dimecres, 25 de març de 2015

La Rambla com a passarel·la civil


La foto prové de flickr.com/photos/tetegil/
Escrit com a contribució d'una campanya que, el novembre de 2011, es va titular “Tornem a la Rambla" organitzada per l'Assemblea Veïnal per a una Rambla democràtica. 

LA RAMBLA COM A PASSAREL·LA CIVIL
 Manuel Delgado

La Rambla porta dècades assumint la funció d’una mena de passarel·la per la que desfila tot allò que mereix ser vist per tothom. Fins fa no pas gaire a la Rambla s'hi concorria no sols per passar-hi, sinó per veure-hi passar i sobretot per veure qui i què hi passava. I no sols per part d’individus o famílies les que desfilaven, sinó seguicis religiosos, rues de carnaval, militars en formació, obrers aïrats, enterraments multitudinaris, piquets de vaga, afeccionats victoriosos..., passejos col·lectius a càrrec de coalicions de vianants que exhibeixen sentiments, valors, objectius, vindicacions o identitats compartides. La Rambla, sens dubte, és un autèntic senderi ritual.

Aquesta havia estat la seva tasca des de mitjans del segle XIX fins 1939: la de constituir-se en escenaris per les grans trobades i topades socials. L’etapa franquista va interrompre aquest usdefruit civil de la Rambla en tant que va impedir qualsevol apropiació desafecte de l’espai urbà. La recuperació de les llibertats formals arran la mort del dictador el 1975 va ser en bona mida la recuperació del carrer, el que és gairebé el mateix que dir la recuperació de la Rambla, poc menys que inhabilitada per a les aparicions furtives de l'oposició, tret d'algunes excepcions, com les vagues del tramvia del 1951 i el 1957; la protesta contra l'afusellament de Julián Grimau, el 1962, o contra el procés de Burgos, el desembre de 1970; alguna mobilització estudiantil, com la de 1966, o la vaga de SEAT la tardor de 1971. A llarg de lustre comprès entre el 1977 i el 1981, van ser freqüents els aldarulls a la part alta de les Rambles. Eren el anys i aquell l’escenari dels intents del PSUC de treure el cap, la reclamació de llibertats nacionals, diferents vagues, les protestes pels assassinats de la policia i de l’extrema dreta, les primeres manifestacions gais... No és estrany que les marxes en favor de l'amnistia de febrer de 1976 no s'oblidessin del vell passeig, ni que la primera manifestació del Primer de Maig, aquell mateix any, fos convocada allà; ni que la del primer 11 de setembre a la capital catalana, el 1977, acabés també a la Rambla, on es produeixen greus incidents.

Era aquella l’època en la que els intel·lectuals de classe alta i mitja feien les seves incursions nocturnes a night-clubs i locals d’ambient més o menys “golfo”: Panam's, Tabú, La Venta Andaluza, el Drugstore de Liceu, l'American Soda, Can Boada o el Jazz Colón, amb les aturades obligatòries a La Cazalla, a l’Arc del Teatre. Potser alguna visita a la Pensión Lolita o qualsevol establiment per l’estil pels voltants del Frontón Colón. Tot allò que recullen pel·lícules com “Los Tarantos”, “Sinatra”, “Bilbao”..., o les novel·les de Vázquez Montalbán, Eduardo Mendoza, Raúl Núñez, etc. És la Rambla per la que, a finals dels 70, es fatxendaran Nazario, Alberto Cardín, Mariscal, Outumuro i Ocaña. Tot compatible amb que les vetllades al Liceu prosseguissin essent l’oportunitat d'exhibir l'opulència i el luxe de les bones famílies barcelonines.

D'aleshores ençà la Rambla ha canviat. El desballestament del que havia estat el teixit de petites indústries i tallers dels seus voltants i el relleu de part del que fou el seu veïnatge popular per un altre de classe mitja o alta han d'associar-se a la tematització del passeig, és a dir la de la seva adaptació al que s'ha dit, s'ha escrit o s'ha mostrat d'ell. De fet, la Rambla és ja un indret pel que trobem són turistes que es troben amb d’altres turistes, tots plegats buscant la confirmació del que les guies turístiques els ha promès que veurien. La immensa majoria dels establiments comercials són d'hoteleria o de records, incloent-hi els antics quioscos de premsa. La proliferació d’estàtues humanes encara subratlla més la conversió de la Rambla en plató per a fotògrafs i cameràmans amateurs. Fins i tot la presència d'immigrants és posa al servei d'un nou sabor local, una diversitat cultural entesa com una atracció més a promocionar. Els únics seguicis permesos són les cavalcades de la Mercè i les cercaviles patrocinades institucionalment i les celebracions esportives són tolerades amb resignació per unes autoritats que tendeixen a concebre-les com una qüestió d'ordre públic. Cada dos per tres la policia fa redades contra les prostitutes d'origen africà que ofereixen els seus serveis als porxos de la Boqueria o a les pollegueres dels carrers del voltant. O empaita als estrangers que venen cerveses, tot i que no als que se les beuen a dojo i, a certes hores, celebren allà un colossal aplec alcohòlic. S’han desallotjat les velles ocelleries, en nom de les nova correcció política. En aquests moments, la Rambla és un espai vedat a les marxes de protesta, una insòlita limitació del dret d'expressió i manifestació que intenta conformar el passeig com un espai apolític i desconflictivitzat, el que no impedeix que els disturbis per qualsevol causa siguin quasi regulars.

I això és el que han fet de la Rambla. Continua sent una passarel·la, però el que desfila ara és un mer simulacre, una parodia, una caricatura patètica i grollera no del que fou, sinó del que diuen que és i del que volen que sigui.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch