El meu
amic, col.lega i, per damunt de tot, mestre i referent Lluís Mallart, després
de llegir l’entrada al bloc sobre els tiós, m’envia això que diu que va
escriure segurament cap allà 1991 a tall d’una mena de christma destinat
a ser enviat a amic i coneguts. M’ha donat permís per publicar-lo aquí, cosa
que prenc com un honor.
UNA NADALA ANTIGA :
INEFABLE CAGANER
Lluís Mallart Guimerà
La figura més
misteriosa del nostre pessebre és, sense cap dubte, el molt inefable caganer.
Qui no s'haurà preguntat més d'una vegada : però què redimoni fa aquest pagès
indecorós entremig de personatges tan espirituals com Sant Josep, la Verge
Maria i els pastors extasiats als peus de l'infant Jesús?
Segurament
que els nostres folkloristes hauran escrit mil coses sobre els orígens d'aquest
enigmàtic personatge però en aquestes vigílies de les festes de Nadal, després
d'haver desembolicat les figures per fer el pessebre, i d'haver-me trobat de
nou, cara a cara, amb el caganer, no tinc ganes de posar-me a escorcollar el
què hauran escrit els Amades i Capmanys. Per entendre una mica allò que
representa el nostre inefable caganer en tinc prou en contemplar el pessebre i
deixar-me gronxar pel record de les nostres tradicions nadalenques.
Es curiós
constatar que l’Església que tantes vegades i potser per coses menys greus ha
condemnat les desviacions dels seus fidels, no hagi excomunicat al pobre
caganer i, amb ell, la irreverència de tot un poble, el nostre, que cada any,
en fer el pessebre, profana la representació d'una cosa tan santa com el
naixement del Crist col·locant la figura d'un pagès que amb les galtes del seu
darrera exposades a l'aire gelat de la nit deixa regalimar sobre un tou de
molsa el fruit excremencial de les seves entranyes. Malgrat les rialles
malicioses de la mainada, el nostre pagès embarretinat podria ser considerat
com un descregut de mal gust o com un blasfem mal educat. La seva blasfèmia no
és una paraula sinó un acte que encara que sigui l'expressió d'una necessitat
fisiològica de la qual cap mortal pot escapar-se'n, la societat l'ha convertit
en un gest indecent i vergonyós quan es fa en públic, i sacríleg quan
s'acompleix en un lloc sant. L'actitud blasfematòria que podríem veure en el caganer
esdevé més evident, si recordem que en el nostre país les blasfèmies més
populars solen incloure una referència explícita a la funció excretora del cos
humà i que els pagesos, sense tenir-ne l'exclusiva, són uns artistes en l'art
de renegar. Ara bé, si l’Església ha condemnat més d'una vegada la blasfèmia,
en canvi, mai ha cregut necessari condemnar el gest blasfematori del nostre
popular caganer. I amb raó. Aquesta vegada, l’Església ha sabut intuir que
darrera l'aparença d'aquest blasfem groller i de mal gust potser s'hi amaga un
personatge que mereix tota la nostra consideració.
Els catalans
semblem obsessionats per l'acte fisiològic de l'excreció. Una altra tradició
nadalenca que encara es conserva en molts indrets de la nostra terra, i que
tots coneixem, és aquella de "nodrir" i "fer cagar el tió".
És potser a través d'aquest "ritual" nadalenc que podem endevinar la
veritable dimensió simbòlica del nostre caganer. Tots sabem que per "fer
cagar el tió" cal cercar una soca o un tronc d'arbre i després que els
grans han amagat a prop seu neules, torrons i altres petits presents, la
mainada s’adreça al tió a cops de bastó tot cantant:
Caga tió
pel naixement de Nostre Senyor
Caga tió
Sinó et donaré un cop de bastó...
Però tots
sabem - i la mainada ho sabrà un dia - que el tió no caga i que en
aquest context nadalenc, "cagar" vol dir "obsequiar" (els
psicoanalistes també ho dirien). El tió en efecte buidarà el seu ventre fent-ne
sortir confits, neules, torrons i altres presents destinats als infants.
Aquesta transformació simbòlica ens dóna la clau per a comprendre la figura del
nostre caganer. Com el tió, el pagès també caga "pel naixement de
Nostre Senyor" i els seus excrements són igualment un "present"
que ofereix a l'infant Jesús. No cal dubtar-ne més. El caganer és un dels
personatges més excels, més honorable del nostre pessebre, potser més que els pastors i els tres reis d'Orient.
Aquests ofereixen a l'infant Jesús quelcom de material, exterior a ells mateixos
: mel i mató ; or, incens i mirra..., mentre que el caganer es dóna a si mateix
oferint amb tota humilitat quelcom que "li surt de dins", de les
seves pròpies entranyes, quelcom que tots els pagesos del món consideren com el
millor adob per a fer fructificar la terra...
Més de trenta
anys vivint fora del nostre país m'havien fet perdre el fil de l'evolució de
les nostres tradicions. Feia doncs molts anys que no havia anat a la fira del
pessebre. He quedat sorprès en veure que el caganer ja no era tan sols un
pagès. Sobre els taulells dels pessebristes he descobert figuretes de
capellans, militars, monges, futbolistes, metges, polítics... transformats en
caganers i... caganeres. És cert - i que se'm perdoni la franquesa - que tots
solem "cagar-la" alguna vegada i, en aquest sentit, els firaires
d'avui tenen raó d'anar afegint cada any nous caganers i fins i tot de vendre
la figureta del "caganer de l'any" per a celebrar el personatge que
ha fet l'espifiada més majestuosa de la temporada. És cert que les tradicions
perden potser el seu sentit original i en troben de nous. Però aquesta altra
dimensió associant l'error amb l'excreció humana - encara que l'errar sigui tan
humà com el cagar - no te res a veure amb aquella, tan lloable, que ens
transmet el tradicional pagès embarretinat.
Però ben mirat potser tots els caganers, el de sempre i els d'ara, tenim
dret a ser representats al voltant de la cova formant una gran cohort terrenal
: l'inefable, excels i honorable caganer de sempre amb la seva actitud reverent
oferint el do de les seves entranyes a l'Infant Jesús ; i els altres caganers,
nosaltres, amb les galtes embrutides per a recordar, amb una mica d'humilitat,
les nostres innombrables espifiades.
