dimecres, 5 de juny de 2013

ESCOPOFÍLIA - Sessió del 6 de juny de 2013

"Escola de samba Alegria de Vivir", de Carlos Diegues (1962)
L'Escopo d'aquest juny la comencem amb una cosa amb la que vam estar treballant ahir amb dues noies brasileres –Marcela i Leticia– que s'han incorporat al nostre grup de recerca i que estan fent recerca sobre els efectes de les transformacions urbanístiques a Rio de Janeiro, sobre tot pel que fa al destí de determinades faveles. Com a il·lustració he triat un dels episodis de la pel·lícula "Cinco vezes favela", del 1962, on apareixen reflectits aquests barris tal i com eren a principi de la dècada dels 60 del segle passat. N'he triat el que es titula ESCOLA DE SAMBA ALEGRIA DE VIVIR, dirigit per en CARLOS DIEGUES, un dels fundadors del Cinema Novo brasiler. De fet aquesta pel·lícula és una mica el seu manifest fundacional. M'ha fet gràcia que un dels ajudants sigui en Rui Guerra, un director la trajectòria del qual vaig seguir d'a prop en el seu moment. La música d'aquest episodi és d'en CARLOS LYRA, una de les grans figures de la bosanova.

Del tot fonamental aquest APPLAUSE, del georgià ROUBEN MAMOULIAN. És una de les primeres pel·lícules sonores –de 1929– i conté seqüències memorables. Hi ha una en el que la protagonista, HELLEN MORGAN, surt del convent on la tenen i entra a la ciutat. Aquest fragment és tot un homenatge a les simfonies urbanes clàssiques. Memorable. Ja veureu. M'entusiasma aquesta pel·lícula, sobre tot aquest part.

Una cosa d'en SANTIAGO ÁLVAREZ. M'han passat un grapat de coses d'aquest gran documentalista cubà. Us passo aquest EL TIGRE SALTÓ Y MATÓ, PERO MORIRÁ. MORIRÁ (1973), que és un cant de ràbia contra el cop d'estat feixista de Pinochet a Xile, amb imatges potents d'en VÍCTOR JARA.

L'altra dia, aquestes dues noies brasileres ens van confessar que no tenien ni idea de què era la rumba catalana. Un escàndol. Per solventar aquesta autèntica anomalia, he triat alguns moments d'un documental de la televisió francesa que es titula LA RUMBA DE BARCELONA, realitzat per CHANTAL PERRIN i MARISE BERGONZAT (1992), que és un magnífic resum de com es va inventar i com funciona, a part d'oferir imatges interessants de com era el carrer de la Cera fa vint anys.

M'agradaria que miréssim alguns dels moments de l'homenatge que EMIR KUSTURICA li va fer a Maradona, subratllant de manera especial el seu perfil polític. Ja sabeu: Fidel, Chávez, Evo... És un documental molt personal, titulat MARADONA BY KUSTURICA, És recent, del 2008.

També és recent una pel·lícula d'episodis que es titula MOVIE 42, estrenada aquest any, una mena de compendi de l'actual comèdia negra americana. Ha tingut crítiques atroces, però hi ha alguns episodis que m'agraden molt. Com per exemple aquest especialment gamberro THE CATCH, de PETER FARRELLY. Ho sento, però reconec que m'ho passo molt bé mirant "Dos tontos muy tontos", la seva primera pel·lícula. No li dieu a ningú, eh.

Fa uns dies al grup de recerca van fer un passi de "La mani sulla città" i em va venir al cap la importància de FRANCESCO ROSI com a representant d'aquell gènere que va ser el cinema polític italià dels 60 i 70. M'agradaria que miréssiu una de les expressions del seu talent: algunes escenes de SALVATORE GIULIANO (1962), sobre aquest interessant personatge de la història siciliana, a mig camí entre el maquis independentista i el pur i simple bandolerisme al servei de la reacció local. La pel·lícula és boníssima; per a mi la millor d'en Rosi. Per cert, fixeu-vos en els moviments corals i negueu-me que recorden molt als de les pel·lícules de Teo Angelopoulos. Jo estic segur que d'alguna forma els imita.

Un descobriment: els vídeos d'un grup que es THE DOMESTIC TICK BAND, que ha aconseguit comprometre a alguns dels millors videocreadors actuals. Una mostra: el tema OH, RETALLA’M MÉS, dirigit per en VÍCTOR MORILLA (2013). A veure si ve a presentar el parell que he triat en David Picó, un dels membres del grup i assidu de la Reina, que m'ha posat al corrent d'aquest material, que està molt, molt bé.

Al grup de recerca –perdoneu la insistència en evocar-los, però els tinc força afecte–, en Beppe, està treballant a La Mina. He descobert alguns diàlegs d'allò més eloqüents sobre el barri i els seus habitants a un dels grans clàssics d'aquest gènere fascinant que va ser el cinema quinqui, LOS ÚLTIMOS GOLPES DEL TORETE, de JOSÉ ANTONIO DE LA LOMA (1980).

I per acabar –si més no el programa oficial de partida– la seqüència final de DEATH AND THE MAIDEN, de ROMAN POLANSKI (1994). Més que res perquè m'he passat bona part del curs d'Antropologia Religiosa referint-me a aquest moment en el que BEN KINGSLEY confessa a SIGOURNEY WEAVER que ell va ser el seu torturador quan va estar detinguda sota la dictadura xilena. Els que heu seguit l'assignatura sabreu que sempre m'aturo en aquell episodi que explica Lévi-Strauss sobre aquell noi acusat de bruixeria que aconsegueix salvar-se no sols confessant-se culpable, sinó oferint tots els detalls que li permetien dur a terme les seves malifetes, car el que la comunicat esperava és conèixer les parts fosques i no conegudes d'un sistema de representació –el relatiu a l'activitat dels bruixots– del que sols posseïa fragments. Aquesta escena és perfecte per explicar això, ja veureu: la víctima, que va passar-se tot el seu captiveri amb els ulls envenats, no vol justícia; el que vol és completar una història –la del seu suplici– de la que sols posseïa trossos inconnexos. El que vol és un relat. Un cop aconseguit, evidentment perdona al seu botxí. No perquè sigui innocent, sinó precisament perquè no ho era.
  
Hi ha mes coses preparades, però no us les diré, perquè si us poso al corrent sou capaços de no venir. Us n'avanço, però, un d'aquests extres: un antihomenatge a GEORGES MOUSTAKI, a qui –tampoc ho aneu dient– sempre li he tingut una mica de mania. No suporto "Le méteque". Em sembla d'allò més empalagós.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch