Estic insistint molt en una cosa ben important, que m’agradaria
que incorporéssiu a les premisses que han de fer de vosaltres antropòlegs i,
per tant, competents en ordre a conèixer i naturalment defensar les
diferències, que no, és clar, de les desigualtats. El fonamental és que enteneu
que, com ja vaig explicar, no ens diferenciem perquè som diferents, sinó que
som diferents perquè ens diferenciem o perquè ens diferencien. Cada unitat
discreta que conforma no importa quin sistema d’etiquetatge identitari funciona
no “en relació”, sinó “com la” relació amb altra unitat. O, dit encara d’una
altra manera, és la classificació la que genera les coses que classifica, i no
a l’inrevés, com podria antullar-se d’antuvi.
Això implica que si defensem que la diferència hauria de
ser considerada como un fet i prou és perquè en darrera instància resulta de
requeriments que no són sols socials, sinó fins i tot intel.lectuals, en el
sentit d’indispensables per al funcionament del pensament i àdhuc la percepció.
És a dir, més enllà encara d'aquesta tasca de subratllar la condició composta
de la societat que us estic mostrant, les distintes malles identitàries amb que
una població pot ser coberta, i de les que en resultarien segmentacions sempre
diferents, assumeix un altre tipus de tasca: la de classificar per la
necessitat mateixa de classificar, és a dir per l'exigència inconscientment
experimentada d'imposar-li a una massa humana d'antuvi informe i indeferenciada
un sistema de distincions, oposicions i complementarietats, a les que podrien
correspondre-li continguts qualsevols.
Aquesta exigència de segregacions diferencials no és,
d'altra banda, sinó el reflex d'un principi anàleg que podem trobar actiu arreu
de la naturalesa, regint la totalitat dels fenòmens de la vida, des de les
formes més elementals de l'organització biològica fins els sistemes de
comunicació més complexos. Tota percepció és possible a partir de la recepció
d'una notícia relativa a una diferència, és a dir un contrast, una
discontinuïtat, un canvi. Els òrgans sensorials solament podem percebre
diferències. No veiem un color, sinó la dissemblança entre com a mínim dos
colors. Si la gamma de colors no existís no veuríem un sol color: no en veuríem
cap. Mitjançant la tremolor permanent que experimenta el globus ocular ‑el
"micronistagme"‑, no analitzem objectes sinó contorns.
L'exemple de la visió binocular és ben eloqüent. El que
veu una retina i el que veu l'altra no és el mateix, però la diferència entre
la informació subministrada per cadascuna d'elles produeix una informació d'un
altre tipus: la profunditat. El tacte ens informa de desigualtats en les
superfícies amb les que entrem en contacte, d'igual manera que un olor sols pot
ser sentit en funció d'un altre amb el que comparar-lo. L’oïda no aïlla sons,
sinó caràcters distintius entre sons. No sentim notes musicals, per exemple,
sinó el silenci que separa dues notes consecutives. La lingüística també fa
molt que ens explica que totes les unitats del llenguatge ‑començant per les
seves mínimes expressions: els fonemes‑ cobren sentit estructural pel valor que
tenen les unes respecte de les altres, és a dir per les seves relacions
d'oposició recíproca en el si d'un sistema.
Mireu el que diu Gregory Bateson, un autor del que ja
vaig esmentar a classe el seu Naven (Júcar):
“La ciència és una manera de percebre
i de conferir "sentit", diguem-ho així, als nostres perceptes. Però
la percepció sols opera sobre la base de la diferència.
Tota recepció d'informació és forçosament la recepció de notícies a propòsit
d'una diferència, i tota percepció de diferència està limitada per un llindar.
Les diferències massa petites, o presentades massa lentament, no són
perceptibles. No poden alimentar la percepció” (Espíritu y naturaleza, Amorrotu).
Tenim així que la diferenciació humana ‑ètnica,
religiosa, genèrica o de qualsevol altre tipus‑ no és distingiria en la seva
tasca última i més fonamental ‑la de garantir l'organització i la comunicació‑
d'aquella altra que té com a escenari qualsevol expressió de la vida a
l'univers. El gran psicòleg soviètic A.R. Luria ens va ensenyar com les complicadíssimes
molècules d'albúmina, l'existència de les quals va ser una de les premisses de
l'aparició de la vida sobre la terra, s`integren en un procés metabòlic a
partir de la seva capacitat per distingir, reaccionant davant de certs influxos
i romanent indiferents davant d'altres. Els éssers vius, a més, són sensibles a
estímuls no biòtics i "neutrals": aquells que els hi permeten
orientar-se i reaccionar davant de qualsevol diferència que es produeixi en el
seu mitjà circumdant. Això és ostensible en l'activitat ganglionar, retiniana o
cerebral dels mamífers, però també en les organismes més elementals ‑molècules,
cèl.lules, àtoms...‑, on seria igualment possible trobar idèntica capacitat de
donar resposta sols a un cert tipus d'estímuls, tals com, posem per cas, els
derivats de l'oposició entre moviment i repòs. Tota comunicació, entenent com a
tal aquella activitat que fa possible la vida, depèn de la bona circulació
d'informacions, és a dir de notícies sobre diferències.
No es perceben coses diferenciades en relació les unes
amb les altres, sinó que es la relació entre les coses, un cop han estat
aquestes sotmeses precedentment a una diferenciació, allò que percebem. Sense
diferència no hi ha informació. El que és indiferenciat no por ser objecte de
percepció sensorial, ni, en conseqüència, tampoc processat per l'enteniment,
pensat. El funcionament de la naturalesa, de les societats i de l'intel.lecte
humà no pot ser, per tot això, més que holístic, és a dir assentat en la
interacció entre parts i fases prèviament diferenciats. Necessitem la
diferència per interrelacionar-nos entre nosaltres, però també amb el món.
Ara bé, la diferència no nega l'homogeneïtat: n'és la
seva condició. El món adopta múltiples formes, però sempre és el món. És cert que no pot existir
percepció sense diferència, però la diferència no podria donar-se tampoc sinó
fos retallant-se en una unitat, una totalitat que integra la globalitat de
formes d'existir, a la que solem assignar-li noms tals com ara naturalesa, univers o, senzillament, vida.
[El retrat de l'entrada és de Gregory Bateson]
