dimarts, 7 de juliol de 2015

L'etnòleg segons el poeta



Ressenya de la traducció catalana de Tristos tròpics, de Claude Lévi-Strauss, a càrrec de Miquel Martí i Pol (Barcelona, Anagrama, 1992, 444 p.), publicada al Quadern de Cultura d'El País, el 16 de juliol 1992. Per a preparar aquest article vaig tenir l'oportunitat que el poeta ens rebés a mi i a la meva filla gran, Ariana, a la seva casa de Roda de Ter, en algun moment de les setmanes anteriors a la seva publicació.

L'ETNÒLEG SEGONS EL POETA
Manuel Delgado

Anagrama ens acaba d’oferir, quasi per sorpresa, l’excel·lent noticia de la reedició d’una de les seves rares incursions catalanes: el Tristos tròpics, de Lévi-Strauss, que va aparèixer fa 23 anys.

D’aquest clàssic del pensament etnològic en si, tot ell un colossal homenatge a Rousseau, poc es pot dir fora de recordar la seva condició d’obra de bellesa i d’intensitat humana i intel·lectual d’excepció, una de les manifestacions més radicals , irrepetibles i líriques de l’antropologia concebuda no sols ja com la ciència de la cultura sinó com l’estat d’ànim d’aquells dels seus conreadors que han conegut de prop el trist destí dels diferents.

El disseny de l’actual edició és idèntic al de la de 1969. Una petita diferencia adverteix en la nova que aquesta versió dels Tristos tròpics és certament especial. Ara, a la portada, hi figura el nom d’aquell a qui va ser encarregada la traducció de l’obra: Miquel Martí i Pol. Aquesta circumstància singular augmenta -caldria dir que duplica- l’interès d’aquests Tristos tròpics. A més del valor intrínsec del llibre que Plon publica al 1955, el lector tindrà oportunitat d’aproximar-se a una de les facetes més valuoses, i alhora menys estudiades, de l’autor d’Estimada Marta.

Qualsevol que hagi copsat la cura, la intel·ligència i l’afecte amb què han estat fetes les versions de Martí i Pol de textos aliens haurà arribat per força a la conclusió que no han pogut ser, com s’ha dit, ni les estretors econòmiques ni les dilettanze del pur exercici estilístic les que han motivat pàgines saturades d’una tensió creativa que, essent distintes i personals, no desmereixen en res de les que animaven els originals. El mòbil d’aquesta forma de traduir m’era reconegut pel poeta, en una conversa privada, com el de l’amor, i el de l’amor, a més, entès en el pitjor sentit de la paraula, aquell que col·loca l’enamorat a les antípodes tant de la superficialitat de la seducció com de la llibertat. Amor entès com a dependència, com a obsessió per un objecte, l’original, estimat a més sense correspondència.

Aquesta relació crispada i personal que el Martí i Pol traductor estableix amb l’obra traslladada –i transfigurada- és present em Tristos tròpics, com també ho era en l’altre llibre de Lévi-Strauss del qual li va ser encarregada la versió catalana: El pensament salvatge (Edicions 62). Aquests dos llibres no són remarcables sols per la qualitat literària de la translació, sinó també per la sensibilitat invertida pel traductor a l’hora de transvasar uns textos corresponents, d¡altra banda, a una disciplina acadèmica com és l’antropologia i que són dels que solen figurar em les bibliografies obligatòries de més d’una assignatura universitària.

És reconegut que solament un poeta pot traduir un poeta. Però, qui està em condicions de traduir un etnòleg gens fàcil com és en Lévi-Strauss? Evidentment, un altre etnòleg, però aquí es demostra que un autor de llibres de poesia també. Com s’explica aquesta virtut comprensiva del poeta de Roda de Ter a l’hora d’enfrontar-se a un dialecte em aparença tan allunyat d¡ell, tot un autodidacte?

Les claus serien, em primer terme, la identificació amb uns valors com són els d’aquest ultra humanisme que sols certes sensibilitats podem percebre darrere el presumpte antihumanisme de l’antropolgia estructural. Després, el fet que em definitiva –i tal i com Martí i Pol em deia-, qualsevol forma de comunicació profunda queda sotmesa, pel sol fet de ser-ho, a la jurisdicció poètica.

Però, per sobre de totes aquestes qualitats que tan brillantment facilitaren la feina interpretativa de Martí i Pol envers Lévi-Strauss, el que trobem és l’equivalència, entre la situació personal de l’etnòleg, auto desterrat en un món remot -.els nambiquara i el bororo amazònics- on lluitava per extreure’n un sentit llunyà –el de l’existència d’ell mateix investigador i de la societat de què provenia-, i la d’un poeta que, immers llavors em l’ambient del realisme sociohistòric , vol comprometre’s em una vida –la fàbrica, el poble- que no acabà mai de ser del tot la seva vida. Aplicacions ambdues d’aquell principi b`sic em etnografia i em poesia que obliga a veure les coses sempre, per dir-ho com el títol d’un llibre de Lévi-Strauss, de près et de loin, de prop i de lluny.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch