 |
| La foto està agafada de flickrhivemind.net/Tags/mercadillo,streetphotography/ |
Comentari a la classe del 11/12/12 de l'assignatura Introducció a l'antropologia social
LA NEGACIÓ ALS "IMMIGRANTS" D'UNA DIFERENCIACIÓ CLARA ENTRE PÚBLIC I PRIVAT
Manuel Delgado
Va sortir el tema a aquesta classe de quin podríem dir que és l'acte primordial del racisme dels nostres dies: negar a certes persones qualificades de «diferents» la possibilitat de passar desapercebudes, escapolir-los el dret a no donar explicacions, obligar a exhibir el que els altres podem mantenir ocult. Aquest dret a escapolir, a ironitzar, a ser agent doble o triple, és el que se li nega a aquest «altre» al qual s'obliga a ser perpetu presoner del seu «veritat cultural».
L'anomenat
«immigrant» o l'etiquetat dins d'alguna «minoria ètnica» es veu convertit en un
autèntic discapacitat o minusvàlid cultural, en el sentit que, deixant de banda
les seves dificultats idiomàtiques o costumàries precises, es veu qüestionat en
la seva totalitat com ser humà, impugnat ja que el seu d’altra banda superable
dèficit específic s'estén al conjunt de la seva personalitat, definida,
limitada, marcada per una condició «cultural» de la qual no pot ni ha
d'escapar. La malaptesa que se li imputa no es deu a una dificultat concreta
sinó que afecta la globalitat de les seves relacions socials. No rep ni la
possibilitat real ni el dret moral potencial a manejar els marcs locals i
perceptius en què es desenvolupen les seves activitats, no té capacitat d'acció
sobre el context, ja que arrossega, per dir-ho així, el penosíssim pes de la
seva «identitat» . No li és donat focalitzar els esdeveniments en què es veu
ficat en la seva vida quotidiana, ja que se li tanca en un constant estat
d'excepció cultural. Per a ell la vida quotidiana és una autèntica institució
total, un presidi, un reformatori, un espai sotmès a tot tipus de vigilàncies
panòptiques constants.
La qüestió no té
res d'anecdòtica. Quan es diu que la lluita antiracista hauria de fer-se no en nom
del «dret a la diferència», sinó tot el contrari, en nom del dret a la
indiferència, el que s'està fent és reclamar per a qualsevol persona que
aparegui al nostre costat, i sense que importi la seva identitat com a individu
o com a molècula d'una comunitat, justament allò que, com feia notar Isaac
Joseph, se li nega l'anomenat immigrant, que és una distinció clara entre
públic i privat. Escamotejar-li a algú aquest dret a una difenciació nítida
entre públic i privat és en realitat negar a aquest algú el dret tant a la vida
privada com a la vida pública. El suposat «immigrant» o «ètnic» es veu atrapat
en una vida privada de la qual no pot escapar, ja que se li imagina esclau dels
seus costums, presoner de la seva cultura, víctima d'una sèrie de traços conductuals,
morals, religiosos, familiars, culinaris que no són naturals, però que és com
si ho fossin, en la mesura que se suposa que el determinen d'una manera
absoluta i invencible, a la manera d'una maledicció. Aquesta omnipresència de
la seva vida privada és el que inhabilita per ser acceptat en l'esfera pública
i el condemna a viure reclòs en la seva privacitat. Una privacitat, però, que
tampoc pot ser plenament privada, ja que és exposada constantment a la mirada
pública i per tant desproveïda de la possibilitat que la nostra privacitat
mereix de romandre fora de perill dels judicis aliens i de les indiscrecions.
Poques coses més
públiques que la vida íntima dels «immigrants» i dels «ètnics». Poques coses
desperten més la curiositat pública que la «sorprenent identitat» dels
treballadors immigrants o de les minories ètniques de la pròpia nació. Poques
coses mobilitzen tant l'atenció de tants: periodistes, antiracistes, policies,
personal sanitari, assistents socials, sindicats, mestres, organitzacions no
governamentals, juristes, feministes, antropòlegs .... Tots ells profundament
interessats en saber coses sobre ells, a saber com i on viuen, quants són, com
s'organitzen o amb qui es relacionen. Una legió de «especialistes qualificats»
consagrats a fer incostestable, des de les seves jurisdiccions, que el
subratllat que afecta alguns éssers humans té alguna cosa a veure amb les
estridències culturals que fan gala les pròpies víctimes.
Qualsevol etòleg
certificaria que el pitjor i més cruel dany que s'infringeix als animals
captius no és negar-los la llibertat, sinó la possibilitat d'amagar-se. Amb els
classificats com «immigrants» o «ètnics» passa una cosa similar, bàsicament
perquè també ells es veuen abocats a veure exhibits en públic com a expressió del
civilitzatoriament remot i endarrerit, éssers que són -es considera- en certa
mesura més prop de la natura que de la civilització. En definitiva, què són les
«festes de la diversitat» o les «setmanes de la tolerància», sinó una mena de
zoos ètnics en els quals el gran públic pot acostar i fins i tot tocar els
espècimens que conformen l'etnodiversitat humana? En exponent de cadascuna
d'aquestes espècies culturals -també anomenades «minories ètniques»- també se
li nega, com als lleons dels parcs zoològics, la possibilitat d'ocultar l'ull
públic, també se l'obliga a romandre en tot moment visible.
Obligant-lo a
pujar sobre una mena de pedestal, des del qual és obligat a passar-se el temps
informant sobre la seva identitat, els anomenats «immigrants» o «ètnics» fan
inviable l'exercici de l'anonimat, aquest recurs bàsic del qual se suposa que es deriva
l'exercici dels fonaments mateixos de la democràcia i la modernitat, que no són
altres que la civilitat, el civisme i la ciutadania. Aquests eixos de la
convivència democràtica que s'apliquen a individus que no han de justificar idiosincràsies
ni orígens especials per rebre el benefici de la reducció -o l'elevació, si es
prefereix- al no-res identitari bàsic, que és el que faria d’algú allò que ells
o elles no reben el dret a ser, ni legalment ni per la via senyalada tampoc
moralment: ciutadans.
