Aquesta fotografia li vaig a fer a la
meva filla gran, Ariana, en els gran solar que va deixar la platja de combois i
màquines de l’Estació del Nord després de quedar inhabilitada i el cofre de
ciment que cobria les vies del ramal que va cap a l’Estació de França i la d’Arc
de Triomf.
Era una gran superfície que, com es veu a la imatge, quan plovia es
convertia en un fangal. En un moment donat, i al llarg de mesos, van començar a
arribar camions de runa d’obra que abocaven el seu contingut per a rasar el
terreny i sobre hi van acabar construint el que és ara el Teatre Nacional, de
Ricard Bofill, i l’Auditori Nacional, de Rafael Moneo, dues obres d’una arrogància
espantosa que mantenen una relació totalment cacofònica amb un entorn –el barri
de Fort Pienc– al que donen l’esquena i al que semblen menysprear. M’agradava
més abans.
Sota d’aquest fang que es veu a la foto
–i sota per tant de l’Auditori i el Teatre Nacional– encara duen estar encara
les restes de les sardines que hi anaven a enterrar cada Dimecres de Cendra. Aquesta foto està agafada un d'aquests Dies de la Sardina, el de 1985.
