Ressenya de la traducció catalana de Tristos tròpics, de Claude Lévi-Strauss, a càrrec de Miquel Martí i Pol (Barcelona, Anagrama, 1992, 444 p.), publicada al Quadern de Cultura d'El País, el 16 de juliol 1992. Per a preparar aquest article vaig tenir l'oportunitat que el poeta ens rebés a mi i a la meva filla gran, Ariana, a la seva casa de Roda de Ter. Ho vaig viure com un honor.
L'ETNÒLEG SEGONS EL POETA
Manuel Delgado
Anagrama ens
acaba d’oferir, quasi per sorpresa, l’excel·lent noticia de la reedició d’una
de les seves rares incursions catalanes: el Tristos
tròpics, de Lévi-Strauss, que va aparèixer fa 23 anys.
D’aquest clàssic
del pensament etnològic en si, tot ell un colossal homenatge a Rousseau, poc es
pot dir fora de recordar la seva condició d’obra de bellesa i d’intensitat
humana i intel·lectual d’excepció, una de les manifestacions més radicals ,
irrepetibles i líriques de l’antropologia concebuda no sols ja com la ciència
de la cultura sinó com l’estat d’ànim d’aquells dels seus conreadors que han
conegut de prop el trist destí dels diferents.
El disseny de
l’actual edició és idèntic al de la de 1969. Una petita diferencia adverteix en
la nova que aquesta versió dels Tristos
tròpics és certament especial. Ara, a la portada, hi figura el nom d’aquell
a qui va ser encarregada la traducció de l’obra: Miquel Martí i Pol. Aquesta
circumstància singular augmenta -caldria dir que duplica- l’interès d’aquests Tristos tròpics. A més del valor
intrínsec del llibre que Plon publica al 1955, el lector tindrà oportunitat
d’aproximar-se a una de les facetes més valuoses, i alhora menys estudiades, de
l’autor d’Estimada Marta.
Qualsevol que
hagi copsat la cura, la intel·ligència i l’afecte amb què han estat fetes les
versions de Martí i Pol de textos aliens haurà arribat per força a la conclusió
que no han pogut ser, com s’ha dit, ni les estretors econòmiques ni les dilettanze del pur exercici estilístic
les que han motivat pàgines saturades d’una tensió creativa que, essent
distintes i personals, no desmereixen en res de les que animaven els originals.
El mòbil d’aquesta forma de traduir m’era reconegut pel poeta, en una conversa
privada, com el de l’amor, i el de l’amor, a més, entès en el pitjor sentit de
la paraula, aquell que col·loca l’enamorat a les antípodes tant de la
superficialitat de la seducció com de la llibertat. Amor entès com a dependència,
com a obsessió per un objecte, l’original, estimat a més sense correspondència.
Aquesta relació
crispada i personal que el Martí i Pol traductor estableix amb l’obra
traslladada –i transfigurada- és present em Tristos
tròpics, com també ho era en l’altre llibre de Lévi-Strauss del qual li va
ser encarregada la versió catalana: El
pensament salvatge (Edicions 62). Aquests dos llibres no són remarcables
sols per la qualitat literària de la translació, sinó també per la sensibilitat
invertida pel traductor a l’hora de transvasar uns textos corresponents,
d¡altra banda, a una disciplina acadèmica com és l’antropologia i que són dels
que solen figurar em les bibliografies obligatòries de més d’una assignatura
universitària.
És reconegut que
solament un poeta pot traduir un poeta. Però, qui està em condicions de traduir
un etnòleg gens fàcil com és en Lévi-Strauss? Evidentment, un altre etnòleg,
però aquí es demostra que un autor de llibres de poesia també. Com s’explica
aquesta virtut comprensiva del poeta de Roda de Ter a l’hora d’enfrontar-se a un
dialecte em aparença tan allunyat d¡ell, tot un autodidacte?
Les claus serien,
em primer terme, la identificació amb uns valors com són els d’aquest ultra
humanisme que sols certes sensibilitats podem percebre darrere el presumpte antihumanisme
de l’antropolgia estructural. Després, el fet que em definitiva –i tal i com
Martí i Pol em deia-, qualsevol forma de comunicació profunda queda sotmesa,
pel sol fet de ser-ho, a la jurisdicció poètica.
Però, per sobre
de totes aquestes qualitats que tan brillantment facilitaren la feina
interpretativa de Martí i Pol envers Lévi-Strauss, el que trobem és
l’equivalència, entre la situació personal de l’etnòleg, auto desterrat en un
món remot -.els nambiquara i el bororo amazònics- on lluitava per extreure’n un
sentit llunyà –el de l’existència d’ell mateix investigador i de la societat de
què provenia-, i la d’un poeta que, immers llavors em l’ambient del realisme
sociohistòric , vol comprometre’s em una vida –la fàbrica, el poble- que no
acabà mai de ser del tot la seva vida. Aplicacions ambdues d’aquell principi
b`sic em etnografia i em poesia que obliga a veure les coses sempre, per dir-ho
com el títol d’un llibre de Lévi-Strauss, de
près et de loin, de prop i de lluny.
