 |
| La foto és de Homeaway |
La gent de la Plataforma de Veïns de Russafa, a València, va enviar-me unes preguntes per preparar una xerrada que havia de fer al barri el proppassat el 6 de febrer.
Front a
la "gentrificació", aquest projecte, contrarestaria els seus
efectes?
Les polítiques urbanístiques ara per ara estan
guiades per dos principis. El primer és que rehabilitar un barri popular és
automàticament inhabilitat els que foren els seus veïns. La segona és que
reformar és expulsar, és a dir que la transformació d’un sector urbà implica
revaloritzar-lo en termes de mercat i per tant forçar a la marxa del veïnatge
que resulti insolvent o que pugui malmenar la imatge que es vol projectar del
producte en venda, en aquest cas el propi barri.
En aquest sentit, Russafa és víctima d’un
procés de terciarització del que foren antics terrenys ferroviaris i de
gentrificació del que fou un barri obrer. És difícil que torni a ser el fora.
Unes noves instal·lacions esportives o culturals, autogestionades o no, el
màxim que podrien fer és atenuar els efectes desestructurants d’aquestes
dinàmiques en el veïnatge, el que resultaria acceptable sols en el supòsit que
l’actual no fos deportat del barri i substituït per un altre de nivell econòmic
superior.
Alguna
gent del barri pensa que no serem capaços, i que la millor manera de gestionar
un lloc d’activitat pública és mitjançant professionals contractats i models
d’organització institucional.
Està clar que són les persones que conformen
una determinada col·lectivitat humana –en aquest cas veïnal- les que coneixen
les seves pròpies necessitats i les que estan en condicions d’orientar al seu
servei els canvis que es produeixen en una determinada morfologia urbana.
Parafrasejant un famosa frase de Marx, sols els veïns d’un barri estan realment
interessats en resoldre el problemes del seu barri. Seguint aquesta lògica, el
control per part de l’Administració d’uns determinats espais abundarà
inevitablement al servei dels interessos polítiques i de control de
l’Administració.
Com els
podem convèncer de que la ciutadania està perfectament organitzada, preparada i
és capaç de gestionar un espai de cultura al barri?
La millor manera que tenen les persones i els col·lectius
de demostrar que poden fer una cosa és fent-la. En aquest cas, és inevitable
desplegar iniciatives que permetin demostrar aquesta competència organitzativa
i de gestió em els espais a conquerir. I això es fa, en efecte, fent-ho, és a
dir ocupant aquests espais i posar-los a funcionar d’una determinada manera.
A Barcelona n’hem tingut d’exemples ben
interessants al respecte. El de Cant Batlló, a la Bordeta; el de l’Ateneu Flor
de Maig, a Poblenou, o el de l’Ateneu L’Harmonia al barri de Sant Andreu, són
exemples de lluites ciutadanes d’èxit contra la gestió institucional o privada
de centres cívics o de cultura.
Nosaltres
pensem que sí, però tenim por i tenim inexperiència, i portem més de 20 anys
amb un govern del PP que ens ha fet creure que tampoc no som capaços.
Doncs és cosa de demostrar que si que s’és
capaç. Tothom és inexpert abans de tenir experiència.
Pel que fa a l'orientació política de les
Administracions fins el moment la veritat és que ha estat ben poc
significativa. A Barcelona, dècades de governs nominalment d'esquerres han
estat al servei de la reapropiació capitalista de la ciutat i de politiques
urbanístiques devastadores. Cal saber si alternatives municipalistes en marxa i
amb possibilitats de fer-se amb el poder en moltes ciutats poden canviar
aquesta mena de maledicció que ha estat un sistema que bé podríem anomenar de
capitalisme assistit.
Podem
els ciutadans interferir i alterar les transformacions
urbanístiques? Tenim eixe poder, eixa capacitat, eixe dret?
Intentar-ho no és sols una capacitat i un
dret. És una obligació.
D'altra banda, exemples recents com els d'El
Gamonal a Burgos o Can Vies a Barcelona posen de manifest que de vegades les
lluites veïnals poden sortir-me'n amb la seva i assolir el seus objectius en
ordre a fer avortar dinàmiques que són al capdavall d'entristiment de les
ciutat.
És
possible aturar un procés de gentrificació en un barri?
Estem sent testimonis i víctimes de lògiques
neoliberals que impliquen una aliança entre penetració capitalista i polítiques
públiques i de les quals resulta una transformació de la fisonomia tant humana
com morfològica de moltes ciutats, que consisteix en afavorir la revitalització
com a espais-negoci de barris cèntrics o perifèrics que van ser populars, o
d'antigues zones industrials o portuàries ara abandonades , que es
requalifiquen com residencials "de categoria" o es col·loquen al
servei de les noves indústries tecnològiques i cognitives. Això és el que està
passant a Russafa i a molts altres indrets.
Ara bé, hi ha factors que poden aturar aquests
processos, alentir-los, ajornar-los o frustrar-los. Les lluites veïnals en
poden ser un d'aquests factors. Altres poden ser la pròpia crisi, però també la
incapacitat en ordre a mantenir a ratlla l'augment de la misèria i la
conflictivitat o l'aparició de noves formes de classe obrera, en aquest cas
provinents de fluxos migratoris.
El cas del barri del Raval a Barcelona n'és un
exemple. Les xifres de pobresa al barris i el nivell econòmic de les famílies
noves que se n'estableixen posen de manifest que el projecte de gentrificació
del barri ha fracassat. Malgrat tots els intents polítics i mercantils que
l'han afectat, el Raval continua sent un barri popular.
