dissabte, 14 de febrer de 2015

Gentrificació a Russafa. Resposta a algunes preguntes

La foto és de Homeaway
La gent de la Plataforma de Veïns de Russafa, a València, va enviar-me unes preguntes per preparar una xerrada que havia de fer al barri el proppassat el 6 de febrer.

Front a la "gentrificació", aquest projecte,  contrarestaria els seus efectes?

Les polítiques urbanístiques ara per ara estan guiades per dos principis. El primer és que rehabilitar un barri popular és automàticament inhabilitat els que foren els seus veïns. La segona és que reformar és expulsar, és a dir que la transformació d’un sector urbà implica revaloritzar-lo en termes de mercat i per tant forçar a la marxa del veïnatge que resulti insolvent o que pugui malmenar la imatge que es vol projectar del producte en venda, en aquest cas el propi barri.
En aquest sentit, Russafa és víctima d’un procés de terciarització del que foren antics terrenys ferroviaris i de gentrificació del que fou un barri obrer. És difícil que torni a ser el fora. Unes noves instal·lacions esportives o culturals, autogestionades o no, el màxim que podrien fer és atenuar els efectes desestructurants d’aquestes dinàmiques en el veïnatge, el que resultaria acceptable sols en el supòsit que l’actual no fos deportat del barri i substituït per un altre de nivell econòmic superior.

Alguna  gent del barri pensa que no serem capaços, i que la millor manera de gestionar un lloc d’activitat pública és mitjançant professionals contractats i models d’organització institucional.

Està clar que són les persones que conformen una determinada col·lectivitat humana –en aquest cas veïnal- les que coneixen les seves pròpies necessitats i les que estan en condicions d’orientar al seu servei els canvis que es produeixen en una determinada morfologia urbana. Parafrasejant un famosa frase de Marx, sols els veïns d’un barri estan realment interessats en resoldre el problemes del seu barri. Seguint aquesta lògica, el control per part de l’Administració d’uns determinats espais abundarà inevitablement al servei dels interessos polítiques i de control de l’Administració.

Com els podem convèncer de que la ciutadania està perfectament organitzada, preparada i és capaç de gestionar un espai de cultura al barri?

La millor manera que tenen les persones i els col·lectius de demostrar que poden fer una cosa és fent-la. En aquest cas, és inevitable desplegar iniciatives que permetin demostrar aquesta competència organitzativa i de gestió em els espais a conquerir. I això es fa, en efecte, fent-ho, és a dir ocupant aquests espais i posar-los a funcionar d’una determinada manera.
A Barcelona n’hem tingut d’exemples ben interessants al respecte. El de Cant Batlló, a la Bordeta; el de l’Ateneu Flor de Maig, a Poblenou, o el de l’Ateneu L’Harmonia al barri de Sant Andreu, són exemples de lluites ciutadanes d’èxit contra la gestió institucional o privada de centres cívics o de cultura.

Nosaltres pensem que sí, però tenim por i tenim inexperiència, i portem més de 20 anys amb un govern del PP que ens ha fet creure que tampoc no som capaços. 

Doncs és cosa de demostrar que si que s’és capaç. Tothom és inexpert abans de tenir experiència.
Pel que fa a l'orientació política de les Administracions fins el moment la veritat és que ha estat ben poc significativa. A Barcelona, dècades de governs nominalment d'esquerres han estat al servei de la reapropiació capitalista de la ciutat i de politiques urbanístiques devastadores. Cal saber si alternatives municipalistes en marxa i amb possibilitats de fer-se amb el poder en moltes ciutats poden canviar aquesta mena de maledicció que ha estat un sistema que bé podríem anomenar de capitalisme assistit.

Podem els ciutadans interferir i alterar les transformacions urbanístiques?   Tenim eixe poder, eixa capacitat, eixe dret?

Intentar-ho no és sols una capacitat i un dret. És una obligació.
D'altra banda, exemples recents com els d'El Gamonal a Burgos o Can Vies a Barcelona posen de manifest que de vegades les lluites veïnals poden sortir-me'n amb la seva i assolir el seus objectius en ordre a fer avortar dinàmiques que són al capdavall d'entristiment de les ciutat.

És possible aturar un procés de gentrificació en un barri?

Estem sent testimonis i víctimes de lògiques neoliberals que impliquen una aliança entre penetració capitalista i polítiques públiques i de les quals resulta una transformació de la fisonomia tant humana com morfològica de moltes ciutats, que consisteix en afavorir la revitalització com a espais-negoci de barris cèntrics o perifèrics que van ser populars, o d'antigues zones industrials o portuàries ara abandonades , que es requalifiquen com residencials "de categoria" o es col·loquen al servei de les noves indústries tecnològiques i cognitives. Això és el que està passant a Russafa i a molts altres indrets.
Ara bé, hi ha factors que poden aturar aquests processos, alentir-los, ajornar-los o frustrar-los. Les lluites veïnals en poden ser un d'aquests factors. Altres poden ser la pròpia crisi, però també la incapacitat en ordre a mantenir a ratlla l'augment de la misèria i la conflictivitat o l'aparició de noves formes de classe obrera, en aquest cas provinents de fluxos migratoris.
El cas del barri del Raval a Barcelona n'és un exemple. Les xifres de pobresa al barris i el nivell econòmic de les famílies noves que se n'estableixen posen de manifest que el projecte de gentrificació del barri ha fracassat. Malgrat tots els intents polítics i mercantils que l'han afectat, el Raval continua sent un barri popular.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch