dimarts, 4 de setembre de 2012

Posem que parlo de Buenos Aires. Missatge del 28/8/2012 per a la família


Bé, ja estic instal.lat a Buenos Aires. Sols unes lletres per explicar-vos què faig i que és el que hagués donat qualsevol cosa per compartir amb vosaltres, que és el que li donaria sentit i valor. Però, en fi...

Vaig arribar a Buenos Aires a l’hora que més m’agrada: de matinada. Aterraven a les 4,40 i a l’hotel arribava cap allà les 6. Plovia i feia un fred de mort, però era molt maco. Vaig deixar les maletes i vaig sortir a voltar. L’hotel està al carrer Suipacha, que és al microcentro, que diuen, a prop de l’Obelisc. Era preciós veure com anaven obrint les cafeteries i com les coses s’anaven despertant. També els pobres, dels que hi ha un munt dormint als caixers o on podem. Com a Barcelona, però encara més bèstia i més massiu. Quan allà veia la gent arrossegant els carrets de la compra carregats amb tota mena de coses m’adonava fins quin punt estem a prop del model que ens presta aquesta ciutat. Quan el merder de la vaga general, els argentins d’allà ja em feien notar la simul.litud amb l’argentinazo del 2001, del que vosaltres vàreu veure els rastres quan vam ser-hi. I la situació econòmica estic tip de sentir que ens acosta al que aquí va ser el corralito. Però això és una altra història. El cas és que Buenos Aires despertant és una meravella, com qualsevol ciutat a aquestes hores, i més plovent.

Després vaig dormir una mica i a primera hora de la tarda vaig anar a la UBA per a trobar-me amb la María Carman i alguns estudiants. Després m’hi vaig acosta a la Plaza de Mayo on vaig ser testimoni de l’espectacle espatarrant de la Casa Rosada que de nit il.luminent d’un color que vol ser com rosa, però que no se sap que és. Delirant. Més hortera impossible, però no deixa de tenir gràcia com a prova que a Llatinoamèrica tot tendeix a ser surrealista com si diguéssim d’ofici.

Això va ser divendres, quan vaig arribar. Ahir dissabte vaig passejar per les zones de vianants del centre, sobre tot els carrers Lavalle i Florida, on vaig trobar-me dos casos més de grans cinemes reconvertits en escenaris per shows evangèlics. Increible: són autèntics shows i és venen com a tals. En un d’aquests excinemes presidia la façana és un gran rètol que posava: “El gran show de la fe”. Literalment. No hi vaig entrar perquè no em passes el que a São Paulo, que se’m va acudir ficar-m’hi i em va tocar estar-me una hora llarga aixecant-me tota l’estona per alabar Crist.

A la tarda havia quedat amb la Nuria Vila, a veure com li va. Vam dinar a un lloc de Palermo, un altre dels barris tradicionals de la ciudad. Després vaig travessar tota la ciutat per a acostar-me al Parque Lezama, que és un lloc que m’agrada molt, on sempre hi ha gent, sobre tot immigrants bolivians que es fan el picnic, com a Barcelona. Després m’hi vaig ficar per la Boca. Al Caminito no hi havia turistes, o sigui que vaig poder gaudir-lo com calia. Li agraeixo a la pintora Josefina Muslera que m’hagi acompanyat en aquesta visita.

Voltant pel barri vaig aturar-me a una festa infantil que feien els peronistes. Era un lloc que es deia La Cámpora la Boca "Unidos y organizados". Gent molt maca i molt hospitalària. Interessant el tema de la seva forma actual, el kirnechrisme i sobre tot l’autèntic culte que s’està produint en torn la memòria d’en Néstor Kichner, el marit de la Cristina Kichner, l’actual presidenta, que d’alguna forma ha entès el parentiu entre moviments com el chavisme a Venezuela, ha heretat el justicialisme més d’esquerra dels 70. Poques coses més entretingudes i inútils que intentar definir què és realment el peronisme, que no deixa de ser, al meu entendre, l’expressió més reeixida del que va voler ser el tercerisme, és a dir el conjunt de doctrines que a l’Europa dels anys 30 van intentar una tercera via entre dreta i esquerra, entre les quals el feixisme italià i sobre tot Falange espanyola, amb tota la càrrega social que va tenir i de la que després el franquisme es va voler desprendre. Però no us foto més el rotllo. Si en teniu ganes, miro d’explicar-vos-ho a casa quan torni, si és que sé. De fet, aquí preguntar què és el peronisme és inútil, perquè ningú t’ho sap explicar.

I després, fent-se fosc, a agafar el colectivo i cap a l’hotel. És curiós, perquè els preus són sols una mica més barats que a Barcelona, però un bitllet d’autobús val dos pesos, és a dir uns 35 cèntims. Quan els dic que allà el transport públic costa l’equivalent de 12 pesos no s’ho poden creure. De tornada, vaig aturar-me altre cop a Lavalle per menjar-me un perrito per sopar i ja està...; a dormir.

Ara vaig a veure si conec la Costanera i per la tarda voltaré per San Telmo, que també és molt maco. La Mariana Gómez, una professora de la UBA m’ha dit que em portarà al barri de Boedo, que és l’autèntic barri tanguista, i no Abastos, que és el que es vol fer creure al turisme per la referència a Gardel, que al tango el que Gaudí a l’arquitectura modernista, una mena d’ombra que eclipsa injustament cobreix altres cantants de la seva talla.

Aquesta és la meva apassionant estada a Buenos Aires sense vosaltres, és a dir sense ningú.

[El títol de l'entrada està pres, com s'haurà notat, de la cançó de Joaquín Sabina "Pongamos que hablo de Madrid. La fotografia és del Parque Lezama de Buenos Aires]


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch