dissabte, 8 de novembre de 2014

"Baixar al carrer", article publicat al Quaderns de Cultura d'El País el 4/7/2007

La foto és de José María Tejederas
Article publicat al Quaderns de Cultura d'El País el 4/7/2007, dins el número especial dedicat als 25 aniversari del suplement

BAIXAR AL CARRER
Manuel Delgado

Se suposa que els canals que configuren una determinada trama urbana tenen com a funció que les persones i els vehicles es traslladin amb finalitats instrumentals clares, com ara anar i tornar de treballar o sortir a fer les compres. També s'entén que el carrer pugui servir per fer un tomb, sortir a caminar pel simple plaer de caminar. Aquestes activitats rodolaires les protagonitzen individus aïllats o petits grups vinculats entre si per algun tipus d'afinitat: famílies, parelles d'enamorats, colles d'amics, companys de feina, etcètera. Ara bé, els carrers de qualsevol poble o ciutat poden veure's, de tant en tant, alterats per la presència de vianants que no es coneixen i que es coaliguen per generar una mena de coàgul que veiem avançar com una unitat per unes mateixes vies, fent i dient les mateixes coses i proclamant un estat d'ànim compartit.

En plena època de les noves tecnologies de la comunicació veiem fins a quin punt erraven els qui auguraven la fi de les grans protestes al carrer. L'episodi de violència urbana més important dels darrers anys el protagonitzen veïns enfurismats pels plans urbanístics de la Generalitat el 1990. La manifestació contra la guerra d'Iraq va ser la més gran de les caminades multitudinàries que ha conegut la capital catalana. Aquests passeigs corals d'alt contingut expressiu, a càrrec de fusions humanes sobrevingudes i efímeres, constituïdes per estranys entre si, tenen com a marc habitual les festes populars. Cercaviles, processons, desfilades, rues..., impliquen una apropiació peripatètica de l'espai públic per part de coalicions vianants, en el doble sentit que es mouen pel carrer i estan conformades per passavolants. En l'edat contemporània, aquestes ocupacions simbòliques del carrer han pres una forma singular: les manifestacions, pràctiques ambulatòries col·lectives la finalitat de les quals és pronunciar-se sobre afers d'índole civil i que són una de les variants més entusiastes de participació política i la modalitat més taxativa de control social sobre els poders públics.

La ciutadania de Catalunya porta dècades baixant o sortint al carrer per protagonitzar aquesta varietat d'acció col·lectiva. Un clàssic de la història social -el de Telma Kaplan, Ciudad roja, periodo azul (Península)- en parla, i una obra més recent, publicada per l'Ajuntament de Barcelona, Cops de gent, ens ofereix testimoni gràfic de com les manifestacions de carrer han estat un recurs bàsic perquè determinats segments socials, polítics o culturals puguin gaudir d'una publicitat dels seus contenciosos que els circuits mediàtics els hi neguen, però també un mecanisme utilitzat pel propi poder polític en ordre a exhibir-se "legitimat pel carrer".

Aquest darrer quart de segle Catalunya i Barcelona han continuat demostrant com la seva població mai ha estat del tot convençuda que la participació política consisteix en anar a votar cada quatre anys. Des de les encara il·legals en pro de l'amnistia de febrer de 1976 i les ja massives de setembre de 1977, hi ha hagut pocs anys que hagi quallat, al peu de la lletra, alguna gran concentració o marxa, al marge d'una inifinitat d'expressions menors. De fet, bé podríem dir que pocs catalans no han participat alguna vegada en algun tipus d'acte públic d'aquestes característiques, ja sigui de contingut plebiscitari o de protesta: sindicalista, ecologista, antiterrorista, feminista, estudiantil, antiglobalització, veïnal, antirracista, pacifista...

Cada poc, per un motiu o altre, una gran cita de desconeguts que necessiten exterioritzar plegats i amb urgència què opinen, què senten, què volen o qui són... Contra la LOAPA al març de 1982; contra l'OTAN, el maig de 1985 i febrer de l'any següent; contra atemptats d'ETA, el 1987, 1997 i 2000; contra la guerra del Golf Pèrsic, el gener de 1991; a Barcelona, diverses ocasions contra els rebuts de l'aigua, entre 1994 i 1998, o contra el Pla Hidrològic, el 10 de març de 2002; contra la retallada de l'Estatut d'autonomia, el febrer de 2006. Tots aquests casos -i moltíssims d'altres- de banda de les manifestacions que, de manera regular i a data fixa, fan visibles identitats i interessos l'existència dels quals, si no fos per aquestes oportunitats, sols tindria una existència virtual i que aleshores poden literalment "fer-se carn entre nosaltres": la classe obrera, el primer de maig; les dones, el 8 de març: els nacionalistes, l'11 de setembre; cap a finals de juny, els gais i les lesbianes.

En plena època de les noves tecnologies de comunicació i del despotisme dels mass media, no fem més que rebre proves de fins a quin punt erraven els pronòstics que auguraven la fi de les grans mobilitzacions al carrer. Ben al contrari, les masses del planeta semblen negar-se a renunciar al seu antic protagonisme i cada dia, aquí o allà, milions de persones surten de casa seva per dir el que pensen amb la seva pròpia veu, a crits i a la vegada. Els primers anys de la dècada del 2000 es va demostrar, a Barcelona, l'eficàcia d'un activisme de carrer capaç d'entorpir o àdhuc impedir els plans institucionals. Maig de 2000, contra la desfilada militar; juny de 2001, contra la cimera del Banc Mundial; març de 2002, contra la reunió de caps d'Estat i de Govern europeus; febrer i març de 2003, contra la invasió d'Iraq -amb la més gran de les caminades multiduinàries que ha conegut la capital catalana, el dia 15 de febrer; març de 2004, contra la mentida d'Estat ordida com a conseqüència dels atemptats a Madrid.

Algunes d'aquestes expressions implicaren usos insolents de l'espai públic, en ciutats la història de les quals està farcida de barricades. Va ser el cas dels aldarulls provocats per les cimeres de 2001 i 2002 o en contra de la intervenció nord-americana a Iraq. Va ser també el cas de les vagues generals de desembre de 1988 i de juny de 2002, o de les mobilitzacions estudiantils del curs 86-87 contra la LODE, o al 2000 contra l'Informe Bricall. O de les protestes antifeixistes dels octubres de 1999 i 2000. Moltes d'aquestes explosions de ràbia col·lectiva s'han produït en contextos festius, com a l'edició de 1991, de la Festa de Teatre al Carrer de Tàrrega. Després del desallotjament del Cinema Princesa, a Barcelona, l'octubre de 1996, ha estat constant -arreu del país i bé podríem dir que a nivell planetari- la repressió contra les accions públiques de moviments contraris a la globalització capitalista, allò que s'ha acabat agrupant sota l'epígraf estigmatitzador de grups antisistema. Tot i que l'episodi de violència urbana més important dels darrers anys no el protagonitzaren ni okupes ferotges ni independentistes emuladors de la kale borroka basca, sinó veïns enfurismats per plans urbanístics de la Generalitat: l'anomenada intifada de Sant Adrià del Besòs, l'hivern de 1990.

De banda, del seu contingut i de la seva intensitat, totes aquestes deambulacions col·lectives mai triaven de manera arbitrària els punts d'on sortien, pels quals passaven, que evitaven o ignoraven i en els que acabaven desembocant. Aquesta era la conclusió de l'estudi sobre les rutes rituals que segueixen els conglomerats humans en moviment que, amb el títol Carrer, festa i revolta, va publicar fa poc el grup Etnografia dels Espais Públics de l'Institut Català d'Antropologia, per encàrrec de l'Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya. Allà es posava de relleu fins a quin punt una ciutat no és altra cosa que una societat de llocs i que aquests llocs ens utilitzen a nosaltres, els vianants, per dialogar entre ells. Que ho facin a través del més banal passeig quotidià o d'itineràncies multitudinàries històriques és irrellevant. En tots els casos, anar a peu d'un punt a l'altre, sense pressa, sol o amb milers d'altres al teu costat, és parlar a través de la forma d'una ciutat i la forma com una ciutat té de parlar a través nostre.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch