Publicat a http://www.vilaweb.cat/ el 17 de març de 2013
SOBRE LA PROHIBICIÓ, PER PART DEL CAC, DEL TAROT EN HORARI
TELEVISIU INFANTIL
Gerard Horta
El ple del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC)
instrueix procediments contra una empresa que emet 'continguts esotèrics' en la
franja de protecció de menors. El CAC apel·la a la legislació, que 'protegeix'
la infància i l'adolescència mitjançant la prohibició de programes amb
'continguts esotèrics' entre les 6 del matí i les 10 del vespre (vegeu ací)
Es tracta d'una qüestió que els membres del CAC no han
volgut o no han sabut ni concebre ni afrontar –potser resulta que tant se'ls en
fot–: què és esotèric i què no ho és? Ni el CAC ni la legislació que el CAC fa
complir no han implicat un debat científic sobre els continguts del terme
'esoterisme'. Encara més, convindrem que els telenotícies ens informen de
pràctiques de governants públics les causes de les quals remeten de vegades a
'secrets d'estat' que no sabrem mai; de la mateixa manera que els infants veuen
publicitat de productes amb unes qualitats màgiques –l'origen de les quals
roman del tot ocult– generadores d'efectes meravellosos. En tots dos casos, pur
esoterisme.
Dit d'una altra manera: i si per a la societat catalana fos
esotèrica la concepció dominant dels canals televisius, d'acord amb la qual
viure en una societat de classes ha de formar part de la normalitat televisiva
del desenvolupament dels infants? Uns infants que en horari infantil poden
veure, setmanalment, ritus en què uns fidels celebren pràctiques
teo-antropofàgiques –devorar un home/déu és un acte de canibalisme simbòlic, i
que aquest acte et situï en la comunitat de salvació obeeix a motius merament
esotèrics–. També seria esotèrica la justificació que un infant pugui ser
testimoni d'infinites històries en què l'ús de tota mena de violències esdevé
lògic, unes violències que sovint reforcen perspectives classistes de les
relacions socials. El CAC, en tot això, no hi troba senyals esotèrics.
Què hi aporta l'antropologia social? En vista d'una realitat
discontínua, un mag, un 'artista' o un tarotista ofereixen un vincle amb sentit
amb el món, més enllà de la 'normalitat' del dia a dia –una normalitat sempre
canviant, fruit de construccions i de relacions socials dinàmiques–.
L'antropòleg Claude Lévi-Strauss, premi Internacional Catalunya el 2005,
explicava fa dècades que l'eficàcia del xaman o la del mag és una eficàcia
simbòlica, perquè se situa en aquest camp simbòlic més enllà del simulacre, més
enllà del coneixement empíric de les qualitats guaridores d'una planta, més
enllà de la suggestió del client. Allò que en algunes societats se'n diu mana,
per exemple, té una realitat simbòlica que es reflecteix en les dimensions
materials (aquella fusta, aquella pedra...), però que neix d'aquest pensar el
món en aquests termes o aquests altres per completar una explicació que ens
permeti de comprendre el món i la nostra experiència en el món.
És aquest 'pensar el món' –des d'uns termes que abracen la
possibilitat que l'acció del mag ens salvi de la desgràcia– que explica que la
màgia guareixi, mati, endevini, descobreixi allò ocult... Davant la incertesa i
el descontrol que el món ens dóna, un grup reduït de persones anomenats mags
ens donen certesa i control sobre el món, ens ofereixen nous significats que
podrem incorporar al nostre espectre explicatiu i experiencial. És el cas de la
tirada de cartes del tarot: 'Ja entenc què em passa.' Justament per aquesta raó
les misses catòliques que donen sentit a l'experiència de tantes persones no
són desterrades de l'horari infantil. Llavors, per què el tarot sí?
El xaman resol les alteracions psicosomàtiques com ho fa el
psicòleg, tant si utilitza placebos com si no. Per què? Perquè fa que el malalt
pugui pensar la seva malaltia donant-hi un sentit, de manera que inscrigui la
seva experiència en una explicació coherent en la qual el malalt es pot situar
per afrontar la malaltia amb coneixement de causa. Per això el bon xaman
guareix, perquè el malalt li atribueix la capacitat de guarir-lo: el bon xaman
no és un bon xaman perquè guareixi, sinó que guareix perquè és un bon xaman.
Fa quasi cent anys un altre antropòleg, Marcel Mauss,
remetia al mana com un poder impersonal i sobrenatural, una força, un ésser, i
també com una acció, una qualitat, un estat. 'Això és mana' no s'aplica a les
persones, sinó a esperits de persones, a objectes com una pedra, a un ritu;
'això té mana', 'el mana de fer això o allò'; una cosa que 'dóna mana'; el
poder d'un bruixot, la qualitat màgica d'una cosa, un poder màgic, un actuar
màgicament. El mana, doncs, és un comodí, a la manera d'allò que Lévi-Strauss
en diu valor simbòlic zero, allò que dins la lingüística estructural se'n diu
fonema zero. És un fonema no pas diferent dels altres, sinó que serveix per a
omplir els buits que els altres fonemes no omplen. És a dir, el mana, igual que
les pràctiques del mag, el xaman o el tarotista, apareixen com uns significants
flotants que són allà, en qualsevol societat, precisament perquè en vista de
les fragmentacions, els buits, l'incomprensible, l'inexplicable, en vista
d'allò que l'ordre de representacions de la societat no pot resoldre, llavors
apareix aquest comodí o valor simbòlic zero per superar o resoldre les
fragmentacions. Per això hom acudeix al tarot!
Per Lévi-Strauss mags, xamans, fetillers subministren
interpretacions lògiques a la societat, a fi de resoldre el que la nostra
classificació ordinària del món i de l'experiència no pot resoldre. Per això el
pensament classificat com a anòmal i el classificat com a normal es
complementen. Tots dos signifiquen, i tots dos cobreixen els buits que cap dels
dos no pot cobrir en solitari. Així, trobem metgesses, hospitals, ambulatoris,
les bates blanques de la ciència, i al costat –al marge– curanderos, sanadores,
remeiers, endevins, tarotistes. Així, trobem encara contextos rurals en què es
reconeixen les malalties 'de metges i metgesses' i, a més, aquelles altres
malalties que guarirà el curandero tradicional a qui s'acudeix.
Davant d'una societat incoherent o d'una vida sense sentit,
el xaman, el poeta, la tiradora del tarot, et situen en el món i donen sentit a
la teva experiència. Si travessar l'abisme forma part de la vida, expulsar el
tarot de la programació televisiva infantil obligaria el CAC a desterrar-ne
l'home del sac, els dibuixos animats que remeten a situacions màgiques, els
Mags de l'Orient, els films de soldats nord-americans arrasant-ho tot en nom de
la democràcia, la pàtria i el drets humans, els discursos sobre 'el bé comú'
fets per banquers, polítics i sindicalistes professionals... i tots els
telenotícies –cal creure en el sobrenatural per acceptar que el periodista,
mèdium entre l'audiència i el real, presenta 'l'autèntica informació' d'allò
que succeeix cada dia.
'La tarotista d'aquell programa tronat diu mentides.'
Pregunteu-vos si cada una de les nostres vides es basa en major o menor grau en
la mentida; o si la societat en fa, de la farsa generalitzada, el fonament.
Exiliar el tarot de la programació televisiva infantil pertoca al Tribunal de
la Inquisició, no al CAC. La missa moderna té lloc, avui dia, en cada un dels
informatius dels diversos canals televisius, en què se'ns encamina a
representar-nos el món, a practicar-lo i a conèixer-lo en uns termes prou
esotèrics perquè no acabem preguntant-nos: per què això és així?, pot ser d'una
altra manera?
Si l'esoterisme és un risc per als infants, el CAC ha de
prohibir el 90% de la programació televisiva. Heus ací la qüestió. Cobreu
dietes i encarregueu informes: aquest, us el dono de franc. De res.