dijous, 29 de gener de 2015

"Per què lluiten avui els antiracistes?"

La foto és de Farfahinne
Article publicat a El Periódico de Catalunya el 29 de maig de 1998

PER QUÈ LLUITES AVUI ELS ANTIRACISTES
Manuel Delgado

L’informe 1997 de SOS Racisme, fet públic recentment, ens hauria de fer pensar. El que s’hi denuncia és la presència creixent d’ideologies i de pràctiqus d’exclusió que tenen com a protagonistes no ja brutals skinheads, sinó pacífics i honrats ciutadans en els quals ha calat el discurs subtilment racista del sistema jurídic i policial.

La conclusió lògica a què ens convida SOS Racisme és inapel·lable: no es pot esperar que la majoria social consideri iguals persones que les institucions no reconeixen com a tals, i a les quals, marcades com a immigrants, legalment s’acorrala, es vigila i es deporta, que són abordades per la policia a la via pública i que les autoritats mostren de manera sistemàtica com un problema d’ordre públic o de convivència.

Ara és el moment de recordar que el racisme no està en l’origen de les tensions socials, sinó que n’és un resultat. ¿Quina és la seva tasca? Racionalitzar, a posteriori, l’explotació, la marginació, l’expulsió o la negació que uns éssers humans poden imposar a altres.
Això implica que el combat contra el racista està perdut tal com es planteja actualment, ja que, a l’atribuir al racisme mateix l’origen de les injustícies, escamoteja que són aquestes les que requereixen d’aquell una font d’explicacions que les legitimi i les justifiqui. Dit d’una altra maner: no es discrimina, se segrega o es margina aquells a qui es considera inferiors, sinó que es considera inferiors aquells a qui es discrimina, se segrega o es margina, de manera que la distribució de papers entre opressors i oprimits aparegui com a inevitable. El racisme serveix de coartada a les desigualtats i les asimetries que pateixen les relacions socials reals, que troben, per aquesta via, un vehicle per naturalitzar una distribució de privilegis que els principis democràtics que orienten presumptament la societat moderna no podrien legitimar mai.

És aquí on topem amb les fonts institucionals de l’exclusió social. I no es tracta només de les tantes vegades denunciada llei d’estrangeria, sinó d’una Constitució que consagra una separació radical entre persones amb drets i persones sense drets. Així doncs, a l’article 14 del capítol segon es pot llegir: “Els espanyols són iguals davant la llei”. Es tracta d’un principi incompatible amb l’article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans, ara que es compliran 50 anys de la se promulgació: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets”.

Dit d’una altra manera, una prerrogativa universal de la persona humana com és el dret a la justícia no gaudeix a Espanya de l’empara constitucional. I el mateix es podria dir de tots els estats europeus, on a les seves cartes magnes es recull aquest mateix axioma que permet escomotejar-li a algú drets bàsics pel fet d’haver estat considerat estranger .
¿Què es pot fer per vèncer aquest racisme magmàtic, dispers, que impregna la vida quotidiana i que en converteix a tots en discriminadors actius pel simple fet d’admetre l’existència entre nosaltres d’éssers oficialment indignes de ser com nosaltres? Aquest combat no passa per donar més voltes a la colossal estafa de la multiculturalitat, ni per defensar un dret a la diversitat  que dóna per bona la premissa racista que les diferències humanes són natural i irrevocables.

L’objectiu de l’antiracisme és revocar formes de vincle polític que impedeixen la generalització de la democràcia i exigir una distinció clara entre nacionalitat, relativa a la pertinença a una comunitat política donada, i ciutadania, estatut  aplicable als que són destinataris de dreta i obligacions civils i que hauria de beneficiar a  tots els membres de la societat, sense excepció.  En relació amb els espais públics –el carrer, la llei, l’escola, la sanitat, el mercat-, només ha d’existir una identitat significativa i innegable, que tots els concurrents comparteixen; la de ciutadà. De la mateixa manera que s’entén que en un Estat de dret ningú pot estar per sobre  de la llei, cal acceptar que tampoc ningú hauria de ser col·locat per sota.

Que curiós. La proposta de modificació de la llei d’estrangeria que va presentar Iniciativa per Catalunya al Parlament espanyol –la més progressista de les plantejades fins ara- reclama que els immigrants vegin reconegut el dret a la residència una vegada hagin complert sis anys d’estada al nostre país. ¡Sis anys! L’article 4 de la constitució revolucionària de l’any 1793, relatiu a la condició del ciutadà, atorgava a tot estranger adult que hagués residit a França més d’un any no només tots els drets ciutadans, sinó també la plena nacionalitat jurídica i administrativa.


¿Que per què lluiten avui els antiracistes? ¿Per un món nou i utòpic?  No. Els antiracistes lluiten avui per realitzar la moral que van concebre, ja fa més de 200 anys, Kant, Voltaire o Rousseau. Ells són els ideòlegs de la integració social a les acaballes del segle . L’objectiu no és canviar la visió del món que va fundar el món modern, sinó exigir-li que, d’una vegada, es faci carn entre nosaltres. Es lluita per veure complerts els principis que van il·luminar fa dos segles la nostra idea de llibertat i de justícia. Es lluita perquè les nacions que es proclamen democràtiques s’atreveixin a ser-ho de veritat, tal com van prometre un dia, al néixer.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch