 |
| La foto prové de flickr.com/photos/tetegil/ |
Escrit com a contribució d'una campanya que, el novembre de 2011, es va titular “Tornem a la Rambla" organitzada per l'Assemblea Veïnal per a una
Rambla democràtica.
LA
RAMBLA COM A PASSAREL·LA CIVIL
Manuel
Delgado
La Rambla porta
dècades assumint la funció d’una mena de passarel·la per la que desfila tot
allò que mereix ser vist per tothom. Fins fa no pas gaire a la Rambla s'hi
concorria no sols per passar-hi, sinó per veure-hi passar i sobretot per veure
qui i què hi passava. I no sols per part d’individus o famílies les que
desfilaven, sinó seguicis religiosos, rues de carnaval, militars en formació,
obrers aïrats, enterraments multitudinaris, piquets de vaga, afeccionats
victoriosos..., passejos col·lectius a càrrec de coalicions de vianants que
exhibeixen sentiments, valors, objectius, vindicacions o identitats
compartides. La Rambla, sens dubte, és un autèntic senderi ritual.
Aquesta havia estat
la seva tasca des de mitjans del segle XIX fins 1939: la de constituir-se en
escenaris per les grans trobades i topades socials. L’etapa franquista va
interrompre aquest usdefruit civil de la Rambla en tant que va impedir
qualsevol apropiació desafecte de l’espai urbà. La recuperació de les
llibertats formals arran la mort del dictador el 1975 va ser en bona mida la
recuperació del carrer, el que és gairebé el mateix que dir la recuperació de
la Rambla, poc menys que inhabilitada per a les aparicions furtives de
l'oposició, tret d'algunes excepcions, com les vagues del tramvia del 1951 i el
1957; la protesta contra l'afusellament de Julián Grimau, el 1962, o contra el
procés de Burgos, el desembre de 1970; alguna mobilització estudiantil, com la
de 1966, o la vaga de SEAT la tardor de 1971. A llarg de lustre comprès entre
el 1977 i el 1981, van ser freqüents els aldarulls a la part alta de les
Rambles. Eren el anys i aquell l’escenari dels intents del PSUC de treure el
cap, la reclamació de llibertats nacionals, diferents vagues, les protestes
pels assassinats de la policia i de l’extrema dreta, les primeres
manifestacions gais... No és estrany que les marxes en favor de l'amnistia de
febrer de 1976 no s'oblidessin del vell passeig, ni que la primera manifestació
del Primer de Maig, aquell mateix any, fos convocada allà; ni que la del primer
11 de setembre a la capital catalana, el 1977, acabés també a la Rambla, on es
produeixen greus incidents.
Era aquella l’època
en la que els intel·lectuals de classe alta i mitja feien les seves incursions
nocturnes a night-clubs i locals d’ambient més o menys “golfo”: Panam's, Tabú,
La Venta Andaluza, el Drugstore de Liceu, l'American Soda, Can Boada o el Jazz
Colón, amb les aturades obligatòries a La Cazalla, a l’Arc del Teatre. Potser
alguna visita a la Pensión Lolita o qualsevol establiment per l’estil pels
voltants del Frontón Colón. Tot allò que recullen pel·lícules com “Los
Tarantos”, “Sinatra”, “Bilbao”..., o les novel·les de Vázquez Montalbán,
Eduardo Mendoza, Raúl Núñez, etc. És la Rambla per la que, a finals dels 70, es
fatxendaran Nazario, Alberto Cardín, Mariscal, Outumuro i Ocaña. Tot
compatible amb que les vetllades al Liceu prosseguissin essent l’oportunitat
d'exhibir l'opulència i el luxe de les bones famílies barcelonines.
D'aleshores ençà la
Rambla ha canviat. El desballestament del que havia estat el teixit de petites
indústries i tallers dels seus voltants i el relleu de part del que fou el seu
veïnatge popular per un altre de classe mitja o alta han d'associar-se a la tematització
del passeig, és a dir la de la seva adaptació al que s'ha dit, s'ha escrit o
s'ha mostrat d'ell. De fet, la Rambla és ja un indret pel que trobem són
turistes que es troben amb d’altres turistes, tots plegats buscant la
confirmació del que les guies turístiques els ha promès que veurien. La immensa
majoria dels establiments comercials són d'hoteleria o de records, incloent-hi
els antics quioscos de premsa. La proliferació d’estàtues humanes encara
subratlla més la conversió de la Rambla en plató per a fotògrafs i cameràmans
amateurs. Fins i tot la presència d'immigrants és posa al servei d'un nou sabor
local, una diversitat cultural entesa com una atracció més a promocionar. Els
únics seguicis permesos són les cavalcades de la Mercè i les cercaviles
patrocinades institucionalment i les celebracions esportives són tolerades amb
resignació per unes autoritats que tendeixen a concebre-les com una qüestió
d'ordre públic. Cada dos per tres la policia fa redades contra
les prostitutes d'origen africà que ofereixen els seus serveis als porxos
de la Boqueria o a les pollegueres dels carrers del voltant. O empaita als
estrangers que venen cerveses, tot i que no als que se les beuen a dojo i, a
certes hores, celebren allà un colossal aplec alcohòlic. S’han desallotjat les
velles ocelleries, en nom de les nova correcció política. En aquests moments,
la Rambla és un espai vedat a les marxes de protesta, una insòlita limitació
del dret d'expressió i manifestació que intenta conformar el passeig com un
espai apolític i desconflictivitzat, el que no impedeix que els disturbis per
qualsevol causa siguin quasi regulars.
I això és el que
han fet de la Rambla. Continua sent una passarel·la, però el que desfila ara és
un mer simulacre, una parodia, una caricatura patètica i grollera no del que
fou, sinó del que diuen que és i del que volen que sigui.
