dimecres, 28 de juny del 2017

Elogi de la ciutat dormitori

Foto d'Alex Burgaz
Aquest és un fragment del text "Vida en bloc", escrit per al catàleg de l'exposició de Pedro G. Romero, "La ciutat buida", celebrada a la Fundació Tàpies el 2006, a propòsit de Badia del Vallès. 

ELOGI DE LA CIUTAT DORMITORI
Manuel Delgado

La qüestió és saber si realment la virtut cohesionadora de la lluita i de la festa hagués pogut conèixer els fruits que va recollir a indrets –ciutat?, barri?, poble?– com Badia. Topem aquí amb la crítica fàcil contra les agrupacions d’habitatges en blocs que ha estat dominant en els darrers anys des de pràcticament tota les instàncies amb competència sobre la qüestió del creixement urbà. Aquesta defensa no ignora –ans el contrari– els innombrables defectes d’aquest tipus d’edificació, com a conseqüència de les condicions de sotmetiment al principi de benefici i la pèssima qualitat arquitectònica de la majoria de projectes, però si que subratlla és que la forma d’agregació dels habitatges i la provisió d’espais per la trobada –de banda d’altres mèrits, com ara les noves formes d’habitalitat o l’evidència que realment ni hi havia alternatives habitacionals pels grans canvis demogràfics que van experimentar les societats urbanoindustrials europees, incloent-hi l catalana– va potenciar expressions de vida col•lectiva una de les quals va ser justament la de la mobilització per la lluita social o el seu parent i al temps simulacre: la festa, com a reclamació i obtenció del dret a l’ús intensiu i no instrumental de l’espai públic. Amb tots els seus immensos defectes, la construcció de conglomerats de blocs implicà, en un cert moment, una definició de les expansions urbanes i de la ciutat mateixa col•locant en primer terme la qüestió de l’habitatge social, que adquiria així un protagonisme que ni havia tingut mai, ni recuperarà posteriorment.

Aquest estil de creixement urbà comença a rebre crítiques sistemàtiques i generals a partir dels anys 70. Badia –no s’ha d’oblidar– és, tot i ser presentat com un model de futur per les autoritats del moment, pràcticament el darrer polígon d’habitatges que s’aixeca a Catalunya. Entre les causes que determinen el seu abandonament –no sols aquí, sinó gairebé a tot arreu– figuren sens dubte el seu fracàs en ordre a articular-se en criteris d’ordenació territorial més ample, l’arbitrarietat de les seves ubicacions territorials, l’evidència que no s’havien tingut en compte multitud de factors infraestructurals i de comunicació, la seva inviabilitat econòmica i funcional…, entre altres factors. Caldria considerar si entre aquests factors no hauria de figurar en lloc destacat l’evidència, perfectament constatada des de les corresponents instàncies de control social, que aquest tipus d’agregacions humanes acabaven constituint un nucli de conflictivitat difícil de fiscalitzar políticament i complicat de sotmetre en quant experimentava algun dels seus periòdics esclats de ràbia. I això és vàlid tant pel cas en el que aquests conglomerats es convertien en focus de marginació autoorganitzada, com en els casos coetanis, com ara el Polígon Gornal o La Mina, com quan esdevenien en referents de lluita de classes, com el cas de la pròpia Badia i tantíssims altres a l’àrea metropolitana de Barcelona i a tot arreu on es van edificar.

De fet, en bona mesura el sistema de blocs implicava una alternativa a l’amuntegament de la classe treballadora en determinats barris vells o en centres urbans, fàcils de tancar amb barricades i en els quals els sectors més ingovernables de la ciutat podien fer-se forts i resistir l’assetjament de la policia i fins i tot de l’exèrcit. És ben sabut que aquesta tendència de les classes treballadores europees a tancar-se en barris intricats i convertir-los en fortins insurreccionals –de la qual, per cert, Barcelona havia estat un exemple més destacat– és el que havia justificat en bona mesura les actuacions urbanístiques d’esponjament i higienització urbanes al llarg dels segles XIX i XX, de les quals la de Haussman a París en seria el paradigma. Ara bé, aquesta alternativa consistent en endur-se a la classe obrera als suburvis periurbans i allunyar-la dels nuclis urbans va comportar resultats imprevists, entre ells el de permetre formes de convivència que tampoc eren tan distintes de les de veïnatge tradicional i que havien permès fer del barri, com a unitat de copresència física, una mena de cau per l’autoorganització de cara a la defensa dels seus interessos de classe.

Els exemples de fins quin punt les ciutats-dormitoris van conformar-se en epicentres d’activitat impugnadora del sistema social i polític dominant són nombrosos i trascendeixen, en el cas català i espanyol, el marc de la resistència antifranquista al que moltes vegades han volgut ser relegats. De fet, Badia s’inaugura pocs mesos abans de la mort del dictador i les seves lluites es desenvolupen en la transició nominal a la democràcia i posteriorment. Encara més espectacular és el cas del que sens dubte ha estat la més gran explosió de lluita veïnal que ha conegut Catalunya en les darreres sis o set dècades: la revolta del barri del Besòs a finals del 1990, ja en plena etapa “democràtica”. En aquella oportunitat –com segurament no es recordara– els veïns d’aquell barri van protagonitzar una protesta extremadament violenta contra el projecte d’edificar en uns terrenys inicialment destinats a equipaments, en una intervenció que formava part de les transformacions del delta del Besòs que precediren tant les Olimpíades com, sobre tot, les del fracassat Fòrum 2004. Allò, que la premsa va batejar com “la intifada del Besòs”, va suposar l’ocupació policíaca del barri davant les protestes i, després de diverses batalles campals d’una intensitat mai vista, en el que tots dos bàndols van fer ús fins i tot d’armes de foc, les obres es van paralitzar i finalment van ser abandonades. Aquella revolta es va produir completament al marge –més aviat en contra– dels partits polítics, ignorant els discursos ciutadanistes que aleshores ja començaven a ser assumits com els predilectes per les institucions i assumint una condició inequívocament obrera, és a dir de classe.2

D’igual forma que aquesta vinculació entre moviments socials i polígons d’habitatges no pot limitar-se al període de la lluita antifranquista, tampoc pot restringir la seva especificitat al cas espanyol. Fixem-nos en el cas estudiat per Manuel Castells i un equip d’investigadors per ell dirigit, del grand ensemble francès per excel•lència, el de Sarcelles -recollit a La ciudad y las masas (Alianza)-, finalitzat l’any 1974, amb 13.000 habitatges i més de 60.000 habitants en aquell moment. Allà es van desenvolupar lluites socials de gran entitat contra l’Estat, en tant que administrador del creixement urbà del qual els veïns d’aquella ciutat-dormitori se’n sentien víctimes. La tesi de Castells és que el que es va produir allà és una translació al camp veïnal d’una dinàmica gairebé idèntica a la que havia produït el primer sindicalisme obrer a mitjans del segle XIX, en la mesura que els alts nivells de socialització dels entorns habitats que van conèixer els habitatges de masses van descobrir un seguit d’interessos comuns, en una unitat de veïnatge que reproduïa les condicions de concentració capitalista de la producció i la gestió que havien conegut les grans concentracions fabrils de la revolució industrial i que estaven a l’origen dels primers sindicats obrers.4 Això es podria traduir, caldria afegir de la nostra banda, que no és el mateix la lluita dels veïns-obrers, en tant que obrers, fent-se forts en els seus barris en les grans revoltes urbanes contemporànies, que la lluita dels veïns-obrers, en tant que veïns, als grans conglomerats d’habitatges que envoltaven les grans ciutats europees als anys 60 i 70. S’està parlant doncs de com en aquestes condicions es podia produir per primer cop una percepció en clau de lluita de classes del significat del fenómen urbà.5

Entra qüestió aleshores un aspecte fonamental en la vella discussió sobre el valor i el sentit de l’urbanisme produït pel Moviment Modern en matèria d’habitatge de masses. Si es posés l’accent en la seva avaluació positiva en termes de progressisme, tindríem que, per criticables que foren pel que fa a les condicions de projectació, execució, assignació, manteniment, etc., iniciatives com les de Badia van respectar elements d’aquell projecte modern de grans nucleacions orgàniques de vivenda social que es derivaven directament de la seva inspiració sindicalista, com ara l'adopció d’illes obertes, la incorporació de centres cívics i sobre tot l’apologia que constituïen del model d’unitat de veïnatge. Si, per contra, enfrontem les propostes racionalistes de grans concentracions aïllades de veïnatge obrer com una estratègia al capdavall reaccionària, destinada a generar conformisme entre els treballadors, el que tindríem és que la situació acabaria propiciant més tard o més d’hora que els conflictes latents acabessin esdevenint oberts i tot plegat fes posible l'aprofitament de tals espais comuns per a finalitats no desitjades.

Hi ha raons que farien plausible aquesta presumpta voluntat d’evitar a tota cosa la concentració de les noves i les velles “classes perilloses”, és a dir aquells grups socials que per una causa o una altra poguessin resultar ingovernables, evitar que poguessin enrocar-se per conspirar o per defensar-se en allò que fou la intricada trama de certs barris antics de les grans ciutats i més tard les grans concentracions de blocs “socials”. De fer, la realitat és que aquesta condició problemàtica dels polígons d’habitatges s’ha mantingut arreu d’Europa, com ho demostra el fet que aquest tipus de conglomerats a les zones periurbanes del Regne Unit, de França o de Bèlgica siguin periòdicament escenari d’esclats d’allò que els mitjans de comunicació titllen de “violències urbanes“, autèntiques revoltes protagonitzades per les noves expressions actuals de la classe obrera, alimentats en bona mesura per la immigració extracomunitària. La pel•lícula La Haine, dirigida per Mathieu Kassovitz al 1994, descriu d’una forma ben encertada aquest clima d’hostilitat contra el sistema que ha quallat en nombroses d’aquestes ciutats-dormitori en aquest cas de l’extrarradi de París. Altres països del món en serien igualment proveïdors de proves. Pense’m, per exemple, en el paper fonamental que han jugat els blocs 23 de enero a Caracas en la consolidació política del chavisme a Venezuela. Molt més a prop, a l’àrea metropolitana de Barcelona, s’ha mantingut la tensió a zones en les quals la marginació ha estat condemnada a viure recluïda, però on també ha rebut la possibilitat d’organitzar-se per la seva autodefensa. El setge policíac a Sant Cosme, al novembre de 2003, en seria un cas significatiu, com ho seria que la promesa reforma de La Mina hagi començat per la ubicació d’una ben visible comissaria dels Mossos d’Esquadra, que, en el nostre cas, recorda inevitablement la instal•lació d’una casa-cuartel de la Guardia Civil a Badia del Vallès.

Cal reconèixer que la hipòtesi segons la qual les dificultats a l’hora de controlar políticament i policialment les ciutats-dormitoris va ser una de les raons que va determinat el seu abandonament com a tipologia a practicar és agosarada, tot i que plausible. Ara bé, el que hauria d’estar clar és que entre aquests factors que –incloent-hi aquell o no– van provocar el declivi dels barris populars de blocs no figura el de la solució definitiva dels problemes d’acomodament dels més desfavorits que van provocar la seva generalització. Les abominables i abominades ciutat-dormitori dels seixanta i setanta van resultar d’una intervenció pública que va assajar solucions a un cada cop més aguditzat problema de l’habitatge, un problema que fins aleshores havia estat alleujat a través de la igualment detestable solució de l’autoconstrucció en agrupacions xabolistes. Per descomptat que tant una solució com l’altre van ser indesitjables i és difícil justificar un elogi tant de l’infravivenda barraquista com de la construcció gairebé fraudulenta de blocs en pèssimes condicions. Ara bé, eren certament solucions, i solucions a un problema que no ha deixat mai d’existir, si és que en certs sentits no s’ha aguditzat amb la persistència d’una demanda que continua ben activa: la dels joves que volen constituir noves llars, la de la gent gran que sols pot pagar llogers molt baixos i, un cop més, com sempre, la provinent de la immigració.

No és qüestió de recordar en aquestes pàgines les dimensions del problema de l’habitatge a la Catalunya d’ara mateix, però si que l’alternativa a les velles polítiques de construcció social –de les quals Badia fou un exponent– no han estat noves polítiques de construcció social, sinó la dimissió d’entendre la vivenda com un servei públic i la renúncia quasi absoluta a plantejar-se la qüestió de la seva inaccessibilitat per una bona part de la població. És més, sembla que la situació s’inverteix. Si als 60 i 70 es va poder ser testimoni d’expropiacions massives de sòl privat per part de l’Administració, ara són els Ajuntaments –incloent-hi el de Barcelona i l’àrea metropolitana– els que es deixen expropiar per les immobiliàries, en la mesura que han descobert que posar terrenys públics al servei de la promoció privada i l’especulació constitueix una de les seves grans fonts de recursos, sinó la més important. Tot en un marc definit per la quasi desaparició de l’habitatge protegit i de promoció pública, una oferta de lloguers cada cop més escassa i més cara i àdhuc la desaparició de les pensions barates al centres urbans deteriorats, que eren el darrer recurs de les persones amb una situació més precària. Cal preguntar-se quans d’aquells objectius, plantejats en plena época porcionalista a Barcelona, se’n acomplert o, més aviat, si no s’ha acabat anant en la dirección justament oposada, que és la d’agudització de tots aquells obstacles que impedien fer del disseny de ciutat un compromís realment públic.

En un moment en el que l’augment del preu de l’habitatge ha assolit nivells demencials –un 120 % entre 1996 i 2004– i en el qual l’especulació immobiliària compta amb la complicitat quan no el concurs de l’Administració, s’enyora una intervenció estatal que –d’una manera ben distinta que en èpoques anteriors– busqui i trobi solucions justes, en el sentit que estiguin en condicions de garantir la naturalesa de l’habitatge com un dret fonamental. Per desgràcia, és possible que aquestes alternatives a les demandes públiques de vivenda continuïn constituint un afer menor en les agendes governamentals i que els Ajuntaments segueixin sent guardians i garants del gran moment que viuen les grans empreses dedicades a la construcció i venda de pisos. L’habitatge sols és un problema per les persones que busquen casa i no poden pagar-se-la als preus actuals, però no per l’Administració, ni tampoc per l’arquitectura ni per la projecció urbana, que en el darrer quart de segle, si més no a Catalunya, ha viscut consagrada a les iniciatives espectaculars i grandiloqüents vinculats al marquèting urbà.8 Contempli's les guies d’arquitectura moderna a l’àrea metropolitana i es comprovarà que, a partir de l’anomenada transició democràtica, la preocupació central a Barcelona i la seva perifèria ha estat la de generar “espais públics de qualitat” –eufemisme per referir-se a la sistemàtica arquitecturització del carrer i de la plaça– i equipaments “de prestigi”, encarregats sovint a divos de l’arquitectura internacional. Però a penes cases per viure-hi, i menys cases perquè visquin unitats domèstiques de recursos escassos.

Ara bé, si per ventura la preocupació per l’habitatge social es recuperés i es reprengués el paper central de la gestió pública en el creixement urbà està clar que no es traduiria en una revifalla del que foren les polítiques de grans conjunts residencials per les classes populars, ni la tipologia dels desprestigiats polígons d’habitatges, ni tant sols atorgant-li la qualitat i la dignitat que Badia i tants altres casos similars van veure escapolides. I és probable que en el descart d’aquest tipus d’opció figuri el fracàs d’aquest format urbanístic en ordre a purgar la vida urbana de la seva crònica tendència al conflicte i la seva predisposició a esdevenir justament el contrari del que es preveia que fossin, és a dir nuclis des dels quals els poderosos reben notícia de la consubstancial condició ingovernable de les ciutats.




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch