Aquest mes tenim un bon programa, no és per dir-ho.
D’entrada una raresa total: ESTA PARED NO ES MEDIANERA, de FERNANDO DE SZYSZLO
(1952), un del més significatius representants de l’art abstracte
llatinoamericà i un dels gran pioners de les avantguardes al Perú. Això que us
porto –i que no trobareu a la xarxa– és un curtmetratge que va fer acabat de
tornar de París i molt influenciat pels surrealistes. Segurament és la primera
pel.lícula avantguardista del cinema peruà. Me’l va passar l’Àngela Martínez, l’encarregada
d’audiovisuals del CCCB, a la que expresso el meu agraïment per permetre’m
compartir amb vosaltres la troballa.
Una història curiosa la d’aquest documental televisiu, EL
CABRERO, LE CHANT DE LA SIERRA, realitzat per BÉATRICE SOULÉ, AMAR ARHAB i
MARTINE VOYEUX per La Sept francesa, sobre un cantaor de contingut social,
l’any 1988. Va guanyar el premi de la crítica del prestigiós Festival de la
Rose d’Or de Montreux, va passar-se –no és broma– per televisions de 43 països
del cinc continents..., però, ves per on,
no va interessar a cap televisió espanyola. Canal Sur va dir que no
encabia a la seva programació i les demés mai l'han passat. Mireu el documental
i entendreu ràpidament perquè aquest producte no podia tenir lloc a cap
programació televisiva a Espanya.
Com recordareu, a rel de la presentació de la tesi doctoral
de Miren Uharte sobre les simfonies urbanes hem anat passant algunes de rares
poc o mai vistes. Fa poc la mateixa Mirem m'enviava una de les poques que ens
van quedar per trobar: SHANHKAYSKIY DOKUMENT, de YALKOV BLIOKH (1928), sobre
Shangai. Com la versió que ha trobat és sense so, m’he permès posar-li a la
seqüència que he triat un fragment de l'enregistrament d'òpera tradicional
cantonesa, feta a músics ambulants cecs a Macao i publicada per Folkways
Records, que va recollir el compositor i teòric Henry Cowell a mitjans dels 50.
Vull presentar-vos un pavo important: SEIJUN SUZUKI.
Absolutament genial. Total . NIKUTAI NO MON (1964), traduible com "La
porta de la carn", és una de les mostres del seu talent completament
delirant. Us aniré passant més coses
seves a sessions successives per a que us animeu a conèixer l'obra d’aquest
director certament singular.
Si em pregunten quina és, per mi, la millor pel.lícula de
JULIO MEDEM, diria ARDILLA ROJA (1993). “Vacas” també em va agradar, però aquí
l’EMMA SUÁREZ està especialment brillant, i guapa, per a que no anem a dir-ho
també. Mirem la seqüència de que es presenta CARMELO GÓMEZ al camping, val?
El nostre habitual recó friki l’ocupem demà al vespre amb
algun moment especialment insensat dEL PLANETA DE LAS MUJERES INVASORAS,
dirigida per ALFREDO B. CREVENNA, i no de René Clement, com he posat per error
al programa. És una mena de secuela o remake mexicà de “Plan 9”, la mítica pel.lícula
d’Ed Wood. És de 1966. Va d’unes dones
alienígenes que arriben a la Terra per a capturar espècimens humans per a fer
proves i trobar un filtre que les permeti respirar al nostre planeta. No te
digo más.
Jo crec que mai es farà prou l’elogi d’ALAN LOMAX, un dels
homes que ha fet més per recollir i filmar expressions de música tradicional
d’arreu del món, també de Catalunya i Espanya. Jo mateix he anat penjant a
l’emule les gravacions que va fer aquí als anys 50. Com a cineasta va fer
documentals molt interessants, com aquest APPALACHIAN JOURNEY (1991), sobre les
expressions musicals dels hillbillys –el terme una mica despectiu amb que s’ha
conegut als habitants dels Apalatxe, la cordillera que recorre tot l'est dels
Estats Units– la old time music, de la que se’n derivarà als anys 30 i 40 el
bluegrass. He triat algunes expressions de virtuosisme amb el banjo o el fiddle
–el típic violí que es toca a la zona–, i també d’exhibicions de square dance,
buck dance o clogging, tant blancs com negres. És molt, molt interessant, sobre
tot per com aquesta música barreja melodies angleses i escoceses amb ritmes i
instruments africans, com el mateix banjo. Està molt bé; ja veureu.
La pel.lícula sueca LAT DEN RATTE KOMMA em va semblar una
meravella. La va dirigir TOMAS ALFREDSON al 2008. És una prova més –i
d’especial qualitat– d’aquesta paradoxa que ha fet del gènere de vampirs –ja
des de l’època de Bela Lugosi i la Univesal– un dels grans filons de poesia
cinematogràfica. En mirarem alguna seqüència que ho testifiqui.
I els deu primers minuts d’un regalet que he rebut. Ja fa
temps que un dels principals referents teòrics del que fem al grup de recerca
sobre espais públics de l’ICA i del GRECS és un sociòleg nord-americà que és
diu William H. Whyte. Jo sabia que havia fet pel.lícules enregistrant les
apropiacions aparentment prosaiques de determinades places de Nova York, però
sols havia vist trossos. Doncs l’altre dia, el meu amic Félix Pérez Hita em va
passar sencer el llarg metratge més
conegut de Whyte. SOCIAL LIFE OF SMALL URBAN PLACES (1988). Moltes gràcies,
Félix.
A MIO FRATELLO Ê FIGLIO UNICO, de DANIEL LUCHETTI (2007), hi
ha una bona recreació ambiental –àdhuc en el tipus de pel.lícula emprada– dels
ambients polititzats de finals dels 60, principis dels 70. Hi ha una escena
d’un conservatori ocupat pels estudiants i posat “al servei de les masses
populars” que em sembla ben divertit i que m’agradaria que miréssiu.
I per acabar alguna de les més memorales seqüències d’un
dels grans melos de l’època clàssica de Hollywood, LOVE IS A MANY-SPLENDORED
THING, de HENY KING (1955), que aquí es va titular "La colina del
adiós". És total. No us decebrà com a final de sessió. Portentosos WILLIAM
HOLDEN i JENNIFER JONES. Inoblidable el tema de la pel.lícula, d'ALFRED NEWMAN.
Una d'aquelles pel.lícules que fan comprensible l'amor fanàtic i inhumà que
alguns tenim pel cinema.
Tot això de banda dels extres supressius de cada sessió, és
clar.
Fins dijous aleshores.
