He estat
donant-li voltes a la nostra conversa de l’altra dia a propòsit del teu
projecte. No has de perdre de vista que tens una oportunitat excel.lent de
posar de manifest la condició làbil i difícil de contornejar d’aquest conjunt
de processos als que, essent diversos i com sempre passa amb qualsevol
tipologia, agrupem sota la denominació
de reciprocitat. No donis per
descomptat, com el títol de projecte insinua, que estàs parlant de les
relacions entre confiança i reciprocitat. Està bé que indaguis en la gènesi
interaccional i situada de la confiança, però també busca en el teu objecte què
és el que merita que parlis d’ell com un fenòmen de reciprocitat. I està clar –i no pots escapolir-te– que t’has de
capbuçar en el que han escrit la gent del grup de recerca de reciprocitat.
Per descomptat
que Susana Narotzsky és el referent al que has de remetre’t. Mira’t, per
començar, el número especial sobre el tema que va treure la revista de
filosofia de la UNED, Endoxa, el 15 (2002). A la mateixa presentació tens un
bon punt de partida per veure fins quin punt la teva recerca s’hi adapta, des
d’una perspectiva certament original, a la temàtica que aborda. És més, que li
va que ni pintada, perquè està en condicions de constatar empíricament la
dimensió relacional a la que fa referència el text com a nucli central de
certes formes actuals de reciprocitat, associades a determinades maneres
d’interpretar ara per ara la noció de capital social. Pren en consideració la
definició que proposa Susana de reciprocitat. Per a que hi hagi reciprocitat
cal que, 1), hi hagi una transferència de recursos; 2) han d’existir un
determinat tipus de moral que sustenti aquesta circulació de recursos i la faci
d’alguna manera obligatòria; 3) les relacions socials en que es sustenta
aquesta transferència han de ser duradores.
Per exemple,
excel.lent escenari el teu per treballar les diferències entre reciprocitat i
ajut mutu, tal i com els distingeix al Karl Polanyi, La gran transformación, corresponen el segon terme a formes de
col.laboració per finalitats concretes en funció d’un contracte implícit i el
primer, reciprocitat, a un vincle
social fonamentat en bona mesura moralment
i que va més enllà de les oportunitats específiques en que es du a terme.
Aquesta conceptualització de la tontine com a forma de reciprocitat passa
justament pel que tu estàs fent: reconeixent-la no sols com una modalitat de
crèdit i estalvi, sinó sobre tot un medi ambient social, amb nexes que van més
enllà de la funcionalitat “econòmica” del mecanisme i que se sustenten en
principis morals compartits i que han de ser permanentment realimentats per
proves que els seus partícips mereixen realment formar-hi part. Magnífic
exemple el que tens entre mans del que Polanyi dessigna com “incrustament”
d’allò econòmic en una xarxa més ample de relacions socials i de que la seva
autonomia no es pot entendre més que una mena d’efecte òptic.
Així doncs les
tontines representarien un exemple de reciprocitat tal i com Mauss la va
reconèixer i conceptualitzar com una mecanisme de transferència de bens i
recursos la substància de la qual és diferent del contracte, en la mesura que
implica una barreja o millor articulació de moral i interés, però que participa
del contracte en el que té de do, és a dir una dinàmica tancada consistent en
donar, rebre i retornar. Per tant aquesta qualitat moral que fa algú digne de
confiança, més enllà àdhuc de la seva solvència, és la que s’ha de veure
reconeguda ja des d’una primera instància en la relació cara a cara i després
ratificada i permanentment renovada per noves constàncies d’aquesta lleialtat vers
les obligacions assumides que se suposa que ha de sustentar el vincle entre si
dels participants en la tontine.
Sobre la qüestió
de fins quin punt la tontine pot ajudar-nos a entendre la diferència clàssica
entre gemeinschafs i gesellschaft, et recomano que et miris el llibre d’Enzo
Mingione, Las sociedades fragmentadas
(Ministerio de Trabajo y Seguridad Social), sobre com el paper que juga
l’interés individual, que en principi és els que ens permetria parlar de
“associació”, en el sentit proposat per Tönnies, i no de “comunitat”. És la
tontine segurament una prova que li donaria la raó a aquest autor a l’hora de
contemplar com en els processos de modernització, en aquest cas d’incorporació
a una societat urbano-industrial del primer món, es poden mantenir
articulacions socials basades en la
reciprocitat, si més no entesa en un sentit ampli, més enllà o fins i
tot aprofitant llur ambivalència.
L’aspecte moral
entre persones pròximes, per molt que sigui implícit i no s’expliciti ni
formalitzi mai és el que fa de la tontine una forma de reciprocitat. És així que
correspon parlar, en efecte i com estàs veient, de la producció i reproducció
de les relacions humanes que fan possible i sustenten un cert tipus
d’interdendència social, del que tu contemples la seva dimensió situada. Susana
ho explica perfectament en la seva introducció a l’especial del que et parlava
més amunt: es tracta de referir-nos a una “realitat social realment social, és a dir interdependent i en constant
procés de reconstitució tant de rols socials concrets, com dels àmbits de
significació, com dels actors socials concrets que intervenen com a tals en la
pràctica quotidiana d’una realitat”.
Això té a veure -i
també aquí Susana Narotzsky tindria raó- amb les formes com certes perspectives
de la teoria sociològica liberal estan entenent el concepte de capital social,
molt lluny de com l'havia entès Pierre Bourdieu seguint Marx i el seu concepte
de capital. Parlo de la perspectiva que estan sostenint certs autors sobre la
influència de les relacions i l'estructura social en l'acció econòmica. Com
saps, és un tipus de crítica a l'individualisme econòmic a favor dels
avantatges de la cooperació en xarxa i les relacions interpersonals en què
aquesta es funda, relacions que han d'estar inspirades no tant a partir de
principis morals col · lectius sinó estrictament individuals, sent el ciment
que les fa possible precisament aquesta confiança de la qual parles. Una
confiança que té a veure, en efecte, amb la fiabilitat dels individus associats
en la tontine com a persones no només econòmicament solvents, sinó de fiables,
és a dir avalats oer les evidències de "bona conducta" i les
informacions relatives a la seva reputació.
En això
consistiria el capital social en el que hauries de pensar si les tontines
fossin expressió: com es produeixen i recreen estructures d'obligacions,
expectatives i confiança mútues expressades en modalitats de transferència no
mercantil; com s'organitzen canals d'informació, en bona mesura alimentats de
relacions immediates cara a cara i per la fama personal com les que vols
estudiar, i com s'estableixen normatives i sistemes de sancions socials que
garanteixen que l'eventual tendència a fer prevaler l'interès personal seran
mantingudes a ratlla.
Estem parlant de
vincles que estan basats justament en allò que Goffman situava en l’eix
essencial de la moral de la classe mitja occidental, que certament s’aixeca a
partir del judici sobre les aparences i en la vindicació que els interactuants
en ordre a ser considerats en funció no de qui són, sinó de qui volen semblar
que són, és a dir en el control sobre les aparences i la posada en escena del
que la tradició interaccionista designa com a self, és a dir el famós sí-mateix
o la persona, entesa com a màscara.
A les tontines, com tu molt bé has notat, no hi ha afectivitat, ni
emotivitat...; hi ha, en efecte, confiança:
hi ha col.laboració entre individus aïllats sense cap relació entre si que no
sigui la de pertànyer al nebulós àmbit de la immigració que ara representa que
hem de dir “subsahariana”, que se’n
refien els uns dels altres. És per això que el que ara per es presenta com
a capital social es teixeix a partir de relacions de reciprocitat, enteses com
des del principi t’estic dient que has de fer, és a dir com mecanismes de
transferència de recursos aliens al mercat que duren i d’alguna forma
s’institucionalitzen més enllà de l’acte intercanviari i els seus moments i
escenaris en sí, just el que tu estàs reconeixent com el teu terreny de
treball. La lleialtat i la previsibilitat en la conducta de gent “de fiar” que
la tontine associa són una manera concreta de suscitar consens i d’obligar a
fer i deixar de fer determinades coses.
Es tracta
d’esbrinar els moments concrets en el que tot això del que estem parlant és
descobert “mans a l’obra”, els quadres dramatúrgics en els que ens es donat a
contemplar la feina de les relacions socials en ordre a produir capital social,
i fer-ho com a dispositiu per corregir els dèficits del sistema econòmic
mercantil, però al marge seu. I és aquí on t'adones que del que estàs parlant
no és sols de reciprocitat, sinó de com la interacció es converteix en capital,
sent el seu aval de fons precisament aquesta confiabilitat en la qual tan
raonablement insisteixes.
Si us plau,
mira't la bibliografia sobre l'assumpte aquest del capital social i veuràs la
insistència que tots els autors posen en el tema de la confiança i precisament
en la interacció com la seva font i, a partir d'això, com el recurs estratègic
en la generació d'aquest capital social del qual estem parlant. Algunes referències: James Coleman
(1988) "Social Capital in the Creation of Human Capital", American Journal of Sociology, V.94; Lin, Nan. 2001a. Social Capital: A Theory
of Social Structure and Action. Nueva York: Cambridge University Press; Lin,
Nan, y Erickson, B.H., Social Capital. An
international research program, Oxford University Press, 2008. Del Robert D.
Putnam tenim una cosa en català: Per a
fer que la democràcia funcioni. La importància del capital social. Proa.
Barcelona. 2000. Però busca més coses pel teu compte d’aquests autors. T’adjunto
alguna cosa que veuràs que va per aquí. I mira’t aquesta conferencia de Susana, perquè
va en aquest sentit: slideshare.net/slides_eoi/susana-narotzky-la-economa-social-conceptos-tericos-y-economa-real.
Ara bé, això no
modifica en absolut el teu pla de treball. Estem parlant sols de la
conceptualització que estem fent de la tontine en termes de reciprocitat. És el
que hauries de reforçar el teu plantejament teòric, perquè crec que la cosa va
per on t’estic dient. És més, aquests supòsits encara donen més força a les teves
intuïcions, encara les potencien més, en la mesura que constaten fins quin punt
la interacció és important, car és d’ella d’on s’extreu aquesta matèria prima,
la confiança, de la que s’acaba generant capital social.. El que estàs fent és
moure’t en el territori dels estudiosos de la reciprocitat, del que la teva
originalitat rau en l’ús intensiu que fas del microscopi.
[La fotografia és de Marie-Claude Simard i està presa al Camerun. Prové de http://photo.net/photodb/folder?folder_id=859018]
