Al gener de 1991
vaig anar a un programa de debat de TV3 que portava Josep Puigbó i que es deia “Mirall
públic”. El dedicaven a la imatge de les persones i el paper dels tractaments
estètics. Un dels convidats era en Xavier Domingo, un personatge interessant d’aquella
època, que havia publicat a Ruedo Ibérico –l’editorial per antonomàsia de l’antifranquisme
a l’exili–, en concret un llibre que conservo amb afecte, España erótica (1967). Després va treballar com a corresponsal a
París de Cambio 16, on va conèixer en
Pedro J. Ramírez, que va confiar en ell com una dels periodistes clau per tirar
endavant l’edició barcelonina d’El Mundo.
Em va convidar a col.laborar-hi i vaig publicar algunes columnes. També va
estar darrera de l’edició d’El Observador,
un diari que era com una mena de portaveus mediàtic de Convergència i Unió i
que tenia en Ramon Prenafeta al darrera. Al programa em van convidar perquè era
un gran gastrònom, que havia publicat algunes coses important en aquest àmbit.
Està clar que no
teníem gaire afinitat ideològic, però és ben cert que les amistats les triem
per com són les persones, no pel que són. En aquest sentit, van fer-nos una
mica amics i per això voldria dedicar-li l’evocació d’aquestes imatges. Per
això i també perquè era un dels personatge més característics de l’època. Va
morir el 1996.
