diumenge, 4 de novembre del 2012

Breu salutació fúnebre a Agustín García Calvo


M’ha sabut greu conèixer la mort d’en García Calvo. No presumiré d’haver estat amic seu, però si que teníem una bona relació. Ens havien conegut a una cosa que havien muntat estudiants de la Facultat de Biologia l’any 1994, una taula rodona sobre la ciència amb la que, a més, també estava en Jorge Wagensberg. Algú va transcriure la discussió i va aparèixer publicada després al número 20 (1995) de  l’enyorada revista Archipiélago, en un monogràfic titulat genèricament “El cuento de la ciencia”. 

Tampoc presumiré de ser especialment afí al seu pensament, del que conec poques coses: dos panflets que li havia publicat l’editorial zamorana Lucina –De la felicidad, amb el seu apèndix Alabanza de lo bueno (1986), i Familia, la idea y los sentimientos (1983); Contra el hombre, que li va publicar la Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo (1996), més al seva contribució a Contra el automóvil (Virus, 1996). En canvi, juro que em sé de memòria el seu poema “Libre te quiero”, que me’l vaig aprendre cantat per Amancio Prada.

El que reconec que em soliviantava d’ell una mica era que sempre que el veia en un lloc o un altre, sempre, anava rodejat de seguidors, admiradors, lectors i un públic que l’atenia com si fos un mestre. Era contemplant la seva imatge, amb les seves camises i mocadors amuntegats un sobre d’altre, que vaig arribar a la conclusió que la pitjor sort que pot tenir un savi, la prova més inequívoca del seu fracàs, és tenir adeptes. 


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch