El mes d’agost de
1999 voltaven per Polònia de vacances en la fragoneta. A Cracòvia –on a la Rynek
Główny, la plaça major, onejava una enorme senyera que indicava una botiga d’artesania
catalana– ens vam assabentar de la imminència d’un eclipsi de sol a Europa, que
seria total en alguns indrets d'Alemnya El més proper a on érem era Munich. Havia de ser
al migdia del dia 11, és a dir quan faltava menys d'un dia. Vam muntar a
la furgo i vam emprendre el camí cap a Baviera, fent 870 kilòmetres i travessant
Eslovàquia i Àustria. La imatge de
caravanes de cotxes sortint en massa de Munich per l’autopista per avistar el
fenòmen des de llocs privilegiats que nosaltres no coneixien oferia la imatge
cinematogràfica de la fugida massiva de la ciutat com a conseqüència de l’anunci
d’algun cataclisme que obligués a abandonar-la per a posar-se a estalvi. Poc abans de l’hora
senyalada vam arribar a Munich i vàrem deixar que el flux de gent ens conduís
al Olympiapark, un gran parc públic que es va obrir amb motiu de les olimpíades
del 1972.
No havíem previst
les ulleres que havíem de servir per contemplar l’eclipsi. Tothom em duia. Una
senyora ens va cedir un parell que en vam anar repartint. De nou, el miracle
dels desconeguts i desconegudes als que mai s’oblida.
La fotografia la
vaig agafar quan començava el fenomen i el sol s’anava enfosquint. Apareixen la
meva dona, Carlota, i les meves tres princeses: Ariana, Cora i Selma.
