 |
| Quadre "The Cutting Scene", sobre la ceremònia del o-ke-à mandan, pintat per George Catlin |
Comentari per a Úrsula Piñeiro, estudiant del doctorat d'Antropologia de la UB
SOBRE EL PAPER INSTITUCIONAL DE LA TORTURA
Manuel Delgado
Molt interessant el tema que has triat: cos-tortura-ritual dins d'un context de repressió política. Està bé que comencis amb Pierre Clastres, però no per el text que dius, sinó per un altre encara més associat al teu tema: “La tortura en las sociedades primitives”, dins La sociedad contra el Estado (Monte Ávila).
Ara bé, el que explica Clastres
sobre el paper institucional de la tortura la situa exactament als antípodes del
que tu busques. Parla Clastres de la tortura ritual en contextos iniciàtics
–l’equivalent a les nostres novatades. Fa referència en concret al la cerimònia
O-Kee-Pa dels mandan –un grup indis de les llanures de llengua sioux,
establerts a Dakota–, tal i com va ser descrita per George Catlin, un dels
grans cronistes i pintors de les cultures indies dels Estats Units al segle
XIX. El ritual -el nom del qual vol dir "suspensió"- segurament el coneixes per la manera com el patia Richard Harris a la pel.lícula "A Man Called Horse" (aquí "Un hombre llamado caballo"), del 1970.
Però aquesta forma de tortura institucionalitzada no funciona com un mecanisme destinat a garantir sotmetiment, sinó al contrari, com un dispositiu d'igualitarització. És el patiment que sofreix el neòfit el que fa d’ell “un dels
nostres”. Escriu Clastres al final d’aquest article: “Les societats arcaiques,
societats de la marca són societats sense Estat, societats contra l’Estat. La
marca al cos, igual a tot els cossos, enuncia: ‘No tindràs el desig del poder,
no tindràs el desig de submissió’. I aquesta llei de la no insubmissió no pot
trobar per inscriure’s sinó un espai sense divisió: el cos mateix. Profunditat
admirable dels salvatges, que d’antuvi sabien tot això i cuidaven, al preu
d’una terrible crueltat, d’evitar l’adveniment d’una crueltat encara més
aterradora”, és a dir l’Estat..
La tortura com a instrument de control polític és una
altra cosa i implica una altra forma d’institucionalització, just la contrària
que la que Clastres apunta en el cas dels pobles salvatges, és a dir dels
pobles no domesticats. A les societats amb Estat i amb aparells policials aparentment
el maltractament físic, la humiliació, el turment..., són instruments tècnics al
servei de l’obtenció d’informació. Això és el que podria semblar, però no era
ni és així.
Al respecte, deixa que t’aporti la meva experiència
personal. Durant la dictadura, quan et detenien la policia t’apallissava, com
si diguessin, “d’ofici”,és a dir com una mena de “benvinguda” a
comissaria. Totes les vegades que em
varen detenir vaig tenir la “sort” que els de la Brigada Político-Social sospitessin
de la meva militància. Sempre va ser per enfrontaments al carrer, la qual cosa
les imputacions eren per desordres públics i no per associació il.legal. Això
no implicava que les penes que et demanessin fossin menors. Al contrari. En el
meu cas, una de les detencions va ser per agressió a la força pública, el que
va implicar quedar a disposició militar i l’expectativa de ser jutjat en un
consell de guerra.
Dic que era una “sort” perquè la policia no et sotmetia a
un interrogatori en ordre a saber noms, llocs, adreces... És a dir no et
torturaven de manera “científica”. Es “limitaven” a fer caure sobre teu una
pluja d’hòsties, puntades de peu, que et deixaven baldat i ple de blaus. No els
importava perquè sabien que quan ho diguéssim davant el jutge el que ens diria
quan li ensenyéssim les senyals de la pallissa seria el que em va dir el tinent
coronel que em va prendre declaració: “¿Y cómo sé yo que esto no se lo he hecho
usted en el tumulto?”.
Molt després vaig tenir l’oportunitat –i l’honor– de
conèixer a Martxelo Otamendi, el director de la revista Egunkaria. El que
t’explicava era que la Guàrdia Civil el va torturar –mira el seu relat a www.youtube.com/watch?v=m-6t3UgdKBM&feature=related–, però que no ho va fer –i
a més de forma sistemàtica– amb la finalitat d’obtenir informació, sinó precisament
per a que ho expliqués. Les
tortures eren tot un missatge: si a aq uest,
que és un home “important”, li hem fet això, a vosaltres imagineu-vos el que us
farem”.
Aquest és el sentit darrer de la tortura. No és una mera tècnica policial.
El propòsits dels torturadors anava més enllà de l’obtenció de confessions i
delacions; també hi ha un interès complementari per derrotar políticament i
moralment el detingut. Michel Foucault va apuntar la síntesi entre l’obtenció
de proves i l’enfrontament entre víctima i torturador quan va observar que la
tortura no sols busca obtenir una determinada informació fins aleshores
secreta, sinó una victòria sobre l’adversari el resultat de la qual és una mena
de “producció ritual de la veritat”. Aquesta és una lectura de Foucault
fonamental per a la teva recerca: el capítol “La resonancia de los suplicios”,
dins Vigilar y castigar (Siglo XXI).
Per entendre aquesta funció no sols instrumental, sinó també simbòlica,
àdhuc institucional de la tortura, la lectura que et recomano és la d’un
esplèndid article de Manel Risques (2002), on explica com la tortura no era
sols, sota el règim franquista, una mera tècnica per a l’obtenció d’informació,
sinó, en efecte, una autèntica institució, un element inherent y natural al mateix
sistema policial de la dictadura. Aquesta és la referència: Risques, M. (2002). «La
tortura y la Brigada Político-Social», Historia Social, núm. 59, pàg. 87-104. Nosaltres
–vull dir el grup Etnografia dels espais públics de l’ICA- parlem del tema a llibre Lluites
secretes. La cultura de la clandestinitat a Catalunya sota el franquisme
(Publicacions de la UB).
