Ressenya de Salvador
Espriu o els itineraris de la poesia. María Isabel
Pijoan. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1991, 254 pàgines. Publicada al Quadern de Cultura d'El País, el 12 de juny de 1991.
LA VIDA EN UN TEXT
Manuel Delgado
No s’havien produït al nostre país gaires
concrecions d’una orientació d’anàlisi amb tant d’èxit arreu como ho és la de
l’antropologia sombòlico-hermenèutica. No és el cas del País Basc, on
Ortíz-Osés i els seus deixebles ja fa temps que practiquen l’exegesi
mitocrítica inspirada en Bachelard i, sobretot, en Gilbert Durand. Entre
nosaltres, el conreu d’aquesta estratègia interpretativa dels ordres imaginaris
ha estat, des de fa ben poc a cura de recercadores com Maria Isabel Pijoan,
que, després del seu Espriu en la fi del
laberint (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989), ens brinda ara una
altra indagació en el si de l’univers figuratiu espriuenc. Es tracta d’un
passeig analític entorn de Cementiri de
Sinera, el primer llibre de poesia d’Espriu i un dels seus reculls menys
estudiats.
Dominat per la melangia, potser associable a
l’estat d’ànim d’un país vençut –el llibre apareix el 1946-, Cementiri de Sinera presenta, tal i c om
ens mostra Maria Isabel Pijoan, molts dels elements més recurrents de l’obra
d’Espriu, sobretot –naturalment- el tema del vertigen davant la mort i de les
reflexions sobre el temps i la seva fluència ineluctable. També hi és present
el tema del viatge iniciàtic i l’evocació de l’ indret mític, en aquest cas la
Sinera que tornarem a trobar en altres llocs de la cosmologia humana i poètica
espriuana. La manera com Maria Isabel Pijoan ens serveix de psicopompa en aquesta expedició per la xarxa de
representacions essencialment pessimistes que conformen la poesia d’Espriu és,
en tot cas, una invitació no solament a concebre un text com si fos la vida –és
a dir, aquell territori on l’antropòleg desplega el seu saber-, sinó també a
sospitar que és la vida la que, en realitat, funciona i ha de ser contemplada
sempre com si fos un text.
