Una de les meves
personalitats favorites és la d’admirador. Reconec que quan em trobo amb una
persona famosa en no importa quin context, no puc estar-me de demanar-li un
autògraf. Recordo que el meu primer autògraf recollit va ser el que vaig
obtenir d’Antonio Machín a la Rambla de Barcelona en algun moment de mitjans
dels anys 70. Li vaig fer signar la primera pàgina del llibre que portava, que
era res més i res menys que les Rimas de Gustavo Adolfo Bequer. Amb els anys he aplegat una considerable col.lecció.
Comparteixo aquí el darrer, un que li vaig demanar pel carrer fa uns dies a Ernesto Sevilla, un dels responsables de “Muchachada Nui”, de “La hora chanante” i
altres prodigis del posthumor. Vaig sentir-me especialment identificat amb “Museo
Coconut” pel que té de desemmascarament en clau paròdica de la impostura que
encaren els grans museus i centres culturals i, en general, el món del que
encara es té la barra d’anomenar “art”.
