 |
| Muntatge de Jordi Colomer, un dels artistes de l'exposició, presa de ineselo69.blogspot.com.es/2009/11/jordi-colomer.html |
Catàleg de l'exposició Escenaris transitables, Museu d'Art de Girona, març-juny 2007, pp. 11-15
COSSOS EN DANSA
Manuel Delgado
L'ocupació de
l'espai no implica que l'espai hagi de ser un contenidor buit que esperi la
irrupció en ell d'un espai. És el cos el que fa l'espai que ocupa. És l'acció i
l’energia corporals allò que desprèn la seva pròpia territorialitat efímera.
L'ocupació de l'espai és llavors desplegament del cos en moviment. Cada cos és
un espai i té un espai, espai per a la relació i per al moviment. El cos genera
simetries, s'imposa com un eix que estableix a partir seu una esquerra i una dreta,
un a dalt i una a baix, un aquí i un allà, el que hi ha i el que no hi ha, un
ara, un abans i un després. El cos esdevené llavors les seves propietats més
matemàtiques: aplicacions, funcions, operacions, transformacions..., sobre o
amb relació a alguna cosa o algú que està davant o darrere, lluny o a prop,
abans o després del meu cos. Estar ara a prop, però més tard lluny;
presentar-me en aquest moment, aquí, on fa un moment no hi era i no hi havia
ningú o n'hi havia un altre o una altra; ser-hi; després no. El cos vivent –com
la vida que literalment encarna– no cristal·litza mai, no pot detenir-se, no
descansa, ni dorm...
Tenim així doncs
que l'espai social no pot reduir-se a
cap unitat, ja que en respon a una pluralitat múltiple i en certa manera
innombrable, cada un dels elements constitutius de la qual se'n juxtaposen
moltes vegades de forma imprevisible uns sobre d'altres. Clar que aquest espai
és el resultat d'una pràctica social, però aquesta pràctica social és no sols
instrumental, sinó semàntica i significadora. En la seva expressió més radical
i generalitzada, els espais en els que es fragmenta constantment un espai major
qualsevol no són continents tancats que es mouen o són allà, contornejables,
recognoscibles pel seu perfil o per la seva composició, limitant, fregant-se o
topant estrepitosament per les línies de punts que clarament els separarien.
Ben al contrari, els espais que componen dinàmicament tot espai són alhora
diferents però indisociables, mantenen entre si una relació de mútua
dependència, en la qual les interferències, les filtracions, les barreges i els
encreuaments són infinitament més freqüents que els xocs.
Aquest èmfasi en
el protagonisme absolut del cos en l'activitat que els éssers humans
desenvolupen en l’espai ens permet insistir que una ciència social que tingués
l'atreviment de constituir aquests al seu objecte de coneixement, s'hauria de
conduir sobretot com una coreologia. Els individus, les parelles, els petits
grups, però també les multituds que es fan presents a les voreres, als centres
comercials, als passadisos del metro, als vestíbuls de les grans estacions, són
agitacions corals que responen a les mateixes lògiques secretes que generen. En
tot el casos el que podem contemplar no són sinó figures de dansaires –un,
dos... milers– que s'interrelacionen bàsicament a través de la seva presència
física immediata o –com hem vist en el cas de les absències– diferida. Aparellaments
efímers, individus traçant filigranes en l'espai, interseccions previstes o
involuntàries, fusions multitudinàries.. Difícilment no es podria trobar una
metàfora millor per tot això que la de la dansa, posada en escena d'un ordre
basat en un aparèixer, en un gesticular davant d'altres o amb altres, en un
espai, esdevenint visible, manifest, jugant fins on sigui possible amb el propi
aspecte i el dels altres.
Tota estètica
reposa sobre la consciència de les formes, però sobretot sobre la consciència
del moviment. El gest, com a irrupció operativa i transformadora del cos en
l'espai, està sotmès als ritmes. Aquests són, en primer lloc, viscerals, comuns
amb l'animalitat i, més enllà, amb la vida en general, ja que l'associació
forma-moviment és consubstancial a no importa quin comportament actiu. Tots els
éssers animats ho són a partir de les respostes motrius que donen als ritmes
externs –alternàncies del dia i la nit, de les estacions- i interns -les cadències
fisiològiques– que perceben i sobre les que s'inscriu tota activitat. Els
ritmes primaris, les sinergies elementals, es relacionen, també entre els
humans, amb la conducta nutritiva, amb els ritus de l'aparellament, amb el comportament
tempo-espacial i l'adaptació a un mitjà qualsevol en general. Ara bé, en
l'ésser humà, aquests ritmes bàsics es transcendeixen i assoleixen una dimensió
tant ètica com estètica. Segurament per això, el moment predilecte d'aquest cos
que no sap sinó dels ritmes que suscita o que l'agiten, és l'interstici, el
tall, l'esquerda.
Però el moviment
és, quan és un humà que l'exerceix, no sols obediència a cadències imposades,
siní objecte també d'especulació formal que distorsiona els ritmes fins
convertir-los en símbol. Aquest ús específicament humà del ritme no consisteix
a adaptar-se als ambientals o endògens, sinó justament en el contrari: en
alterar-los, en contrapuntuar-los, en desmentir-los, ja sigui per
l'acceleració, ja sigui per la negació. I és allà que entra en joc el ritme del
de la feina, la sincronia en els maneres de caminar, les repeticions rituals,
però abans que res justament la dansa, que –com passa amb les tècniques de
l'èxtasi–, consisteix en el desajust, la ruptura de l'equilibri rítmic, la
convulsió, el desbaratament de tota harmonia natural. Això per la via del desquiciament
que produeix de la dansa frenètica que porta a la possessió, la cadència
obsessiva que permet el viatge xamànic o el simple accelerament del ritme
respiratori, que permet certes formes d'alteració mística de l'experiència.
Però també es pot arribar a idèntiques metes pel camí d'una negació radical
dels ritmes, per mitjà de l'ascesi absoluta, l'abstinència sexual, el dejuni,
la immobilitat total, la dansa quieta, tal com les concepcions orientals del
cos ens han ensenyat. En tots aquests casos, com en els dels acròbates, se’ns
brinden proves d'aquesta capacitat humana de generar universos en els quals
l'esclavitud operatòria ha quedat abolida i on ja no regeix el pes ni
l'equilibri. L'esquelet, les articulacions i la musculatura ja no són llavors
un mer instrument per a la supervivència, sinó el pont que permet tota inserció
significativa en l'univers.
Entenem ara com
sostenir la naturalesa socialment construïda del cos és el mateix per reparar
en la condició corporalment organitzada de la societat. Socialització és
certament somatització. Tota expressió, tota comunicació humana, qualsevol
intercanvi social, acaben, per això, sent incorporats, en el sentit de reductibles
o ampliables a una experiència corporal del món. És tal principi, potser sempre
d'alguna manera intuïda, el que es troba en la base d'aquesta expressivitat
radicalment somàtica que és la dansa, associada no a la capacitat expressiva
d'un supòsit interior immanent sinó com una modalitat expeditiva de
sociabilitat, la manifestacions extremes de la qual serien –per la confiança
primordial que dipositen a la musculatura, els apèndixs, els tendons, les
articulacions, les membranes, la pell... – l'amor sexual i la lluita cos a cos.
En el ball ens trobem amb una societat que, en efecte, és societat de cossos
que es mouen i, per tant, d'energies, entrecreuaments, canvis de posició,
mirades. Societats a primera vista, en el sentit que els concertants han d'inferir
qui és cada qual a partir de les marques evidents, insinuades o ocultes que s'inscriuen
a la superfície de l'altre.
El cos ha estat
la gran víctima de la devaluació del món extern que van generalitzar a la
cultura occidental tant la reforma protestant com la visió cartesiana de
l’univers, que van donar prioritat de manera absoluta la interioritat i la
immanència de l’ésser. Convertit en mer instrument de l’esperit o la ment, al
cos ja sols li va cabre esperar i atendre ordres. Però l’esperit o la ment no
són sols mecanismes que registren i descodifiquen informacions i que, a partir
d'elles, ordenen al cos el que ha de fer i el que no ha de fer; també, dins
d'aquest cos i gràcies a ell, són
màquines de desitjar. L'espai pràctic-sensible es restitueix i es constitueix
gràcies al cos més carnal, que reclama en tot moment i de vegades obté la
possibilitat de recuperar la seva hegemonia perduda. És aleshores quan el cos
es rebel·la contra les omissions que l'afecten, que el menyspreen, que
l’ignoren, contra les imposicions que el voldrien veure esborrat per les prohibicions,
sotmès per les prescripcions i les disciplines. Allà, en una superfície tota
ella per marcar o en el que les marques es tornen reversibles, el cos es converteix
en un buit en l'estructura per la qual es cola allò real, el món, la vida.
Perquè el cos és allò que hi ha abans i després del llenguatge, de les
paraules, dels signes, de les abstraccions, de les lleis, del fatídic i trampós
univers de les representacions. Més tard o més d’hora el cos acaba sempre anant
a la seva i fent valer les seves pròpies raons. Negació de la metàfora, de la
desencarnació verbal, tot cos afirma i genera un eperò es nega a confinar-se en
un territori, perquè aquest cos no té, no pot tenir arrels; és allò profund que
no s'enfonsa mai, perquè es passa el temps traspassant i sent traspassat.
