divendres, 31 de maig de 2013

Vers una antropologia negra. Consideracions per a una estudiant del Màster d'Antropologia i Etnografia de la UB sobre el valor dels esdeveniments terribles

"Crime Scene". Una fotografia de Weegee
El tema que planteges em sembla apassionat. Les ciències socials –també l'antropologia– acostumen a treballar allò social com el que només parcialment arriba a ser, que és com una estructura o organigrama format per institucions clares, referents comportamentals sòlids, visions del món compartides i lògiques d'acció pronosticables. Això no vol dir que el social no sigui això, sinó que es pot sospitar que no és només això i hi ha una zona d'ombra en la seva existència a la qual no li serien aplicables els criteris analítics o explicatius propis de les disciplines que es consideren competents a peritar sobre la societat humana. Es tractaria d'una parcel·la que funcionaria com a punt cec, zona no observable en la mesura que es negaria a sotmetre no únicament als instruments de posada en sistema del socialment donat, sinó ni tan sols a les tècniques que aspiren a registrar o descriure, tal com pretén, per exemple, l'etnografia. Parafrasejant Clément Rosset, podríem dir que el destí del social és -com passa amb allò real respecte del llenguatge– escapar de la sociologia, mentre que –com succeeix amb el llenguatge en relació amb allò real– el destí més probable de la sociologia i l'antropologia és acabar fent malbé el social, és a dir perdent-se'l, és a dir sense ser capaços ni tan sols de constatar i menys comunicar la cara oculta de la seva existència.

És magnífic que t'interessis per aquests esdeveniments terribles del que parlen els mitjans de comunicació en el seu apartat de successos: els crims, els assassinats, les violències... De què ens informen? Quina part de la vida social il·luminen o potser seria dir millor que enfosqueixen? En condicions que identificaríem amb allò que diuen la "normalitat" –la vida quotidiana sense sobresalts, sense sorpreses, sense ensurts–, aquest fons d'esdeveniments, aquest pur esdevenir compost de impredicibilitats de tot tipus, funcionaria a la manera d'un baix continu o un murmuri tot just audible, al límit del silenci i que seria pres com a silenci per tots, incloent als analitzadors de no importa quina realitat social. Ara bé, podria ser que aquest substrat sense forma que constituiria el gruix de qualsevol modalitat de vincle societari, trobés l'oportunitat d'aparèixer, sorgir des de baix, és a dir emergir. En això consisteix justament tot emergència, d'acord amb la seva etimologia –d'emergere, "sortir de dins"– i en qualsevol de les accepcions que li donem al terme: sortir, sorgir, brollar a l'exterior des de no importa quin fons; aparèixer alguna cosa , superar l'impediment que impedia veure-ho, descobrir-se, sortir a la llum, fer visible el que abans no ho era; protuberar, sobresortir, constituir-se en accident d'una superfície; també nomenar una situació extrema i imprevista que provoca alarma davant un perill greu per el context en què es produeix. D'aquí aquestes portes, aquests equips, aquests sistemes d'emergència, que hi són pel que pogués passar.

Al respecte, cal reconèixer que no existeix pròpiament una antropologia o una sociologia d'emergències com les que tu vols estudiat, a més en un àmbit que se suposa inventat per quedar a estalvi del "mundanal soroll". Aquesta va ser la finalitat de la llar, un àmbit concebut per esdevenir niu, reservori per a la certesa, la calor humana i la sinceritat. Terribles aquests esdeveniment –aquestes emergències– que desmenteixen la calidesa de la llar i posen de manifest com de sovint pot arribar a ser un infern. Jo crec que la teva tesina i tant de bo la teva tesi, si hagués de seguir per aquí, hauria d'encabir-se dins de l'àmbit de l'antropologia de la família i el parentiu. Pensa-t'ho.

Seria genial una variant de l'antropologia del parentiu que parlés de la violència domèstica –quina expressió– o, com pretens, dels parricidis. Al capdavall és un exemple d'aquesta mena d'esdeveniments terribles que cada dia omplen les pàgines de successos dels diaris, aquests fets terribles que semblen respondre a una espècie de desorganització sobtada del social i en què els protagonistes ordinaris de la vida quotidiana duen a terme accions esgarrifants que són com esquinçaments brutals de la vida diària i es perceben com una irrupció impensada d'algun tipus de bogeria del social, un espasme insensat que implicaria la dissolució violenta del vincle social, la seva negació, el seu revers més inconcebible i fosc. No existeix en ciències socials, en efecte, un equivalent d'aquest gènere negre que trobem a la literatura o al cinema, aquesta secció de successos que el món del periodisme col·loca en els marges inquietants d'aquests paisatges de l'actual que rep l'encàrrec de dibuixar. El científic social –i  penso especialment en l'etnògraf, amb la seva inclinació a les aproximacions naturalistes a la realitat– no s'han atrevit a plantejar aquella qüestió que se suscités a si mateix, en iniciar la seva "L'home de la multitud", Edgar Allan Poe, quan reconeixia l'interès immens que despertava en ell aquest misteri profund i insondable que s'oculta després dels esdeveniments més horribles, l'essència inexpressada de tot crim, una dimensió d'allò social que, com passava  amb cert llibre alemany maleït al que Poe al·ludeix , té com a característica que er Lasst sich nicht lesen, "no es deixa llegir".

I és llavors quan sorgeix la pregunta que t'hauries de fer. És pensable la possibilitat d'una ciència social o humana –en el teu cas una antropologia del parentiu– que assumís la tasca de donar compte del costat opac de les mecàniques socials, en aquest cas les familiars, les domèstiques, les domiciliades..., una sociologia, una antropologia que es fessin càrrec de revelar aquest esquema vetllat que ordena allò social a base de desorganitzar-lo constantment, aquest desgavell que potser no nega, com ens agradaria creure, sinó que, ben davant al contrari, funda i alimenta en secret la vida social? Podrà ser que les disciplines que es proclamen competents per parlar de la societat gosin algun dia endinsar-se en el mirall que els brinden a les comunitats humanes els fets més espantosos que tenen lloc en el seu si?

Aquests són alguns apunts sobre el que podria arribar a ser una ciència social de les emergències, enteses com obertures sobtades dels que Deleuze deia –evocant el protagonista de "La bèstia humana" de Zola– 'esquerda, desvetllament sobrevingut del incalculable de les societats, justament allò que demostraria la impossibilitat d'entendre el social com a text desxifrable, aquesta substància enganxosa i paradoxal que se'ns apareix sota transfiguracions còmiques o doloroses, patètiques o tremebundes, ridícules, brutes o brutals. Seria aquesta, per força, una ciència social que desqualificaria a si mateixa, ja que no podria treballar sinó a favor d'un nou desmantellament de la il·lusió metafísica de la societat o, millor dit, de la societat com organicitat finalista i finalitzada.

T'imagines que l'antropologia pogués arribar a ser una disciplina tràgica i negativa, en la línia d'aquesta filosofia que li hauria tant a Kierkegaard, Chestov, Scheler, Nietzsche o Unamuno, amb els seus precedents en Lucreci, Gracián, Montaigne, Pascal o Spinoza. Antropologia tràgica, com a habilitada per desautoritzar-se a si mateixes a l'hora d'exercir una presumpta pretensió a fer consideracions a propòsit del social com a ordre estructurat, descoratjades a l'haver quedat travades en i per la visió d'un fons descompost, un aliment incondimentable que només cal menjar i digerir cru.

Aquest rebuig de tota síntesi s'emparenta al seu torn amb una sociologia i una antropologia negatives, a la manera de la teologia negativa de Dionís Areopagita, Eckart o Nicolau de Cusa, és a dir que no té la societat –la família o el sistema de parentiu en el teu cas– com un pressupost, sinó com un enigma que només es pot conèixer indirectament a partir de tot el que d'ella es desconeix. I és que allò social, com Déu –o com l'ésser en Kant o allò real en Lacan– és informalizable, perquè no té forma i, cas de tenir-ne, no ens seria donat conèixer-la, ja que està més enllà del llindar tant del concebible com del expressable. En això consisteix justament el que ens permet evocar de nou la lucidesa pessimista de Clément Rosset i la seva idea d'emergència de la realitat, visió de l'ocult, manifestació del escamotejat per inacceptable i que és inacceptable per absurd i sobretot per dolorós i insofrible. L'esdeveniment, en la seva radicalitat, és –es descobreix– infranquejable. El que passa és irremeiable i el que es perd, com va escriure Miquel Martí i Pol, es perd per sempre.

Les ciències socials van néixer amb la voluntat d'oferir a la societat un mirall fidel, objectiu, una certificació de la seva naturalitat. Què passaria si aquestes disciplines que volien disciplinar el social es neguessin a conformar en mirall, es traguessin del medi i permetessin que la societat -qualsevol societat- es mirés a la paret nua que llavors quedaria davant seu? Passaria el que passa quan ocorren les coses, sobretot les més irrevocables i temibles, però també les més còmiques i patètiques. La societat quedaria davant una superfície rugosa, dura, aspra, opaca, sense significat, sense sentit ... Aquesta mateixa paret és aquella en la qual el protagonista de "Sota el volcà" es descobreix a si mateix quan està borratxo. La societat, de tant en tant també fora de si, mirant fixament a la imatge que li torna el mur davant el qual es troba.

Tens raó. El cos de l'assassinat ens adverteix que hi ha coses que no poden ser pensades. Masses. Inevitable evocar el personatge principal de "Sunset Boulevard", que ofereix el seu testimoni com a cadàver que parla des del fons de la piscina on s'ha ofegat. Del que ens parla –com tota novel·la o pel·lícula negres­– és justament de la foscor del que està emergint, del que emergeix de sobte, la dimensió no estructurada del social, la seva insensatesa innata, l'arbitrari dels dispositius que el fan possible, però que de mateixa manera ho podrien fer rebentar tot en qualsevol moment.

Hi ha diverses lectures que et podrien ser útils. Per exemple El cuerpo del horror, de Françoise Duvignaud (FCE). O El principio de crueldad, de Clément Rosset (Pre-textos). Tot lo d'aquest autor, Rosset, segur que t'inspira. També La comunidad inconfesable, de Maurice Blanchot (Arena). Jo crec que hi ha una línia Sade-Bataille-Rosset que t'aniria de perles. Mira't el llibre de Marcel Hénaff, Sade. La invención del cuerpo libertino (Destino). Atreveix-te amb un llibre del meu amic i mestre Pere Salabert: El cuerpo es el sueño de la razón y la inspiración de un serpiente enfurecida (Ad Ho). Hi ha una experiència en aquesta direcció d'un antropologia negre, que és la tesi d'en Joan Uribe, Interacció i emergència. L'espai públic com a escenari d'esdeveniments, que trobaràs penjada a internet. La part etnogràfic va ser publicada como El costat fosc (Cossetània). De banda de la tesi en si, t'interessarà especialment la bibliografia, que és un recull crec que complet del que s'ha escrit més o menys a prop d'una antropologia del fet criminal.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch