Tinc un gran
record de tots els anys –fins el curs passat de fet– que vaig donar
l'assignatura de Cultura Visual a l'escola de disseny Eina. Diria que ho trobo a faltar. Consagrava
tot el curs a les relacions entre cinema i surrealisme. L'avaluació consistia
en que els/les estudiants havien d'analitzar una seqüència surrealista d'una
pel·lícula que nos fos surrealista, és a dir que no fos explícitament
surrealista, fruit d'algun dels militants del moviment. Els passava tres hores
i mitja d'exemples.
Un d'ells hagués
pogut estar aquest, que estava programat per l'Escopofília d'aquest mes i que
era una escena onírica d'UN CABALLERO ANDALUZ, de LUIS LUCÍA (1954), amb CARMEN
SEVILLA i en JORGE MISTRAL. Era un decorat de GIL PARRONDO, que després va
treballar a Hollywood –"Lawrence de Arabia", "Doctor Zhivago"...–
i va rebre dos Òscars, un per "Patton" i l'altre per "Nicolás y
Alejandra". El que m'interessa de l'escena és sobre tot no sols la
influència de l'estètica surrealista -comú en el cinema musical nordamericà, a la manera del "The Band Vagon", de Minnelli-, sinó més encara el claríssim ascendent
d'aquella escola que es va dir cinema tel·lúric espanyol, i més, donat el
gènere de la pel·lícula, en concret dels números musicals de
"Embrujo", de Carlos Serrano de Osma, amb la Lola Flores i amb
decorats –molt similars a aquests– de José García de Urbieta.