M’ha sabut greu
conèixer la mort d’en García Calvo. No presumiré d’haver estat amic seu, però
si que teníem una bona relació. Ens havien conegut a una cosa que havien muntat
estudiants de la Facultat de Biologia l’any 1994, una taula rodona sobre la
ciència amb la que, a més, també estava en Jorge Wagensberg. Algú va
transcriure la discussió i va aparèixer publicada després al número 20 (1995) de l’enyorada revista Archipiélago, en un monogràfic titulat
genèricament “El cuento de la ciencia”.
Tampoc presumiré
de ser especialment afí al seu pensament, del que conec poques coses: dos
panflets que li havia publicat l’editorial zamorana Lucina –De la felicidad, amb el seu apèndix Alabanza de lo bueno (1986), i Familia, la idea y los sentimientos
(1983); Contra el hombre, que li va publicar la Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo (1996), més al seva contribució a Contra
el automóvil (Virus, 1996). En canvi, juro que em sé de memòria el seu
poema “Libre te quiero”, que me’l vaig aprendre cantat per Amancio Prada.
El que reconec
que em soliviantava d’ell una mica era que sempre que el veia en un lloc o un
altre, sempre, anava rodejat de seguidors, admiradors, lectors i un públic que
l’atenia com si fos un mestre. Era contemplant la seva imatge, amb les seves
camises i mocadors amuntegats un sobre d’altre, que vaig arribar a la conclusió
que la pitjor sort que pot tenir un savi, la prova més inequívoca del seu fracàs, és tenir adeptes.
