dissabte, 21 de febrer de 2015

Don Quixot cavalcant l'estructura

Un dels indis nambikwara fotografiats per Lévi-Strauss
Ressenya de Claude Lévi-Strauss, De prop i de lluny. Palafrugell, Orion 93, 1990, publicada als Quaderns de Cultura d'El País, el 3 de maig de 1990.

DON QUIXOT CAVALCAT L'ESTRUCTURA
Manuel Delgado

No és pas exagerat de dir que hi ha una mena de subgènere que podríem anomenar “d’entrevistes amb Claude Lévi-Strauss”. I és que hi ha un bon grapat de joies, algunes d’elles autèntiques, que han fet molt per divulgar el pensament de l’autor de Tristos tròpics.

Dins aquest tipus d’aproximació a qui sens dubte pot ser considerat com un dels colossos intel·lectuals del segle, el lector en llengua catalana pot sentir-se doblement privilegiat. En primer lloc, perquè l’original d’un dels darrers entretiens concedits per Lévi-Strauss –a cura d’Alberto Cardín i d’una crispació inaudita- acaba d’aparèixer en català, dins l’últim número de la revista Antropologies. I, en segon, perquè s’ha en el nostre idioma , abans que no pas en castellà, De près et de loin, l’últim llibre del creador de l’antropologia estructural, teixit amb reflexions seves en veu alta a partir de preguntes formulades per Didier Eribon.

El volum pot ser desglossat en tres parts. La primera, segurament la que conté una informació més inèdita sobre l’entrevistat, constitueix una veritable posta en sistema d’ell mateix, car ens permet de situar la seva figura en el marc d’aquesta marxa de savieses que és, d’una banda, la comunitat dels antropòlegs, i, d’una altra, la intel·lectualitat francesa de les darreres sis dècades. Això implica que ens és permès d’establir el significat de Lévi-Strauss, tal com ell demanaria en nom dels seus mètodes, a partir de la seva localització en un joc de relacions, els altres factors del qual es dirien Aron, Mead, Métraux, Sartre, Merlau-Ponty, Breton, Jakobson i un llarguíssim etcètera. Aquesta part serveix també per posar-nos al corrent d’aspectes biogràfics poc coneguts, com ara les seves relacions am l’Académie, l’autoconsciència de la seva condició de jueu o el que va fer en els dies de maig del 68, res en absolut.

Hi ha un capítol dedicat a permetre que el mestre parli de les seves febleses estètiques, de l’amor per Conrad o Balzac, al menyspreu per l’art d’avantguarda, passant per la manera com la música travessa, quasi orientant-la, tota la seva experiència tant vital com científica.

La tercera part és dedicada a reprendre els grans temes de la seva obra. Moltes de les consideracions aquí contingudes, ja les coneixíem sota diferents variants explicatives. D’altres, però, són relativament noves, com la seva reivindicació d’en Gobinau. També hi podem trobar pistes originals sobre la valoració que Lévi-Strauss fa d’ ell mateix i la mena de judici que espera merèixer de la posteritat. Com quan es compara amb la figura del Quixot, dient que seria com ell que voldria ser recordat, no tant en el sentit del cavaller generós i un xic delirant, sinó en el d’un ésser perpètuament dedicat a la recerca del que de vell s’amaga sota allò que creiem nou.





Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch