 |
| Càrrega de la Policia Nacional contra manifestants anticimerca. La foto és de Manolo S. Urbano i va aparèixer publicada a El País el 16 de març de 2002 |
Després del primer manifest, Ariadna Pi va emetre d'altres. Aquest d'ara certs esdeveniments, en aquest cas la gran mobilització policial que va intentar posar fre a les protestes programades contra la cimera de caps d'estat i de govern europeus que va celebrar-se a Barcelona els dies 14 i 15 de maç de 2002. Ve de Vida d'Ariadna Pi. Capitol I.
BARCELONA ELS FA POR
La vergonyant actitud d’absoluta remissió amb què les autoritats acadèmiques de la Universitat de Barcelona han acceptat la suspensió de classes i el tancament de les dependències universitàries els dies 14 i 15 de març del 2002, arran de la celebració de la cimera de caps de govern de la Unió Europea, culmina el procés de submissió de la major part de la societat catalana i de les societats europees en conjunt a les formes contemporànies del totalitarisme, dins el marc dels estats capitalistes avançats en el no-res.
La classe política del nostre país, representada per Jordi Pujol i Joan Clos –i amb el descoratjador vist-i-plau d’una autodesactivada “esquerra”–, han reeixit en el deshonor més obscè, establint un fil que uneix els clausures que ha patit la universitat a Catalunya: sota la dominació macabra de Felip V al segle XVIII, sota la dictadura de Franco i, ja a l’actual segle XXI, sota el règim d’aquells que cada cop més es descobreixen com els hereus dels qui s’acarnissaren en l’explotació, la tortura i l’assassinat durant el franquisme.
Dins una societat sotmesa per la força de les armes fa tres-cents anys, on 700.000 persones sobreviuen avui al llindar de la pobresa, allà on el tarannà participatiu de la tradició civil catalana ha estat abolit des de polítiques alienadores entestades a esbombar les virtuts de la “democràcia representativa” –votar cada quatre anys–, mentre continua exercint-se la persecució contra dissidents i treballadors estrangers, dins aquest context, doncs, l’estigmatització creixent de l’ús ciutadà de l’espai públic i la criminalització de les sectors socials més efervescents –com és el cas del moviment okupa, amb mig centenar de desallotjaments al darrer any– troba la seva expressió més indigna, fal·laç i antidemocràtica en el toc de queda declarat al campus de Pedralbes i en el tall de la Diagonal, al mateix moment en què, a Madrid, l´ocupació del centre urbà per la policia i contra els joves demostra idèntica obsessió politicopolicíaca per les qualitats emancipadores del que succeeix al carrer.
Barcelona els fa por, la Rosa de Foc els fa por, la llibertat d’expressió els fa por, la creativitat els fa por, el carrer els fa por. El poder tem, amb esgarrifança, la reivindicació mil·lenària de l’experiència autònoma, directa i lliure dels nostres propis trajectes vitals, individuals i col·lectius, de la qual nosaltres som, una vegada més, una mera reverberació. La cobertura policíaca, mediàtica i jurídica d’actuacions polítiques que, al capdavall, representen la subordinació del poder polític a les elits financeres occidentals s’erigeix com la manifestació paradigmàtica d’aquest procés insuportable, brutal, veritablement terrorista, de legitimació i exercici del totalitarisme.
El dia 1 de març les brigades de “neteja” de l’Ajuntament de Barcelona van esborrar els murals anticapitalistes de la Diagonal a la sortida de l’estació de metro de Palau Reial: no consenten la presència de la més mínima divergència, per això volen emmordassar la diversitat d’opinions. La lliure opinió i l´expressió d´idees altres ha de ser ocultada, perquè són “brutícia” segons la seva representació del món i per la imatge submisa de Barcelona que es vol oferir.
En vista d’això, nosaltres, de nou, com a ciutadanes i ciutadans amb l’anhel d’esdevenir éssers lliures que s´apropien democràticament d´uns carrers lliures, com a antropòlegs obstinats a aportar la constatació que al nostre context hi ha hagut històricament un ús de l’espai públic implícit en tota pràctica de la llibertat, volem denunciar públicament aquest present infaust i animar-vos que us reapropieu del que es vostre –el carrer–, per expressar el compromís del poble de Barcelona amb la llibertat.
Barcelona els fa por, la llibertat els fa por: els fem por nosaltres i els fa por la potència encara viva, sempre viva, dels nostres avantpassats.
Ariadna Pi
