Hi ha una mena de tòpic que sol assignar el cinema de compromís social dels anys 60 del segle passat al que es feia a Madrid, versus un tipus de cinema molt més "intel·lectual" que s'associaria a l'Escola de Barcelona. Això és cert en bona mesura, però no del tot. Aquí va existir un cinema documental força interessant, d'alguna forma vinculat a aquell corrent, amb una voluntat clara de testimoniar les condicions de la classe obrera en aquell context del començament del desarrolisme franquista. Un exemple seria aquest excel·lent 52 DOMINGOS, d'en LORENZO SOLER (1965), que parla de joves treballadors vinguts d'Andalusia, que es feien maletilles i s'anaven a entrenar a Montjuïc, somniant amb escapar de la vida de la classe obrera immigrada que es va assentar en massa a Barcelona a aquella època.
El 1989 es va estrenar "12 registi per 12 città", que era un film en el que dotze directors italians miraven altres tantes ciutats del seu país. Semblava lògic que l'autor de "Le mani sulla città" fes la seva aportació sobre la ciutat que el va veure néixer. I d'ací aquesta UNA CERTA IDEA DI NAPOLI, que veurem dijous.
De vegades em sento una mica frustrat quan faig referència a algunes grans lluites obreres de dècades anteriors i veig que la immensa majoria de persones, sobre tot joves, no en tenen ni idea. Si esmento noms com Reinosa, Roca, Hunosa, Cartagena, Gijón..., molta gent se'm queda mirant sense saber de què estic parlant. Perquè em sembla injust i inaceptable, em permeto dedicar-li un espai a les properes Escopofílies a retre homenatge a aquests homes i dones l'heroisme dels quals no mereix l'oblit. Començo amb un documental, fet aleshores, sobre la lluita en defensa dels Astilleros Euskalduna a la ria del Nervión, que va motivar enfrontaments èpics amb la policia la primera meitat dels anys 80. Es titula LA DEFENSA OBRERA DE LOS ASTILLEROS EUSKALDUNA (1984). Boníssima. Dura.
Aquesta setmana passada vàrem estar fent diverses coses des de GRECS a propòsit de les persones sense sostre —un workshop, l'estrena d'un documental, una exposició, una projeccio a la Filmoteca..., tot dins d'un projecte que es diu "Retrats sense sostre". Aquest seguit de coses varen servir per a que féssim una discussió crec que prou profunda sobre què implica aquesta mena d'iniciatives que tenen com a objectiu sectors socials exclosos o marginals. En una d'aquests debats em vaig permetre esmentar un dels diàlegs de SULLIVAN’S TRAVELS, dirigida per PRESTON STURGES (1941), una prova de fins quin punt som injusts quan titllem de superficial el cinema americà. El que se sent en un moment donat a aquesta peli no ho és gens ni mica. És qual el majordom li diu una cosa al seu senyor, un director de cinema entestat en disfressar-se de homeless i anar a viure amb ells per saber com viuen i fer un film sobre la seva vida. M'agradaria que veiem plegats l'escena.
I una delícia poc coneguda. POT O’GOLD, dirigida per en GEORGE MARSHALL el 1941, amb PAULETTE GODDARD i JAMES STEWARD. És poc coneguda, però té que apareix amb diversos TEMES HORACE HEIDT & HIS MUSICAL KNIGHTS. Per cert, l'harmònica que fa com que toca James Steward és la que fa sonar en realitat el gran virtuós JERRY ADLER. Us agradarà; és molt maca.
I després una cosa ben rara: THE WICKER MAN, dirigida per ROBIN HARDY, del 1973. Sobre una illa escocesa on es rendeix culte als vells deus i deesses de la fertilitat. Increïble. Després van fer un remake amb en Nicolas Cage, però ni punt de comparació amb l'original, que va inspirar un famós tema d'Iron Maiden. Reconec que no l'havia vist i que va ser un amic qui em va retreure aquesta imperdonable mancança fa ben poc. Molt bona. I la seqüència que he triat, la millor per mi.
Una que em vaig descuidar de passar el mes passat: MOLIÈRE, dirigida per ARIANE MNOUCHKINE el 1978. Ja us deia al programa anterior que es una peli de la que fins i tot costa trobar referències a la xarxa. I en canvi us puc ben assegurar que en el seu moment va tenir una repercussió important. És més, la seqüència que he triat —la del carnestoltes— és la que va inspirar tot l'estil de superespetacles de carrer del grup d'Els Comediants, que la gent d'aquí segur que coneixeu. La vaig programar perquè m'anava bé per la classe d'Espais Urbans, perquè n'he fet referència diverses vegades perquè explica molt bé la feble diferència entre festa i motí.
Estic recuperant aquests dies coses de SHARON STONE dels anys 90 i vaig revisitar SLIVER, dirigida per PHILLIP NOYCE (1993). Regular, és cert, però el que més em sorprèn és que en lloc he trobat observacions sobre l'enorme similitud que hi ha entre la història que explica i "Le locataire", aquella peli d'en Roman Polanski basada en una obra de Topor, entrenada el 1976. A mi em sembla que la història que explica té paral·lelismes escandalosos. Us mostro alguna seqüència i vosaltres em dieu.
I després una de les grans mostres del cinema cutre espanyol, Cutre, però genial: SUPERSONIC MAN, dirigida per en JUAN PIQUER el 1979. Supersonic Man és l'únic superheroi nacional i aquesta és la seva peli. És una delícia de frescor. M'ha vingut al cap perquè he llegit no ser on que n'Héctor Caño ha publicat un tebeo recuperant el personatge. Us agradarà; segur.
I per acabar, extres a part, algun moment de BIUTIFUL, d'ALEJANDRO GONZALEZ IÑÁRRITU (2010). La vaig programar per aquella sessió especial que van fer aquest estiu a La Flor de Maig, però al final es va caure de la cartellera. Li devia un reconeixement, perquè és com una mena de contrapartida ben justa a tota la mena de merdes que han estat encarregades per a promocionar Barcelona, com aquella cosa espantosa que va signar en Woody Allen. Aquesta d'ara és de les que millor reflecteix la realitat d'allò que fins fa poc deien "model Barcelona" i ara és la "marca Barcelona".
