Resposta a preguntes de la pàgina web de l'Ajuntament d'El Prat de Llobregat a propòsit de la memòria col.lectiva, amb motiu d'una conferència pronunciada al marc de l'exposició de Francesc Abad sobre els afusellaments al Camp de la Bota de Barcelona entre 1939 i 1952. L'entrevista la va ver Dolores Pérez i va tenir lloc l'1 de març de 2005. Va aparèixer publicada a www.elprat.cat.
Ja que el tema de la teva conferència es va basar en la
"memòria", fes una mica de memòria i explica'ns la teva vinculació al
Prat.
Doncs, la meva família prové del poble d'Almadén, i es va
establir a Barcelona, encara que estava molt vinculada al Prat, perquè molts dels
nostres familiars i amics d'Almadén van venir a viure al Prat. La meva
associació amb el Prat és intensa, molt afectiva, perquè hi venia a veure els
amics, passava les nits a casa seva i en tinc magnífics records.
Com quins?
Passejades per l'estació, nits d'anar a dormir tard quan
tenia uns 12 anys, i ara em ve un record molt nítid: veure a la televisió, a
casa d'uns amics, la família Carrillo, perquè a casa encara no en teníem, una
pel·lícula espanyola dels anys 40 que es titulava "El destino se disculpa". Ara que tinc filles d'aquesta edat, me
n'adono de la importància dels records d'aquestes vivències.
Quines imatges et
queden del Prat de la infantesa?
El delta del
Llobregat em fascina, els voltants de l'aeroport, on anàvem a llençar pedres
als avions mentre passaven per sobre;, La platja a l'hivern em resulta molt
emotiva, amb el seu aire desolat, m'és realment entranyable. Fins i tot
enyoro la pudor de La Seda, que em porta al cap records emocionants!
A tu potser sí, però a la gent que viu al Prat, segur que no.
No en tinc cap mena de dubte, perquè la seva eliminació va ser una millora per
a la qualitat de vida, però per una altra banda, va suposar un canvi en el
paisatge que teníem a la memòria. El món canvia, i estic segur que el que jo
ara trobo inhòspit, serà referent per a altres persones que hi donaran un altre
valor. Per exemple, les sales
multicines, que tant els agraden a les meves filles, per a mi no tenen res a
veure amb els antics cinemes de barri. Però per a elles segur que ja estan farcits de records de vivències boniques,
Això és el que tu vas anomenar "poder dels llocs",
durant la teva conferència?
Sí, els llocs tenen memòria, parlen, i a cada persona li
diuen coses diferents. El que passa és que tots tenim la nostra memòria
personal i aquesta acaba amb tu, no et sobreviu. Les que sí que sobreviuen són
les memòries col·lectives, que no són res més que les memòries individuals,
articulades entre si.
Això és el que ha passat al Camp de la Bota?
Sí, al Camp de la Bota es va aixecar una gran llosa que va
suportar el Fòrum de les Cultures. Es va fer sobre un cementiri de més de 1.700
persones que varen ser afusellades allà mateix durant la postguerra espanyola,
i s'ha aixeca't aquesta gran mola sense cap mena de memòria ni homenatge a les
persones que allà van ser assassinades, i pitjor encara, menyspreant els vius,
els familiars que varen patir aquella barbàrie, que ara queda en l'oblit.
En el recinte del Fòrum hi ha un monument...
Més que un monument és una burla a la memòria i un menyspreu
al Camp de la Bota. Vàrem fer una prova per veure quina repercussió tenia
aquesta "placa" que apareix i desapareix, i ni tant sols els
informadors del Fòrum sabien que existia. Sembla que al Camp de la Bota no hagi
passat mai res, que no hi hagi viscut mai ningú, allà. Això és inconcebible en
qualsevol altre lloc. A Europa està ple de "records" a les històries
de l'ocupació nazi, de la resistència.
En canvi, sí que hi ha un monument dedicat a la memòria
d'Ernest Lluch...
Exacte, que no dic que no se'l mereixi, ni molt menys, però,
si es persegueixen les dissidències del present, per què no les del passat? Un
altre exemple, el president Lluís Companys té un estadi per a ell sol, que
tampoc li nego el valor, però no és injust que 1.700 afusellats es mereixin
només una plaqueta mig amagada?
Però, les ciutats
estan plenes de monuments...
Són tombes buides, la major part, perquè la memòria
col·lectiva no és la memòria oficial, utilitza altres llenguatges i altres
camins. L'oficial és una memòria fixa, que es dóna per acabada, però la
col·lectiva és interminable.
I què passa a
Catalunya?
El mateix que a la resta d'Espanya, no hi cap manifestació
en contra del franquisme, al contrari, existeix un monument tan abominable com
El Valle de los Caídos, i ningú no diu res! Aquest país és una màquina
diabòlica d'oblidar.
Com creus que evolucionarà aquesta societat desmemoriada?
L'actual sistema social no promet un augment dels nivells de
justícia i igualtat, al revés, el desordre urbà ha de créixer, de fet ja ho
està fent. Està creixent un moviment social, tal com es va demostrar a les
cimeres de Goteborg, Niça, Praga, Gènova i Barcelona, conseqüència d'aquest
sistema asimètric, que no pot produir més que conflictivitat.
I què hi podem fer els que no volem l'oblit?
Els que recordem, explicar als altres. Hi ha memòria feta de
monuments invisibles, de paraules, que s'estén com una mena de boira.
Un pensament positiu, per acabar?
No, no ho vull. És obligatori acabar en positiu?
