses que no vam passar aleshores. Per exemple, aquest
AT LAND, del 1944. Surten alguns dels exponents més significatius de
l'avantguarda del moment, com el compositor John Cage, el poeta surrealista
Philip Lamantia, el dissenyador gràfic Alvin Lusting..., i res més i res menys
que en Gregory Bateson, un dels antropòlegs mes interessants del segle XX, del
qual els estudiants de Religiosa tenen al programa la seva etnografia Naven.
De vegades, faig repàs de a quin clàssic no hem retut homenatge fins ara.
He repassat els programes d'aquests tretze anys i he descobert que no hem
passat mai res de DAVID W. GRIFFITH. Doncs mirem un dels seus millors films,
BROKEN BLOSSONS, del 1919, amb la immensa LILLIAN GISH. Us posaré una
seqüència que després va ser objecte d'homenatge a una altra pel·lícula ben
coneguda. A veure si ho endevineu.
CAMBIO DE RUTA és una pel·lícula mexicana vomitiva, una mena de spot
publicitari de la Ribera Maya, amb un argument lamentable i un contingut ideològic
infame. Però té una cosa simpàtica que segur que us fa gràcia. La va dirigir un
tal CHRISTOPHER HOOL i es va estrenar el
2014.
LA GUERRE EST FINIE, és una de les millors pel·lícules d'ALAIN RESNAIS.
Es va estrenar el 1966. Parla d'un militant del PCE -el gran YVES MONTAND-
exiliat a Paris que ha de fer constants missions clandestines travessant la
frontera per donar instruccions a l'organització del partit a l'interior. Val
la pena perquè hi ha un grapat de coses que permeten entendre que va passar
després amb el PCE, amb la seva complicitat amb aquella estafa anomenada
"transició".
En JORDI SECALL m'ha fet arribar un material formidable que va rodar
durant l'intent de desallotjament de l'acampada del 15M a plaça Catalunya ara
ha fet quatre anys. Me l'han enviat en Jordi Secall, de qui recomano el blog: http://jordisecall.blogspot.com.es. Les imatges són impressionants. s un testimoni de debò excepcional del que va passar, de l'arribada
per sorpresa dels camions de la neteja fins la gloriosa reconquesta de la
plaça. Si més no per mi, un dels moment més bonics de la meva vida. Si hi ereu
us en recordareu, i si no sabreu perquè és tan inoblidable aquell mati. Aquest treball va ser publicat a internet al cap de pocs dies de ser gravat. Són coses enregistrades per en Jordi i altres que li van passar persones d'Okupem les ones (LaTele). Eren imatges fonamentals com els plans generals fets des de punts de vista alts i de l'interior de la plaça. Per raons desconegudes aquest vídeo havia desaparegut de la xarxa. En Jordi l'ha tornat a re-editar escurçant-lo una mica i ajustant el color per mirar d'igualar la gran diferència de tonalitats entre les tres càmeres.
El documental es titula QUE NO, QUE JA NO TENIM POR.
Com us deia, aquest dijous vindrà un convidat especial, en Jorge Larrosa,
que ens porta moments de dues pel·lícules brasileres que no he vist: ANDARILHO (2007)
i A ALMA DO OSSO (2004), les dues de CAO
GUIMARÃES. No les he vist, però en Jorge diu que són les dues boníssimes. He
vist el tràiler de les dues i realment fan molt bona pinta. Li he dit que ens
expliqui perquè les ha triat.
Els assidus a les escopofílies o si més no a llegir el programes saben
que en pirren les pelis de guerra. Reconec que són la meva debilitat. Per a mi
es el bèl·lic és el rei dels gèneres cinematogràfics. Us passo algun moment de
la monumental LA GRANDE GUERRA, d'una gran director de comèdies italianes que
se'n va sortir molt bé del repte de fer una de guerra: en MARIO MONICELLI, del 1959.
La fan dos dels grans actors italians de tots els temps: VITTORIO GASMAN i
ALBERTO SORDI.
Després una de les pelis de vampirs més sorprenents del gènere: THE
ADDICTION, dirigida per l'ABEL FERRARA. Fascinant. Del 1995. Memorables els dos
protagonistes: LILI TAYLOR i CHRISTOPHER WALKEN
L'últim en frikisme és la vindicació de les pelis sorgides de Wakaliwood,
una productora d'un barri de Kampala, la capital d'Uganda, que es diu Wakaliga,
que fa coses en la línia del cinema d'acció made in Hong Kong, però en plan
ugandès. Us mostro algun moment especial delirant de WHO KILLED CAPTAIN ALEX?, de
l'any 2000, dirigida per un home que es diu NABWANA ISAAC GODFREY
GEOFFREY. Ahí e na'.
Això més els previsible extres imprevistos.
Apa, fins dijous.
