Dolors Garcia va presentar fa unes setmanes al Departament d'Antropologia Social de la UB la seva recerca de màster sobre
els ritus funeraris a la comarca d’Osona. El seu informe comença amb una
escena. Al tanatori d’Igualada va ser vetllat el cos d’un home de quaranta vuit
anys mort de càncer a l’hospital, en mig d’una cerimònia multitudinària prevista com un acompanyament en el seu trànsit de la societat
dels vius a la societat dels ancestres. El nombrós acte d’acomiadament al
costat del cos sense vida demostrà la importància del cos present en els
rituals funeraris. Pronunciar l’últim adéu al difunt abans de ser transportat a
la seva última sepultura, en una situació en què no està ni viu ni mort, sinó
instal·lat en la fase liminal de tot
passatge a l’espera de ser integrat plenament al món dels morts després de
rebre les cures obligatòries per part de la comunitat, és la finalitat del
conjunt de les pràctiques de gestió del cos sense vida que es duen a terme en
els últims moments de tot ésser humà.
En els ritus funeraris, la fase liminal
del passatge de l’estat de viu a mort correspon a la exhibició pública del cos
del finat i al tractament del cadàver. Les cerimònies de cos present, així com
la consideració ritual de les despulles del difunt abans de la seva exhumació
final, ha estat un tema recorrent en els treballs d’antropologia i història de
la mort. L’objectiu de la recerca era comprendre les activitats que actualment els
humans portem a terme amb els seus morts. Amb aquest fi, observar i analitzar
la vida social que té lloc dintre dels límits físics d’una tanatori, lloc on el
ritual funerari en els nostres dies adopta forma i sentit, és de cabdal
importància.
Arribada al camp, durant la preparació i execució del funeral, la meva
inicial de la investigadora va ser la de trobar-se una rígida reproducció
seqüencial d’actes que deixen una marge molt reduït a l’actuació no prescrita,
una mena d’instruccions d’ús que anquilosen el procediment. L’accés al camp va
ser fàcil i va tenir el privilegi de trobar uns informants qualificats, experts
en el tema i amb una dilatada experiència en la professió de la mort. Durant
tot el temps previst a l’observació, els va acompanyar en la seva rutina diària
mentre l’explicaven i mostraven en detall totes les seves activitats. Degut a
aquesta immillorable ubicació en el camp, l’espai d’observació es va desplaçar de
les instàncies més públiques del tanatori a les
separades destinades al tractament de les despulles, de forma que l’estret
marge a l’actuació no prescrita, de manera gairebé automàtica, va permetre
accedir sistemàticament als moments de sociabilitat que es donen durant la
celebració del final de la vida, no només a la vista del públic sinó també al
darrere, el transceni, és a dir en la part de les instal·lacions funeràries no accessibles
al públic en general, on es duen a terme, per part dels empleats de la
funerària Anoia, les tasques de presentació i adecentament del finat, de cara a
la seva exhibició pública en el marc del ritual.
El treball presentat mostra aleshores la precisió amb que s’executen les
activitats de disposició del cos sense vida, en una coordinació entre dos
espais, les instàncies públiques i les privades, necessaris e imprescindibles
ambdós per a la significació de la mort i la pèrdua.
L’antropologia social i cultural entén avui dia la mort com un procés que
pateix un individu –procés biològic- i la societat que el perd –procés social–,
processos que es constitueixen segons el sistema de valors i creences vigent en
cada moment. Els respectes són abundants i abasten una multitud d’etapes
històriques i de societats. Ara bé, aquestes aproximacions a les cerimònies de
cos present no han tingut habitualment en compte els aspectes aparentment menys
protocol.litztats del tractament del cos del difunt. Més aviat, en tots els
casos es dóna per descomptada la naturalesa sagrada o tabuada, per utilitzar
termes de la sociologia durkemiana, del cadàver. D’aquí que em pregunto: aquesta
estatuació tan especial es manté en tot moment? Inclou també els moments en els
que “ningú mira”, és dir, aquells en els que el propi mort, com a actor
protagonista del drama ritual, està fora d’escena i no pateix una preocupació
“en guardar les formes”?
En aquesta “part del darrere” de la representació de la mort a la
investigadora ha tingut excés s’observa que la serietat i la solemnitat que
caracteritzen la part pública del comiat del difunt es transforma en una
relació molt més familiar i “de confiança” amb el cadàver, que sembla desmentir
la seva naturalesa suposadament sagrada. Però, aquest tracte desimbolt
aparentment menys respectuós amb el cos del finat implica una forma de
profanació, o bé, hauria de ser interpretat com una de les maneres que adopten
avui entre nosaltres mecanismes semblants a les relacions burlesques estudiades
per l’antropologia i acompleixen una funció similar? Estaríem davant
l’evidència d’una familiaritat no ofensiva amb el sagrat i la mort que autors
com Bajtin o Huizinga van ubicar en l’ Edat Mitjana Europea?
Al llarg del treball de camp al tanatori d’Igualada, Dolors va comprovar
que el tractament del difunt implica aspectes cerimonials i tècnics, a través
dels quals trobem són proves inequívoques que les coses a les que s’atribueix
valor ritual poden rebre un tractament que, en principi, podria ser considerat
gens respectuós. D’aquí l’humor negre que caracteritza les representacions
culturals de la mort i el seu comiat, que implica entre nosaltres tot un
subgènere literari i cinematrogràfic que podríem anomenar “de funerals”.
En aquest sentit que Dolors García remet a Bajtin per a suggerir una
comparació entre les festes carnavalesques i la part amagada del tanatori
trobant que els elements còmics de tots dos rituals permeten un cert paral·lel,
sobre tot pensant en els elements informals del tractament del cadàver
mitjançant les tasques de tanatopràxia, abans no s’ha convertit en difunt. La segona
vida viscuda en el carnaval, aquella que s’oposava a la serietat de l’Edat
Mitja i el Renaixement, resulta anàloga als moments de diversió viscuts al
marge de la oficialitat del funeral, de la serietat i el to religiós que
generalment utilitzen. Aquesta dualitat en la percepció del món és la que es
percep en el treball amb la mort, que passa de l’estricte compliment de les
normes a la part del davant o front
de la representació, a moments de relaxació i familiaritat a la part del
darrere o backstage, utilizant termes
de l’enfocament dramatúrgic d’Erving Goffman. El riure que s’encoratja en la
part escapolida dels rituals funeraris no resta reduït a una simple i pura
ridiculització, sinó que conserva la seva integritat. El punt de vista
particular que el riure preconitza no té menys importància que el circumspecte
que s’exhibeix oficialment: d’aquí la separació moral i la curosa proximitat
física entre la serietat quasi sinistre del que passa a la part del davant de
la representació dels rituals funeraris i del que passa al darrere. Mentre a un
lloc es plora, a l’altre es riu.
Li agreixo a Dolors García m’hagi fet l’honor de dirigir la seva recerca,
que va obtenir una qualificació d’Excel.lent.
[La fotografia és de Matt Weber i està agafada de weber-street-photography.com/]
