divendres, 23 de desembre de 2011

Consideració sobre la figura del "sense sostre" i bibliografia sobre històries de vida per a Jaume Mestres


Per si vols anar treballant, algunes consideracions i la bibliografia compromesa.

Crec que podries aprofitar la teva relativa possibilitat de fer un treball d’a prop sobre els sense sostre per fer-nos pensar més enllà de la problemàtica concreta de la marginació social, que és on solen ser ubicats. No és que no l’hagis de considerar, sinó que convé assumir la qüestió des d’una perspectiva més ample. No sé exactament quina, perquè no és el meu tema, però trobo ben eloqüent la figura del sense sostre, el homeless, aquell que es caracteritza per no tenir casa fixa, sinó per haver adoptat l'espai públic com el que no podria sota cap concepte ser: una certa forma de llar. La seva imatge trobo que resumeix de manera visible el drama d'aquell que ho ha perdut tot, que no té punt fix on tornar i que, per això, viu a temps complet l'experiència desubicada, dislocada del vianant. Aquest individu viu al carrer, a diferència de la resta d'urbanites, que al carrer podem fer qualsevol cosa, menys viure. Nosaltres vivim a casa nostra, la qual cosa insinua que el que fem fora de casa no és pròpiament viure.

El sense sostre és aquell que porta a les últimes conseqüències la naturalesa nomàdica de l'urbanita, tal com se’n referia Oswald Spengler. Alhora, és qui porta a l'extrem la condició que l'espai públic s'arroga d'espai de i per als usos, ja que li treu el màxim profit a elements del mobiliari o instal.lacions que en principi només podrien ser emprades de pas. La visibilitat del sense sostre és la de l'un personatge absolutament públic, ja que està en estat de permanent exhibició.

De banda d’això, continua sent incontestable que aquestes persones resumeixen la idea mateixa de marginació social, que s'aplica als qui han estat expulsats de qualsevol punt estable de l'ordre social de posicions. Han perdut els seus referents primaris situats a l'interior, i ja no tenen un lloc laboral, ni una llar. Esborrats, donats de baixa en la vida social, el seu lloc és el no lloc i ocupen precisament aquests espais que solen servir com a exemples d'aquest lloc que és la negació mateixa del lloc: els vestíbuls de les estacions de tren o de metro, els bancs públics, els caixers automàtics, els vestíbuls, les avantsales dels comerços... No tenir domicili és llavors no tenir identitat reconeixible, veure convertit en un rondaire professional que acaba esdevenint part del paisatge urbà de les grans ciutats.

Per descomptant que no és un fenomen nou i la història registra la presència de vagabunds, captaires i "malentretenidos", com se’ls deia abans. Ja saps que a les ciutats dels països pobres, els sense sostre són una població flotant el nombre pot arribar als centenars de milers. A les grans urbs dels països rics, en canvi, constitueixen una mena d'accident, un exabrupte o pústula que desmenteix la condició plenament integrada que presumeix la seva societat i la competència del sistema sociopolític per garantir el benestar de tots, sense excepció.

A les ciutats dels països anomenats desenvolupats el nom que reben les persones sense sostre rep matisacions, que indiquen diferents gradients de miserables i diferents tipus de marginació social. El terme anglès homelless, remet globalment als sense llar, persones que no tenen direcció, en el doble sentit de senyals postals i d'orientació vital.

Hauries de considerar una mica el tema la història de la persecució contra els individus i els grups peripatètics, és a dir sense domicili físic. Penso en els treballadors rodolants al llarg de la història europea. Fes-li un cop d’ull al llibre de l’Olga Achón, una companya del GRECS,, Importando miseria (La Catarata), o millor inclús directament a la seva tesi doctoral, que en parla més abundantment del tema, en el seu cas en tota la preparació històrica que fa a l’abordatge de la qüestió de l’allotjament dels treballadors temporers al Segrià. La pots trobar per internet.

A finals del XIX i en les primeres dècades del segle XX, Estats Units va conèixer als hobos, treballadors eventuals, anglosaxons i blancs en la seva majoria, que anaven de ciutat en ciutat i de poble en poble a la recerca d'una ocupació temporal, viatjant il.legalment en els trens, vivint als carrers i freqüentant els menjadors públics per a pobres. Eren treballadors immigrants al peu de la lletra, ja que es passaven el temps desplaçant d'un costat a un altre a la recerca d'una col.locació eventual. Per la seva grau de consciència política i sindical, la presència freqüent de persones amb un nivell intel.lectual gens menyspreable -entre ells alguns van arribar a ser cèlebres, com Walt Whitman o Woody Guthrie-, la seva capacitat d'autoorganització i la cultura específica que van arribar a generar, van ser objecte d'una certa admiració i el cinema i la literatura van adonar abundant de la seva existència. L'Escola de Chicago li va dedicar algun dels seus grans textos clàssics, el llibre The Hobo, de Neil Anderson -que també havia estat ell mateix un hobo-, editat el 1923 i del que tens una edició accessible a University of Chicago Press. També tens un no menys cèlebre article del pare d'aquella corrent d'antropòlegs i sociòlegs urbans, Robert Ezra Park, que en el mateix any publicada seu article "L'esperit del hobo: reflexions sobre la relació entre mentalitat i mobilitat", que trobaràs traduït a la compilació de Park La ciudad (Serbal).

Deixant de banda aquest fenomen social dels treballadors-vagabunds, les persones que viuen al carrer han vingut rebent l'etiqueta de tramps o bums, equivalents al desglossament en francès entre vagabond i clochard. El primer terme -tramp, vaganbonde- designa més aviat al captaire o indigent, persona sense domicili que viu de la caritat. El segon -bums, clochard- remet a l’inadaptat social, alcohòlic, toxicòman, que pot arribar a practicar la delinqüència. Aquesta distinció és inexistent en castellà, que reuneix al terme rodamón i més modernament sense sostre, a tots els habitants de l'espai públic.

Això dels noms té gràcia i és ben significatiu. Per exemple, com allò que a altres llocs són els nens del carrer -meninos da rua al Brasil; gambins, a Colòmbia, etc .- s'ha començat a conèixer en els països europeus, on aquests nens i nenes -procedents gairebé sempre de la immigració- poden rebre eufemístics títols, com, a Catalunya, "menors indocumentats no acompanyats".

En vàrem parlar, però permete’m que insisteixi en l’accessibilitat que te per tu un altre company del GRECS, en Joan Uribe. Et vaig passar el seu estudi –que, per cert, signa amb una altra ex alumna que feia molt que no veia, la Sara Alonso– Les persones en situació de sense llar de Barcelona: perfils, estat de salut i atenció sanitària (Fundació Jaume Bofill). Com et deia, no és un tema que em sigui propi, però puc remetre’t a alguns textos interessants que parlen del tema. Penso en el llibre de Margaret Kohn, New Neighborhoods: The Privatization of Public Space (Routledge). És important.

En fan referència Arjun Appadurai a El rechazo de las minorías (Tusquets) i en  Zygmunt Bauman, Vidas desperdiciadas. La modernidad y sus parias (Paidós). Per una ubicació genèrica de la marginació com a forma d’exclusió, mira’t tota la primera part de Antropología de la vejez, de la Teresa San Román (La Caixa).

I després tenim tot el tema de la història de vida com a mètode. Sobre això tens un referent ben proper, que és el grup de treball que dirigeix en Joan Prat a la Universitat Rovira i Virgili. Han tret coses interessants sobre el tema, per exemple el llibre ...I això és la meva v vida (Generalitat de Catalunya), que és una recerca de l’IPEC, i un número monogràfic de la Revista d’Etnologia de Catalunya. De Joan Prat en solitari tens Los sentidos de la vida. La construcción del sujeto, modelos del yo e identidad (Bellaterra). T’he penjat al meu bloc una ressenya del llibre que en Manuel Cruz en va encarregar per la revista Barcelona, metrópolis mediterránea. Fa poc va treure un article a la Revista de Dialectología y Tradiciones Populares sobre el tema. Se centra en històries de vida d’immigrants, però te consideracions generals sobre el mètode que t’interessaran.


I un manual que trobes fàcil: el de Juanjo Pujadas, El método biográfico: el uso de las historias de vida en ciencias sociales (CIS) . Hi ha un home, Jorge L. Aceves que ha treballat bastant el tema. Busca coses seves. Per exemple  Historia oral e historias de vida. Teoría, método y técnicas (Ciesas). Te una compilació que està força bé: Historia oral. La va treure la UAM. Més referències: Balán, Jorge et al. 1974. Las historias de vida en ciencias sociales. Teoría y técnica (Nueva Visión); la compilació de Magdalena Chirico, Los relatos de vida. El retorno a lo biográfico, o G. Magrassi et al. La historia de vida, tots dos darrers a Centro Editor de América Latina.

Articles:  Montero, Maritza. 1990. "Memoria e ideología. Historias de vida: memoria individual y colectiva". Acta Sociológica (México), núm. 1 (enero‑abril); Denzin, K. 1977. “The life history method", a The Research Act. A theoretical introduction to sociological methods. Nueva York: McGraw‑Hill Book Co; Piña R., Carlos. 1988. "Historias de vida y ciencias sociales". Revista Mexicana de Ciencias Políticas y Sociales, vol. 34, núm. 132 (abril-junio). Szczapanski, J. 1978. "El método biográfico". Papers: Revista de Sociología (Barcelona) núm. 10. No sé si podries trobar aquests dos llibres de L.L. Langness,  The Life History In Anthropology (Holt, Rinehart & Winston), i amb Geyla Frank. Lives: An Anthropological Approach to Biography (Chandler and Sharp). Mira a veure.

Als manuals de tècniques i mètodes sol haver-hi un apartat sobre les històries de vida. Dels que hi ha, el més complet en aquest capítol és el de Bernabé Sarabia: "Documentos personales: historias de vida", que està a M. García F., J. Ibáñez y F. Alvira, comps. El análisis de la realidad social. Métodos y técnicas de investigación (Alianza).

Ja saps el que em fascina l’Escola de Chicago –prou clar ha quedat a les classes– i està clar que és a ella a qui li pertoca el mèrit d’haver-se inaugurat amb una història de vida. Ja saps que parlo The Polish Peasant in Europe and America, el classic de William Thomas i Florian Znaniecki. Em consta que hi ha una edició relativament recent a University of Illinois Press. Sobre el mètode aquest entre els chicaguians, mira’t el llibre de Jean Peneff,  La méthode biographique de l’école de Chicago á l’histoire orale (Armand Colin).

Tens un bon grapat d’aplicacions del mètode. Per esmentar la més propera Un hombre, d’en Joan Frigolé (Muchnik). Després, el referent més conegut, i més polèmic, és en Oscar Lewis. A mi m’encanta, sobre tot per la seva forma d’aplicar un estil literari tan hereu de la tradició naturalista nordamericana, a l’Upton Sinclair. Te moltes coses traduïdes. Segur que ja coneixes la majoria:  Antropología  de  la  pobreza.  Cinco  familias (FCE), Los hijos de Sánchez. Autobiografía de una familia mexicana (Grijalbo) –genial la versió cinematogràfica, amb n’Anthony Quinn);  Pedro Martínez. Un campesino mexicano y su familia (Joaquín Mortiz); La vida de una familia portorriqueña en la cultura de la pobreza. San Juan y Nueva York (Joaquín Mortiz). Mira’t també la col.lecció d’articles seus Ensayos antropológicos (FCE). T’adjunto un article de l’esmentat Jorge Aceves sobre Lewis.

I un darrers exemple, amb el que em vaig trobar quasi per atzar i que estan molt bé: He agotado mi vida en la mina, de Juan Rojas i June C. Nash (Nueva Visión).

[La fotografia és de Caravinagre i està agafada de http://www.flickr.com/photos/caravinagre/]




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch