La sessió la comencem amb un clàssic del cinema social llatinoamericà. És un documental que els receptors colombians d'aquest missatge segur que coneixen, però que aquí s’ha vist poc. Es diu LOS VAMPIROS DE LA MISERIA, i és de LUIS OSPINA i CARLOS MAYOLO. Quan l’ha vist programat m’ha escrit la bona amiga Ximena Covaleda des de Medellín per dir-me que la peli és del 1977 però que podria ser d’ara mateix. Va d’aquesta mena de gènere televisiu tipus “Callejeros”, que converteix la misèria i la cotxambre socials en espectacle mediàtic. Molt. Molt bona.
Després voldria que miréssiu una cosa que tenia enregistrada en VHS i que he vist que no estava a la xarxa. És un documental que en el seu moment va tenir un fort impacte i que es titula VIVRE ET MOURIR À SARAJEVO, de PASCAL MANOUKIAN (1993). És sobre la vida dels nens d’un orfenat durant el setge a Sarajevo. Més que res mostrar-vos algun fragment abans de penjar-lo, com si fos una mena de primícia.
Més coses que no estan a la xarxa i que, en canvi, són de ben importants. En aquest cas una mostra del talent del gran fotògraf i cineasta d’avantguarda argentí que fou HORACIO COPPOLA. És una cosa molt breu que es titula TRAUM, i que va rodar el 1933 a Berlín.
Ja sé que la irlandesa THIS MUST BE THE PLACE, de PAOLO SORRENTINO (2011), ha tingut unes crítiques fatals. Certament el guió és erràtic i lo de l’holocaust no pega ni amb cola. Però, què voleu que us digui... Em va agradar, la veritat. Em va agradar pel papelón d’en SEAN PENN, perquè té una magnífica col.lecció d’imatges poderoses i perquè banda sonora de DAVID BYRNE, el que fou líder dels Talking Heads, és total. Com a les escopofílies passem de guions, gaudirem d’alguns d’aquests esclats glàuquics que salven de llarg la pel.lícula i alguna cosa de la música.
Continuem amb el cicle dedicat a l’spaghetti western que es feia a l’Alemanya Oriental a finals dels 60 i principis dels 70, la característica del qual és que els indis són sempre els bons i es dediquen a apallissar sistemàticament els blancs. A la darrera sessió ja vaig explicar-vos que moltes d’aquelles pel.lícules estaven protagonitzades per GOTJO MITIC, un actor iugoslau –com tots els indis que surten a aquestes pel.lícules– que va ser realment mític per al públic dels cinemes d’Europa de l’Est abans de la caiguda del mur. Impressionant. Els que vàreu venir el mes passat a la Reina vareu ser-ne testimonis. Dijous passem algun moment d’ULZANA, de GOTTFRIED KOLDITZ (1974). S’ha de dir, però que la versió hollywodiense d’aquest famós apache no era tan políticament correcte, però era considerablement millor. Gran pel.lícula “Ulzana’s Raid”, és a dir “La venganza de Ulzana”, amb el gran Burt Lancaster. A veure si un dia passem un tros.
Dues pel.lícules espanyoles de ben curioses amb el mateix any de producció: 1936. Una és un curiosíssim musical, EL BAILARÍN Y EL TRABAJADOR, dirigit per LUIS MARQUINA, i que és sens dubte una de les millors pel.lícules de la dècada, injustament desconeguda i que m’agradaria que possessiu en valor. Als pocs dies que s’estrenés a Madrid, esclatava la guerra i la revolució. L’altra pel.lícula és CARNE DE FIERAS, dirigida pel cenetista ARMAND GUERRA, que s’estava rodant el 19 de juliol i es va acabar en ple setge de Madrid per les tropes franquistes. Us posaré el moment del número que fan el domador Georges Marck i l’artista Marlène Grey amb uns lleons, que van ser tot un problema de cara a alimentar-los. Els lleons, és clar. Si teniu temps, busqueu informació sobre tota l’aventura que va ser el rodatge d’aquest film; ja veureu que interessant.
Suposo que considerant el cicle que dediquem al western alemany oriental no us estranyarà una incursió en el cinema d’arts marcials turc. Per exemple, una seqüència més aviat delirant de KARETECI KIZ, dirigida per Orhan Askoy el 1974. Me la va passar en Jofre Padullés, a qui agraeixo la troballa.
I per acabar, si més no el programa oficial –extres a part– dues mostres del bon cinema que estan fent dos directors neozelandesos. D’una banda una pel.lícula que posa de manifest la vigència del western: THE ASSASSINATION OF JESSE JAMES BY THE COWARD ROBERT FORD, d’ANDREW DOMINIK, del 2007. Senzillament extraordinària, amb uns increïbles BRAD PITT i CASEY AFFLEC –que es va dur un munt de premis fent de Robert Ford–, i una banda sonora increïble de NICK CAVE. L’altra és una meravella: HEAVENLY CREATURES, una cosa que va fer PETER JACKSON (1994) entre el seu delirant “Braindead” –aquí, recordeu, “Tu mamá se ha comido mi perro”– i el seu pas a la fama i els diners de la mà de senyors dels anells, Tintins i Kinkongs. Entre el mal gust d’una i les concessions comercials de les altres, una d’aquelles pel.lícules que mereixen rebre l’atribut d’especials. La vaig veure fa poc i ha passat a ser una de les meves pelis favorites. No os digo más.
