dissabte, 15 de desembre de 2012

La rebotiga de la mort. "Morir de riure. La part del darrere dels ritus funeraris a un tanatori de l’Anoia"; treball de màster de Dolors García (juny 20112)


Dolors Garcia va presentar fa unes setmanes al Departament d'Antropologia Social de la UB  la seva recerca de màster sobre els ritus funeraris a la comarca d’Osona. El seu informe comença amb una escena. Al tanatori d’Igualada va ser vetllat el cos d’un home de quaranta vuit anys mort de càncer a l’hospital, en mig d’una cerimònia multitudinària prevista com un  acompanyament en el seu trànsit de la societat dels vius a la societat dels ancestres. El nombrós acte d’acomiadament al costat del cos sense vida demostrà la importància del cos present en els rituals funeraris. Pronunciar l’últim adéu al difunt abans de ser transportat a la seva última sepultura, en una situació en què no està ni viu ni mort, sinó instal·lat en la fase liminal de tot passatge a l’espera de ser integrat plenament al món dels morts després de rebre les cures obligatòries per part de la comunitat, és la finalitat del conjunt de les pràctiques de gestió del cos sense vida que es duen a terme en els últims moments de tot ésser humà.

En els ritus funeraris, la fase liminal del passatge de l’estat de viu a mort correspon a la exhibició pública del cos del finat i al tractament del cadàver. Les cerimònies de cos present, així com la consideració ritual de les despulles del difunt abans de la seva exhumació final, ha estat un tema recorrent en els treballs d’antropologia i història de la mort. L’objectiu de la recerca era comprendre les activitats que actualment els humans portem a terme amb els seus morts. Amb aquest fi, observar i analitzar la vida social que té lloc dintre dels límits físics d’una tanatori, lloc on el ritual funerari en els nostres dies adopta forma i sentit, és de cabdal importància.

Arribada al camp, durant la preparació i execució del funeral, la meva inicial de la investigadora va ser la de trobar-se una rígida reproducció seqüencial d’actes que deixen una marge molt reduït a l’actuació no prescrita, una mena d’instruccions d’ús que anquilosen el procediment. L’accés al camp va ser fàcil i va tenir el privilegi de trobar uns informants qualificats, experts en el tema i amb una dilatada experiència en la professió de la mort. Durant tot el temps previst a l’observació, els va acompanyar en la seva rutina diària mentre l’explicaven i mostraven en detall totes les seves activitats. Degut a aquesta immillorable ubicació en el camp, l’espai d’observació es va desplaçar de les instàncies més públiques del tanatori a les  separades destinades al tractament de les despulles, de forma que l’estret marge a l’actuació no prescrita, de manera gairebé automàtica, va permetre accedir sistemàticament als moments de sociabilitat que es donen durant la celebració del final de la vida, no només a la vista del públic sinó també al darrere, el transceni, és a dir en la part de les instal·lacions funeràries no accessibles al públic en general, on es duen a terme, per part dels empleats de la funerària Anoia, les tasques de presentació i adecentament del finat, de cara a la seva exhibició pública en el marc del ritual.

El treball presentat mostra aleshores la precisió amb que s’executen les activitats de disposició del cos sense vida, en una coordinació entre dos espais, les instàncies públiques i les privades, necessaris e imprescindibles ambdós per a la significació de la mort i la pèrdua.

L’antropologia social i cultural entén avui dia la mort com un procés que pateix un individu –procés biològic- i la societat que el perd –procés social–, processos que es constitueixen segons el sistema de valors i creences vigent en cada moment. Els respectes són abundants i abasten una multitud d’etapes històriques i de societats. Ara bé, aquestes aproximacions a les cerimònies de cos present no han tingut habitualment en compte els aspectes aparentment menys protocol.litztats del tractament del cos del difunt. Més aviat, en tots els casos es dóna per descomptada la naturalesa sagrada o tabuada, per utilitzar termes de la sociologia durkemiana, del cadàver. D’aquí que em pregunto: aquesta estatuació tan especial es manté en tot moment? Inclou també els moments en els que “ningú mira”, és dir, aquells en els que el propi mort, com a actor protagonista del drama ritual, està fora d’escena i no pateix una preocupació “en guardar les formes”?

En aquesta “part del darrere” de la representació de la mort a la investigadora ha tingut excés s’observa que la serietat i la solemnitat que caracteritzen la part pública del comiat del difunt es transforma en una relació molt més familiar i “de confiança” amb el cadàver, que sembla desmentir la seva naturalesa suposadament sagrada. Però, aquest tracte desimbolt aparentment menys respectuós amb el cos del finat implica una forma de profanació, o bé, hauria de ser interpretat com una de les maneres que adopten avui entre nosaltres mecanismes semblants a les relacions burlesques estudiades per l’antropologia i acompleixen una funció similar? Estaríem davant l’evidència d’una familiaritat no ofensiva amb el sagrat i la mort que autors com Bajtin o Huizinga van ubicar en l’ Edat Mitjana Europea?

Al llarg del treball de camp al tanatori d’Igualada, Dolors va comprovar que el tractament del difunt implica aspectes cerimonials i tècnics, a través dels quals trobem són proves inequívoques que les coses a les que s’atribueix valor ritual poden rebre un tractament que, en principi, podria ser considerat gens respectuós. D’aquí l’humor negre que caracteritza les representacions culturals de la mort i el seu comiat, que implica entre nosaltres tot un subgènere literari i cinematrogràfic que podríem anomenar “de funerals”.

En aquest sentit que Dolors García remet a Bajtin per a suggerir una comparació entre les festes carnavalesques i la part amagada del tanatori trobant que els elements còmics de tots dos rituals permeten un cert paral·lel, sobre tot pensant en els elements informals del tractament del cadàver mitjançant les tasques de tanatopràxia, abans no s’ha convertit en difunt. La segona vida viscuda en el carnaval, aquella que s’oposava a la serietat de l’Edat Mitja i el Renaixement, resulta anàloga als moments de diversió viscuts al marge de la oficialitat del funeral, de la serietat i el to religiós que generalment utilitzen. Aquesta dualitat en la percepció del món és la que es percep en el treball amb la mort, que passa de l’estricte compliment de les normes a la part del davant o front de la representació, a moments de relaxació i familiaritat a la part del darrere o backstage, utilizant termes de l’enfocament dramatúrgic d’Erving Goffman. El riure que s’encoratja en la part escapolida dels rituals funeraris no resta reduït a una simple i pura ridiculització, sinó que conserva la seva integritat. El punt de vista particular que el riure preconitza no té menys importància que el circumspecte que s’exhibeix oficialment: d’aquí la separació moral i la curosa proximitat física entre la serietat quasi sinistre del que passa a la part del davant de la representació dels rituals funeraris i del que passa al darrere. Mentre a un lloc es plora, a l’altre es riu.

Li agreixo a Dolors García m’hagi fet l’honor de dirigir la seva recerca, que va obtenir una qualificació d’Excel.lent.

[La fotografia és de Matt Weber i està agafada de weber-street-photography.com/]




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch