diumenge, 11 de novembre de 2012

"Dones del carrer". Text per al catàleg de l’exposició “On són les dones", Biblioteca-Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú (2005)

Text per al catàleg de l’exposició On són les dones? Espais femenins a l'art català dels segles XiX i XX, Biblioteca-Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú l'any 2005, comissariada per Conxita Gil.

DONES DEL CARRER
L’espai públic en clau de gènere 

Manuel Delgado


Allò que coneixem com “l’home del carrer” s’identifica amb aquest personatge central de l’ordre polític lliberal que és el ciutadà, molècula fonamental de la democràcia, les accions del qual són reafirmació concreta d’un espai públic entès com esfera al mateix temps de comunicació i de circulació, en el qual cadascú pot gaudir dels plaers de la pura sociabilitat, vida relacional sense objecte ni centre, en el marc de la qual es pot exercir, a més, el dret a parlar i a fer en relació als afers públics, és a dir aquells que concerneixen a tots.

Ara bé, tot allò que podria afirmar-se de l’home del carrer no seria aplicable a una dona del carrer que, com és ben sabut, és una cosa ben distinta. Una dona del carrer no és la versió en femení de l'home del carrer, sinó més aviat la seva inversió, la seva negativitat. D’entrada, dona del carrer significa senzillament “prostituta”, dona que apareix situada en els estrats més baixos del sistema de jerarquització moral de les conductes. No és casual que a la seva feina li diguem eufemísticament “fer el carrer”. Ella és qui confirma les pitjors sospites que poden recaure sobre una dona que ha estat vista sola pilladerjant o aturada en una cantonada. La dona del carrer és aquella a qui li té sense cura la seva reputació, puix aquesta no pot sofrir ja un major deteriorament. És, en l’escalafó professional de les meuques la que ocupa l’esglaó inferior, la que és sovint –ara mateix, aquí, per exemple– objecte d’empaitament  per part d’autoritats i opinions públiques que no poden tolerar no que la misèria humana existeixi, sinó que és vegi. 

Tot plegat és conseqüència de que, en l’imaginari dominant a propòsit de qui té dret a un ple ús de l’espai públic, la dona del carrer professionalitza el principi segons el qual la presència en solitari d’una dona, exhibint-se en una actitud expectant en un lloc públic, implica una anomalia a corregir. Efectivament, està sola, allà, aturada davant tothom; així doncs, ha de ser per força que espera ser acompanyada, i acompanyada per aquest home –qualsevol home– al que espera i al que d’alguna forma convoca, en la mesura que la seva presència senyala un lloc vacant, que no és sinó el del varó que, com naturalment, hauria d’aparèixer al seu costat.El mateix passa amb la noció d'”home públic”. L’home públic és aquell que s’entrega a allò públic, entès com a regne de la crítica i l’opinió, al qual li pertoca el deure de retre comptes de llurs accions en el moment en el que li sigui requerit. L’home públic s’identifica amb el polític o amb el professional de qualsevol signe que desenvolupa llur activitat sotmès a valoració per part d’aquest personatge col·lectiu que és el públic, de l'opinió del qual depèn la seva reputació. En canvi “dona pública” és un atribut que s'aplica a una persona para la qual el qualificatiu “pública” implica simplement “accessible a tots”. En aquest cas, no és que la dona pública sigui a l’espai públic, sinó que ella mateixa és part d’aquest espai públic definit precisament a partir del principi d’accessibilitat. D’aquesta lògica s’infereix que el contrari d’una dona pública és una dona privada, però no en el sentit d’una dona que gaudeix de vida privada, sinó d’una dona que és propietat privada d’un home i accessible sols per a ell.     

Aquesta extraordinària distància que separa l’ús de les denominacions relatives al carrer o a allò públic quan fan referència als homes i a les dones posen de manifest que la pretensió segons la qual l’espai públic és un àmbit de i per la igualtat humana és una pura fal·làcia. El carrer, decididament, no és de tothom i, per tant, de ningú, com proclamà en el seu moment el projecte democràtic modern. Dit d’una altra manera: les potencialitats democràtiques de l’espai públic, com espai de tots i per a tots, no s’han realitzat, car es ressenteixen del llast d'un sistema global que es funda en la desigualtat en l’accés i l’usdefruit dels recursos socials. En aquest cas, el carrer no pot oposar eficaçment la seva vocació igualitària a les flagrants asimetries que les dones han de sofrir en el mercat de treball, en la llar, en la distribució de la justícia, en les jerarquitzacions polítiques o en el sistema educatiu. És ben cert que aquest ple dret al carrer tampoc és ni de lluny un objectiu assolit per tots els segments inferioritzats o estigmatitzats de la societat; ara bé, no és menys cert que les segregacions espacials que es deriven de la desigualtat de classe o d’ètnia afectaran sempre més a les dones del segment exclòs que als seus homes.

[El quadre que il.lustra l'entrada és una de les que formaven l'exposició: "Pintora", d'Isabel Serrahima, pintat el 1962 i conservat al Museu d'Art de Sabadell]

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch