dilluns, 29 de desembre de 2014

Algunes consideracions i bibliografia sobre antropologia de l'espai i del territori

La foto és de Marc-Javierre-Kohan
Algunes consideracions i bibliografia sobre antropologia de l'espai i del territori per als estudiants de l'assignatura Antropologia dels Espais Urbans del Màster d'Antropologia i Etnografia de la UB.

D'entrada podem dir que l'espai és, en la tradició filosòfica kantiana, una virtualitat pura. Kant parla en concret d'espai abstracte o espai pur, per referir-se a entès com aquell en el qual, en última instància, tot moviment pot ser pensat. Per a Kant, en efecte, l'espai abstracte o pur no és un concepte sinó un a priori de cualquieespr forma de sensibilitat o percepció del món exterior. Escriu Kant en la Crítica de la raó pura: "L'espai és, doncs, considerat com a condició de possibilitat dels fenòmens, no com una determinació depenent d'ells, i és una representació a priori en la qual es basen necessàriament els fenòmens externs" . El que es tradueix en una regla universal i sense restricció: "Totes les coses, com a fenòmens externs, es troben juxtaposades en l'espai". Per aquest motiu Georg Simmel, recollint aquesta definició de Kant, estableixi les bases per una percepció en clau social de l'espai, a partir de que al capdevall no és altra cosa que "la possibilitat d'ajuntar". Això ho teniu a Simmel, Georg (1977 [1908]). "El espacio y la sociedad", a Sociologia 2. Revista de Occidente, Madrid, pp. 643-740.

Tot això implica que la noció inicialment abstracta d'espai és objecte d'apropiacions i desenvolupaments singulars per part de cada disciplina que pretengui convertir-la en el seu objecte de coneixement o acció. La dificultat de tractar l'espai més enllà de la seva polisèmia i de l'ambigüitat intrínseca que suposa com a terme, obliga a concretar, és a dir en atribuir alguna qualitat que permeti concretar el seu sentit. Així, com era previsible, les ciències socials treballen un tipus específic d'espai que és el que reconeixen com social. L'espai social és l'espai determinat pel conjunt de sistemes de relacions, característic del grup considerat, o, si es prefereix, l'espai social remetria a com es projecten en el terreny les relacions socials. Aquí seria fonamental que us miréssiu  Bourdieu, Pierre, 1998. "Espacio social y espacio simbólico", a Razones prácticas. Sobre la teoría de la acción, Anagrama, Barcelona). En general, teniu Segaud, Marion (2010). Anthropologie de l'espace, Armand Colin, París.

L’antropologia al llarg de la seva història lligada a la tradició evolutiva e interdisciplinar, estretament lligada a les ciències naturals ha desenvolupat conceptes amb una clara connotació espacial. Uns exemples serien: àrea cultural,  regió i territori derivat de la geografia cultural i dels estudis etològics, formes d’assentament i residència, etc. Malgrat que en el seu desenvolupament hi predomina allò social sobre allò natural, han estat tractats com a recipients on es troben delimitats certs tipus de comportaments, objectes materials, trets culturals i relacions socials. En cap cas s’han tractat tenint en compte les implicacions tridimensionals dels mateixos, en un sentit dinàmic que faci evident la interrelació espai-cultura.           

La primera manifestació d'aquesta sensibilitat antropològica vers l'espai i les relacions entre societat i entorn correspondria a l'escola de l'Année Sociologique, en concret a Marcel Mauss. És ell que va utilitzar el concepte de morfologia social i la relacionà amb les variacions del hàbitat de la societat esquimal, especialment a la diversitat de les formes d’assentament, vivenda i concentració social a l’hivern i a l’estiu, arribant a les conclusions que la concentració hivernal i la dispersió estival dels esquimals al llarg del temps no s’expliquen únicament per factors climàtics sinó per altres canvis en la forma d’agrupament i, en conseqüència, per canvis en la ubicació espacial i tipus de casa. Mauss, Marcel y Henri Beuchat (1971 [1904]) "Ensayo sobre las variaciones estacionales en las sociedades esquimales: un estudio de morfología social", a Marcel Mauss, Sociología y antropología, Tecnos, Madrid, pp. 359-432.

D'aquesta perspectiva fundadora deriva un dels factors que, segons Radcliffe-Brown (1995 [1955])  i junt a el socioestructural i el cultural, calia reconèixer per a establir l'existència d'un objecte de coneixement en antropologia social: l'ecològic, relatiu al nínxol o entorn físic al que una societat ha d'amollar-se i amollar. La referència d'entrada seria Radcliffe-Brown, A.-R. (1995 [1955]). "Introducción", a Estructura y función en la sociedad primitiva. Península. Barcelona. En bona mesura és d'aquest pressupòsit que es deriva l'antropologia ecològica com una subdisciplina atenta a les relacions entre els essers humans i el seu entorn físic. Una bona introducció a aquesta branca de l'antropologia seria  Donald, L. (1979) Antropología ecológica, Barcelona, Bellaterra.
           
Com una línia específica en aquesta perspectiva, centrada en la relació entre espai i comportament, trobaríem la proxèmia, el corrent que, inaugurat per Edward Hall, va servir per a formalitzar les observacions, interrelacions i teories referents a l’ús que les persones fan l’espai com efecte d’una elaboració especialitzada de la cultura a la que pertanyen. Hall defineix proxèmia com l'estudi de l'estructura de l’espai que fa l'éssser humà de forma immediata, a partir de l’entorn corporal macro espai, que és la distància intermèdia  entre els congèneres i l’organització de l’espai habitable. Hi ha diverses coses accessibles. d'aquesta perspectiva, molt associada a les teories de la comunicació no verbal. Podeu començar per Hall, Edgard T. (1972) La dimensión oculta. México, Siglo XXI. Però hi ha molt més, del propi Hall i d'altres.

Ja que un espai ho és no perquè hi és, sinó perquè resulta de l'acció social -és a dir, per les trobades entre cossos i objectes que s'hi registren i el produeixen- és espai socialitzat constitueix un territori. Seria més propi parlar d'un antropologia del territori, tal com va fer a Espanya, posem per cas, tota una línia d'investigacions que fa ja algunes dècades. En aquests casos s'imposà parlar més aviat de territori, de territorialitat o de territorialització, per fer al·lusió a un espai socialitzat i culturalitzat, és a dir, també en aquest cas, a l'espacialització de les relacions socials. Aquesta línia teòrica ha tingut diverses expressions la vigència de les quals resulta pertinent subratllar. Per exemple, Fernández de Rota, José Antonio (1984). Antropología de un viejo paisaje gallego, Siglo XXI, Madrid; Sánchez Pérez, Francisco (1990). La liturgia del espacio, Nerea, Madrid. És especialmente important García, José Luis (1976). Antropología del territorio, Taller de Ediciones Josefina Betancor, Madrid. És com una mena de manual. Us l'adjunto en un pdf.

El territori com a substrat espacial necessari de tota relació humana, per així, donar compte que el que qualifica a l’espai per convertir-lo en territori humà és tota una sèrie de delimitacions carregades de formes específiques d’interacció. Les anàlisis a propòsit de l’ús social que els humans fan del territori parteixen de la perspectiva que  analitza l’espai com un territori necessàriament socialitzat i culturalitzat per part de l’individu i de la societat per tal que resulti controlable. Les persones no accedeixen mai a aquest territori directament, sinó a través d’una elaboració significativa que en cap cas està determinada exclusivament per les suposades condicions físiques, de manera que entre el medi ambient natural i l’activitat humana sempre hi ha un terme mig; un cos de coneixements i creences, un patró cultural. És per això que l’espai mai hauria de ser sotmès i reduït a qüestions cartogràfiques sinó que – sempre i quan es vulgui respondre a les exigències empíriques verificables relatives a la realitat humana- s’ha de considerar com un signe, el significat del qual només és comprensible des dels codis culturals en els que s’inscriu. L’estudi de la territorialitat es converteix així en una anàlisi de la dimensió espacial de l’activitat humana.


Un altre àmbit en el que podeu treball és el dels entorns construïts. Si us interessa, aquestes són algunes referències: Amerlinck, M-J. y Bontempo, F. (1994). El entorno construido y la antropología: introducción a un estudio interdisciplinar. CIESAS. México; Chadoin, Olivier,  i Claude, Vivianne, comps. (2010). Sociologues et architecture, Espaces et Sociétés, vol III, núm. 142, monogràfic; Maria José Amerlinck, ed. Hacia una antropología arquitectónica, Guadalajara, Universidad de Guadalajara; Moreau, Louis et al. (1992). Anthropologie de l'espace habité, L'Harmattan, Paris.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch