Bé, ja estic
instal.lat a Buenos Aires. Sols unes lletres per explicar-vos què faig i que és
el que hagués donat qualsevol cosa per compartir amb vosaltres, que és el que
li donaria sentit i valor. Però, en fi...
Vaig arribar a
Buenos Aires a l’hora que més m’agrada: de matinada. Aterraven a les 4,40 i a
l’hotel arribava cap allà les 6. Plovia i feia un fred de mort, però era molt
maco. Vaig deixar les maletes i vaig sortir a voltar. L’hotel està al carrer
Suipacha, que és al microcentro, que diuen, a prop de l’Obelisc. Era preciós
veure com anaven obrint les cafeteries i com les coses s’anaven despertant.
També els pobres, dels que hi ha un munt dormint als caixers o on podem. Com a
Barcelona, però encara més bèstia i més massiu. Quan allà veia la gent
arrossegant els carrets de la compra carregats amb tota mena de coses m’adonava
fins quin punt estem a prop del model que ens presta aquesta ciutat. Quan el
merder de la vaga general, els argentins d’allà ja em feien notar la simul.litud
amb l’argentinazo del 2001, del que vosaltres vàreu veure els rastres quan vam
ser-hi. I la situació econòmica estic tip de sentir que ens acosta al que aquí
va ser el corralito. Però això és una altra història. El cas és que Buenos
Aires despertant és una meravella, com qualsevol ciutat a aquestes hores, i més
plovent.
Després vaig
dormir una mica i a primera hora de la tarda vaig anar a la UBA per a trobar-me
amb la María Carman i alguns estudiants. Després m’hi vaig acosta a la Plaza de
Mayo on vaig ser testimoni de l’espectacle espatarrant de la Casa Rosada que de
nit il.luminent d’un color que vol ser com rosa, però que no se sap que és.
Delirant. Més hortera impossible, però no deixa de tenir gràcia com a prova que
a Llatinoamèrica tot tendeix a ser surrealista com si diguéssim d’ofici.
Això va ser
divendres, quan vaig arribar. Ahir dissabte vaig passejar per les zones de
vianants del centre, sobre tot els carrers Lavalle i Florida, on vaig trobar-me
dos casos més de grans cinemes reconvertits en escenaris per shows evangèlics.
Increible: són autèntics shows i és venen com a tals. En un d’aquests excinemes
presidia la façana és un gran rètol que posava: “El gran show de la fe”.
Literalment. No hi vaig entrar perquè no em passes el que a São Paulo, que se’m
va acudir ficar-m’hi i em va tocar estar-me una hora llarga aixecant-me tota
l’estona per alabar Crist.
A la tarda havia
quedat amb la Nuria Vila, a veure com li va. Vam dinar a un lloc de Palermo, un
altre dels barris tradicionals de la ciudad. Després vaig travessar tota la
ciutat per a acostar-me al Parque Lezama, que és un lloc que m’agrada molt, on
sempre hi ha gent, sobre tot immigrants bolivians que es fan el picnic, com a
Barcelona. Després m’hi vaig ficar per la Boca. Al Caminito no hi havia
turistes, o sigui que vaig poder gaudir-lo com calia. Li agraeixo a la pintora Josefina
Muslera que m’hagi acompanyat en aquesta visita.
Voltant pel barri
vaig aturar-me a una festa infantil que feien els peronistes. Era un lloc que es deia La Cámpora la Boca "Unidos y organizados". Gent molt maca i molt hospitalària. Interessant el
tema de la seva forma actual, el kirnechrisme i sobre tot l’autèntic culte que
s’està produint en torn la memòria d’en Néstor Kichner, el marit de la Cristina
Kichner, l’actual presidenta, que d’alguna forma ha entès el parentiu entre
moviments com el chavisme a Venezuela, ha heretat el justicialisme més d’esquerra
dels 70. Poques coses més entretingudes i inútils que intentar definir què és
realment el peronisme, que no deixa de ser, al meu entendre, l’expressió més
reeixida del que va voler ser el tercerisme, és a dir el conjunt de doctrines
que a l’Europa dels anys 30 van intentar una tercera via entre dreta i
esquerra, entre les quals el feixisme italià i sobre tot Falange espanyola, amb
tota la càrrega social que va tenir i de la que després el franquisme es va
voler desprendre. Però no us foto més el rotllo. Si en teniu ganes, miro
d’explicar-vos-ho a casa quan torni, si és que sé. De fet, aquí preguntar què
és el peronisme és inútil, perquè ningú t’ho sap explicar.
I després,
fent-se fosc, a agafar el colectivo i cap a l’hotel. És curiós, perquè els
preus són sols una mica més barats que a Barcelona, però un bitllet d’autobús
val dos pesos, és a dir uns 35 cèntims. Quan els dic que allà el transport
públic costa l’equivalent de 12 pesos no s’ho poden creure. De tornada, vaig
aturar-me altre cop a Lavalle per menjar-me un perrito per sopar i ja està...;
a dormir.
Ara vaig a veure
si conec la Costanera i per la tarda voltaré per San Telmo, que també és molt
maco. La Mariana Gómez, una professora de la UBA m’ha dit que em portarà al
barri de Boedo, que és l’autèntic barri tanguista, i no Abastos, que és el que
es vol fer creure al turisme per la referència a Gardel, que al tango el que
Gaudí a l’arquitectura modernista, una mena d’ombra que eclipsa injustament cobreix
altres cantants de la seva talla.
Aquesta és la
meva apassionant estada a Buenos Aires sense vosaltres, és a dir sense ningú.
[El títol de l'entrada està pres, com s'haurà notat, de la cançó de Joaquín Sabina "Pongamos que hablo de Madrid. La fotografia és
del Parque Lezama de Buenos Aires]
