 |
| "Coca cola en la sangre", Ruben Gámez (1964) |
Quin plaer descobrir o que et descobreixin joies que no coneixies! L'Hugo l'altre dia em va fer arribar una: COCA COLA EN LA SANGRE, també anomenada LA FÓRMULA SECRETA. Boníssima. Un extraordinari exercici poètic a propòsit de la identitat mexicana, dit amb les paraules de JUAN RULFO pronunciades per JAIME SABINES, un dels poetes mexicans més importants del segle XX. La va dirigir qui fou un col·laborador del gran Carlos Velo, RUBÉN GÁMEZ, l'any 1964 i va guanyar un grapat de premis en el seu moment. Molt, molt interessant. Hi ha una còpia penjada a la xarxa en pèssim estat. M'ha costat, però finalment he trobat una versió bastant bona. L'he ha aconseguit fent una crida oberta a través del facebook. Quines coses, oi? Però ha merescut la pena. Ja veureu.
Ja sabeu que no hi ha sessió escopofílica que no dediqui un racó al cinema mut, encara que sigui com desgreuge per l'oblit de que és víctima. He pensat que us interessaria KOSMICHESKIY REYS ("Viatge còsmic"), una pel·lícula que demostra fins quin punt ve de lluny el cinema de ciència ficció soviètic. Aquesta peli és del 1934 —tot i que es muda— i la va dirigir VASILI ZHURAVLYOV. Basat en una novel·la de KONSTANTIN TSIOLKOVSKY, té uns decorats futuristes genials. A part la cosa política, que, en fi, és una mica més discutible. Sols us diré que la nau espacial que viatja a la Lluna es diu "Josef Stalin". De banda d'això, la peli és una delícia.
I després una de les grans interpretacions de BETTE DAVIS: THE LETTER, dirigida per WILLIAM WYLER (1940). Posaré un dels moments més sublims de la pel·lícula. Serà la dosi de clàssics de la nit.
Se'ns ha mort en MANOEL DE OLIVEIRA. Al 106 anys; vull dir que ja era gran. Us passaré, com a homenatge, una de les seves darreres coses: O CONQUISTADOR CONQUISTADO, l'episodi que li va pertocar a l'obra col·lectiva "Centro histórico" (2012). A més dels seus valors estètics, la pel·lícula és una reflexió de la màxima vigència a propòsit de la banalització que de la història fa el turisme de masses. Indispensable per a pensar en que està consistint allòl que diuen conservació, però és en realitat desactivació, del centres urbans monumentalitzats, que ja no seran mai més ni centres, és a dir espais dotats de centralitat, ni històrics, car és la història —és a dir, el conflicte-, el primer que es expulsat per posar-los al servei de la industria turística.
Una de les pelis més lúcides del que es va anomenar nou cinema espanyol als anys 60: "Nueve cartas a Berta", de BASILIO MARTÍN PATINO (1966). Un jove estudiant escriu cartes a la seva núvia en les que va repassant un estat d'ànim que intueix la proximitat de la fi del franquisme. Val la pena que la veieu perquè us fareu una idea del que era ser estudiant —com molts/es de vosaltres sou ara— sota la dictadura feixista. Us presentaré la setena carta, titulada PRETÉRITO IMPERFECTO. El títol és ben explícit.
No havia vist BODY SNATCHERS, remake que va fer ABEL FERRARA el 1994 del clàssic de Don Siegel "The Invasion of Body Snatchers". Havia vist "Invasion of the Body Snatchers", de Philip Kaufman, de 1978, però no aquesta, ni "The Invasion" (2007), protagonitzada por Nicole Kidman y Daniel Craig. Em va agradar força. He triat una escena que trobo que està molt bé. A veure què em dieu.
Em fascina l'escena del ball al principi d'I FIDANZATI, de l'ERMANNO OLMI (1963). És com hipnòtica. La passo.
Tots ens hem fet un tip de veure pel·lícules en els que apareixen en acció les SA, els camises pardes, fent malifetes. Eren uns matons uniformats que anaven pel carrer pegant a qualsevol que els caigués malament. Recordeu-vos de "Cabaret" o de "Swing Kids". El que no tothom sap és com van acabar aquests sicaris, la gent de Ernest Rhöm, el herois de la lluita al carrer contra els comunistes i dels atacs contra els jueus i les seves botigues. Va ser "la nit dels ganivets llargs", el més sagnant episodi de la brutal repressió contra el sector revolucionari i anticapitalista del Partit Nazi a càrrec de les SS, la pàgina que LUCHINO VISCONTI va recollir en una pel·lícula: LA CADUTA DEGLI DEI, del 1969.
Els que heu vist, segur que endeveniu quina escena de KYNODONTAS veurem. És de GIORGOS LANTHIMO (2009).
Aquesta setmana santa m'he dedicat a veure tota la saga de FINAL DESTINATION. Totes les cinc entregues. M'ho he passat pipa veient el repertori de morts accidentals d'allò més rebuscat. Les seqüències inicials de totes cinc són boníssimes. Posats a triar, he escollit la de la quarta entrega, la que va dirigir DAVID R. ELLIS el 2009.
Bé, i els habituals extres inimaginables, és clar.
